Fatet d'este i viandeta

I la vida va passant.....

2008-01-24T18:12:00.000Z

Va passar nadal i no vam escriure res al bloc. Va passar cap d'any, i tampoc. Altres coses han anat passant, com viatges que hem fet, o declaracions d'algun que altre polític que no ens han fet cap gràcia, o la llei d'educació, o el gran macro-parc d'atraccions que volen projectar als Monegros, .... però tampoc vam escriure res.

I no és que no haguem tingut temps, o que haguem passat del bloc, o que ens importi poc el que passa al nostre voltant.... En realitat, estavem esperant per publicar la gran noticia:

La fi de la vida d'estudiant de ma germana, i l'inici d'una nova vida, fora de la Universitat: Nena, ara comença la vida de debò.

Des d'aquí la volem felicitar, i desitjar-li una vida laboral rica, plena d'allò que ella sempre ha volgut. Un dia, segur, canviaràs el món, ja ho veuràs. Però s'ha de tenir paciència.

A partir d'ara actualitzarem més sovint, que l'Àn té preparada una entrada boníssima sobre el "loro molón", regal de reis del seu nebot petit. Oi que si, Àn???

Enhorabona Roser!!!!!

La setmana de les bones pràctiques de Flix.

2007-11-24T19:41:00.000Z

Després d'un capdesetmana fugaç per la ciutat Alemanya de Frankfurt, disfrutant d'un fred polar (segur que no n'hi va haver per tant, però és que vaig passar molta fred!!), i els contrastos d'una ciutat cosmopolita i dignament europea amb un centre econòmic i financer líder dels Països europeus, aquesta setmana he assistit a un parell de Congressos íntimament implicats en la meva tasca a l'Ajuntament de Flix.

Dijous 22, vaig assistir com a ponent al Congrés Acció III emmarcada dins el projecte Equal Igualdader referent a Polítiques d'Igualtat a la Universitat Jaume I de Castelló, . Aquest projecte, liderat per la Universitat de Castelló i cofinançat pels Fons Socials Europeus, té com a objectiu prioritari acabar en les desigualtats de gènere en zones rurals, i preten crear una xarxa de polítques d'igualtat per tal d'acabar amb les desigualtats socials, econòmiques i culturals existents entre gèneres.

Vaig tenir l'honor de ser convidada a realitzar una petita exposició sobre el Pla Local d'Igualtat de Flix, escollida com a millor bona pràctica de la província de Tarragona per la Universitat Rovira i Virgili, entitat adherida al projecte des de 2003.

(L'An també hi era, per motius professionals, però misteriosament no vam coincidir en el temps. Una mica culpa de la renfe i una mica culpa de les nostres agendes, de vegades un pèl massa apretades. Ojalà t'hi haguéssis pogut quedar!!)

A la tarda, a Tarragona, va iniciar-se la trobada anual de tècnics/tècniques i regidors/regidores de joventut de Catalunya organitzada per l'Agència Catalana de la Joventut i la Secretaria de Joventut. Tes dies en què hem pogut assisitir a multitud de conferències interessants com les de Carles Simó (Universitat de València), Lluís Sáez i el filòsof Josep Maria Terricabras , a més de taules d'experiències en l'àmbit cultural, la justícia juvenil, la prevenció de violències, l'autoempresa, la salut jove i unes ponències de la Secretària d'Habitatge, Carme Trilla, i una experiència alemanya en polítiques d'habitatge.

Dins l'àmbit d'autoempresa, Flix hi ha tornat a jugar un paper important. La Secretaria de Joventut va escollir el Centre d'Empreses de la Ribera, ubicat a Flix, per tal d'exposar els seus continguts i serveis adreçats a joves, durant la realització de la taula rodona d'experiències de l'eix de treball. Així, l'Albert Mani, tècnic de joventut de l'Ajuntament de Flix, va realitzar una exposició clara i consisa sobre el Centre, explicant-ne les característiques i la metodologia de treball a seguir. Apuntar que va acabar l'exposició amb una magnífica foto del Castell de Flix, que va fer esclatar algunes rialles entre el públic assistent.

Una setmana distreta, plena d'activitats, que m'ha fet més conscient que les espectatives creades en ambdós projectes presentats cal que es solidifiquin en projecte concrets i reals durant els propers mesos, i que cal continuar treballant en la mateixa línia, línia que comença a visualitzar els seus resultats.

Feta pols, us ho asseguro, estic molt satisfeta de la setmaneta viscuda.

El transport públic a les Terres de l'Ebre

2007-11-19T19:58:00.000Z

Se m'ha passat pel cap comptar el temps i diners que em costaria anar a treballar cada dia en transport públic.
El meu trajecte és Flix-Tortosa-Flix. Entro a treballar a les 8h del matí, i en surto a les 17:30h.

El meu periple diari seria:

En autobús:
. Impossible, el primer autobús que surt de Flix ho fa a les 12:30h del migdia.

En tren:
.03:57h. Tren Flix-Tarragona. 12,5 €
.05:05h. Arribada a Tarragona.
.07:07h.Tren Tarragona-Tortosa. 4,25 €
.08:07h. Arribada a Tortosa.
.08:30h.Arribada a la feina després de 20 minuts a peu.

Total, 16,25 €, més de 4h i mitja de viatge i, evidentment, mitja hora tard.

Per tornar cap a casa:

Autobús: Impossible. L'últim autobús surt de Tortosa a les 17h.

Tren:

.18:32h. Tren Tortosa-Tarragona. 3, 72 €
.19:11h. Arribada a Tarragona.
.21:39h. Tren Tarragona-Flix. 5,60 €
.23:08h. Arribada a Flix.

Trec algunes conclusions o ja està tot dit??

Com m'agradaria poder dir que el trasnport públic del meu territori pateix retrasos!!!

El dia 1 de desembre no aniré a la manifestació de Barcelona convocada per la plataforma "Pel dret a decidir", i destinada a reclamar els drets dels barcelonins a un transport públic de qualitat.
Prefereixo assistir a l'assemblea que han convocat les plataformes en defensa del territori ebrenc a Tortosa, destinada a reclamar els meus drets com a part de Catalunya.

M'enteneu, no?

Èric i l'Exèrcit del Fènix

2007-10-14T19:37:00.000+01:00

Avui he anat a veure l'obra de teatre "Èric i l'Exèrcit del Fènix" , que s'ha interpretat a Móra d'Ebre en motiu dels actes del Correllengua 07.
Esperava veure una obra entretinguda, amable i compromesa, però m'he trobat una obra entretinguda, amable, compromesa, dramàtica, real, simbòlica i especial.

He plorat i rigut al mateix temps que els actors i el propi Èric m'arrossegaven en el seu drama i em contagiaven el sentiment d'impotència que envolta tota l'obra. Ràbia i marginació per uns fets surrealistes que semblen més trets d'una obra de ficció que de la propia realitat.

Realitat que, d'altra banda, es nota en veure un teatre a mitja entrada, un espectacle amb poca difusió i una història valorada i explicada només a alguns mitjans catalans.

Perquè aquests fets ocorreguts a casa nostra no fa tant temps, cal que formin part ja de la nostra història com a país. Cremar banderes i cares del rei, i voler que s'etiqueti en català és només conseqüència directa d'un sistema que no és el nostre i d'una persecució espanyolista sense sentit.

Algun dia, potser, tots aquells somnis que té l'Èric sobre una Catalunya lliure es faran realitat.

Mentrestant, nosaltres continuarem lluitant.....

An!!!! ha arribat el dia!!!!

2007-10-07T00:00:00.000+01:00

Avui, després de 30 anys fent aquest dia més especial, et desitjo, de tot cor:

Que tot allò que somies es faci realitat
Que tot allò pel que parles, passi si tu vols
Que les coses més importants siguin les que realment vols
I que tinguis només aquelles que necessites
I que les que no tinguis, sigui perquè no les vols

I si, avui fas 30 anys, i tens la sort d'estar envoltada d'un munt d'amics que ho volen celebrar amb tu, amb qui compartir mils històries divertides, i amb qui parlar quan les coses es compliquen.

Perquè amb només 30 anys has aconseguit ser una persona madura, inquieta i amb clares idees i objectius molt ferms. Perquè amb només 30 anys has demostrat a tothom qui t'envolta i a qui no t'envolta, que ets única i especial!!!

Moltes felicitats guapa i a complir-ne molts més!!!!!

Lo tema dels temes, a n'este bloc i al món sencer

2007-09-27T11:50:00.000+01:00

Bé, a “petició popular” escric estes quatre ratlles perquè no sigue dit...

He de dir que últimament estic, com dirien al meu poble, “atontada de les barrinades”... Per cert, des d’esta plataforma demano explícitament als meus amics que dixen de foter-se’n de mi perquè ja és prou gros haver de gestionar esta “atontamenta” en mi mateixa... En estos moments necessito el vostre suport COMPANYS!!! Je, je, je...

Però bé, dixant això de banda, vaig a tocar lo meu tema preferit i que està en l’eix central de la meua existència des de fa aproximadament un any. Sí, heu pensat correctament: ARRIBEN LOS MEUS TRENTA!!!!!

(Tiroriro tiroriroriro tiroriroriro!!!!! (això representa que és la música que posen al circ quan fan allò de córrer tot lo rato per la pista).... Si, ja ho sé, és un efecte sonor mega- cutre....)

Bé! A lo que anaven, arriben los meus trenta, “jo Jenny tia, y encima sin secador”.

I he de dir que, abans de complir-los, ja he patit la crisi i ja he elaborat lo dol de perdre els vint i tants. Per tant, abans de complir-los ja tinc la faena feta!!!! Je, je, je,.... Així que ara em toca gaudir-ne a tope!!

Per tant, la gaudiment començarà lo dia 12 d’octubre, data en la què celebraré lo meu cumple a la parcela en tots los meus amiguets i tota aquella persona que es vulgue apuntar, sempre i quan arribe en so de pau. Hi haurà fanta de llima i de taronja i bocadillos de nocilla... En realitat jo faig los 30 lo dia 7, però este dia estic a la boda de mon germà, xiquets, se m’acumula la faena...

I la veritat és que ja em sap mal ja celebrar el cumple en una data tant fatal del calendari, tant per ser el dia de la “Hispanidad” com per, a més a més, ser la Mare de Déu del Pilar, com tothom sap, la patrona dels manyos... Cal ressaltar en este punt que, tot i declarar-me manyofòbica, esta data fatal me persegueix. Resulta que he viscut tota la vida justament al Carrer Dotze d’Octubre, que té collons la cosa, i vaig i, quan me canvio de pis, me’n vaig al C/ del Pilar.... No sé, potser és una senyal d’algo... Que em sé jo???

De moment, només sé que ho celebrarem lo dia 12 passant de la Hispanidad i dels manyos, que a mi lo dia no me l’amarga ningú i, a tots i totes que ho vulgueu i pogueu compartir en mi esta celebració, dir-vos que vos estimo a tope i que estic super contenta de tenir-vos al costat!!!!

Mos veiem a la parcela!!!!

Per ser com ets.......

2007-09-26T08:22:00.000+01:00

Mama, ........

MOLTES FELICITATS!!!!!!

Això ja cansa....

2007-09-07T13:28:00.000+01:00

Bé, últimament han arribat a les meues oïdes alguns comentaris que, desgraciadament, se senten massa sovint i que ja cansen.

I com que no és ni la primera ni la última vegada que sento estes coses, i com que em bull la sang i se’m remouen les entranyes quan les sento, he decidit fer un post on parlar claret.

Perquè soc dona i em sento atacada en la meua dignitat quan algú diu que fulana o sotana és una guarra. Què és ser una guarra??? Em pregunto jo, que s’enten per ser una guarra??? Una guarra és una tia fàcil??? I els tios fàcils que són??? Uns “machitos”??? Los reis del mambo??? Uns superfolladors???

Parlem clar, si una noia és una guarra perquè no té prejudicis al voltant del sexe, declara obertament que li agrada el sexe i li agrada lligar en nois i anar al llit amb ells, lo mateix s’hauria de dir d’un home que tingués la mateixa visió sobre el tema. Però clar, ells no, ells se’n van de floretes, se tiren tot lo que es meneja, se dediquen a explicar les seues batalletes sexuals per aquí i per allà (això suposant que siguen certes, que ja sabeu allò de “perro ladrador poco mordedor”) i el seu petit ego de machito insegur s’infla com un globus de fira. Perquè en el fons, al final del final, el que aparentment sembla una confiança extrema en ells mateixos és en realitat una gran manca d’autoestima.

Em sembla molt injust que un noi se’n vagi al llit amb una noia i a l’endemà vagi dient que només se la tira i que en realitat esta tia és una guarra. I que ho digue al darrera, perquè clar, a la cara no li pot dir, perquè si no la tia s’emprenya i ja no se la pot tirar mai més.

I jo dic, lo que els hauria de passar a n’esta mena de tios, si hi hagués justícia, és que no poguessin fotre mai més cap polvo en una dona. Que anessin en busca de qualsevol noia i els digués: “no mira xato, jo avui no follo perquè no soc cap guarra com tu”.

L'últim pregó

2007-09-04T16:57:00.000+01:00

L’altre dia vaig llegir a la Revista Ràpita íntegre lo pregó de festes d’enguany que va fer en molt encert Paco Carles.

I he decidit dedicar-li un post perquè, entre altres coses, em va emocionar bastant i em va fer pensar molt. Del text de Carles en destaco 2 grans idees que per a mi expliquen, en gran part, les llums i ombres del poble de La Ràpita.

En primer lloc m’agradaria destacar la idea de què lo nostre poble com a tal té una història molt recent. Les famílies rapitenques, d’estes de tota la vida, en realitat no fa gaire més de 200 anys que estem establertes al poble. Els nostres avantpassats van arribar al nostre poble en la promesa d’una vida millor, com aquell que diu a guanyar-se les garrofes en moltíssima suor i en unes condicions de vida pèssimes. Estos primers “colons i colones”, los iaios dels nostres revesiaios i revesiaies, van ser los que van aconseguir transformar els marjals de la ribera en camps d’arròs, barallant-se en mosquits i sangoneres, mentre construïen una manera de parlar única, barreja de tortosí, valencià i aragonès. Van ser los que van desenvolupar noves arts de pesca, guanyant-li terreny a la mar i robant-li els seus fruits a cops de barca. Los que van pujar al Montsià a fer marges i plantar auliveres i garrofers i a caçar llebres i tords. Així que lo nostre poble és un poble construït a través de la immigració massiva de famílies senceres que buscaven una vida millor, procedents de Tortosa, de València, de l’Aragó i de no sabem quants llocs més.

La segona gran idea del pregó d’enguany és la de què a La Ràpita los grans projectes sempre han fracassat abans de ser fins i tot acabats. La Ràpita que va somniar Carles III, com explica Emili Rosales de manera magistral a La Ciutat Invisible, va ser un somni fallit de manera que els edificis van passar a ser runes fins i tot abans de ser finalitzats. L’esglèsia Nova, les casotes, la via del Val de Zafán, lo canal de navegació, i tants altres castells de sorra.

Això últim inevitablement em va recordar com la persona que és avui alcalde de La Ràpita farà ara uns 5 anys, va ser capaç de carregar-se un projecte que hagués suposat un gran impuls per al nostre poble, lo projecte de La Marina. Tot s’ha de dir, no se’l va carregar ell totsolet, que van haver-hi uns quants que lo van ajudar i uns molts que, després de tot, encara el voten. El que actualment és Delegat del govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, i que ha estat un dels millors alcaldes de la història de La Ràpita, va dibuixar aquest projecte abans del boom de la construcció que ha canviat de manera irreversible lo paisatge urbà i humà del nostre poble. Este projecte ens hagués aportat un turisme de qualitat i hagués situat al nostre poble dintre d’una categoria de destí turístic molt diferent a la què tenim en aquests moments. I és que, per desgràcia per a tothom, la demagògia barata encara té massa adeptes. Espero que el pas del temps i el devenir de la història, pose a cadascú al lloc que es mereix. Però per a això cal que tinguem memòria, que segons quines coses se’ns obliden massa aviat.

Parlant en mons pares del contingut del pregó, ma mare em va dir: “Àngels, a la gent de la Ràpita, no sé perquè, però sempre mos ha fet falta més autoestima com a poble”.

I jo em pregunto, potser no som conscients de la bellesa de La Ràpita, o és que no mo l’estimem prou encara?? Dos-cents anys i escaig no són prous per sentir-nos orgullosos del què som i el que tenim???

Potser ja va sent hora que tinguem consciència de poble, donem el valor que es mereix a un poble tant bonic com el què tenim i aprenguem dels errors del passat per a no tornarlos a repetir de nou.

Ni tinc vergonya, ni la conec

2007-09-03T13:17:00.000+01:00

Ja torno a ser aquí.

Abans que res demano disculpes per esta absència excessivament perllongada.

Poca cosa a dir al meu favor, o al menys sense que soni a excusa barata, excepte que la crisi creativa per la que estic passant ve causada, en part, perquè estic travessant una mena de “segona adolescència” molt i molt estranya. Així que, com a mínim, la meua justificació davant de l’abandonament del bloc és una mica més original que el tema de les vacances. Ara, no estic gaire segura de si això és bo o dolent...

Bé, a lo que anàvem. Que sí, tornaré a agafar una mica de ritme i intentaré posar-me al dia, ara que, tal i com està lo meu “menudet món intern” no puc prometre gran cosa...

I avui per començar esta re-entrada al bloc, i intentant que no sigue traumàtica en excés, vos passo un resum d’algunes coses que he après este estiu... Són coses que tothom creu que sap, però una cosa és “saber” (això és, racionalment, de forma estrictament intel·lectual) i una altra és conèixer (des de l’experimentació, des de la sensació, des de la presa de consciència).

I passa algunes vegades que, creient que sabem, mos perdem arribar a conèixer.

1. Les aparences enganyen.

Sí, ja sabeu allò de que no s’ha de jutjar a ningú per allò que aparenta ser. Jo em pensava que també ho sabia, i, tot i això, m’he adonat que, algun cop, jo també em permeto el luxe de jutjar a la gent per la seva aparença. Si fos catòlica diria allò de “mea culpa”. Com que soc agnòstica i, a més a més, passo de castigar-me, simplement diré que dels errors s’aprèn i que sempre som a temps de disculpar-nos quan ens equivoquem.

2. No pots dir mai d’esta aigua no en beuré

Pos si, ara fa una setmana estava jo tota xula parlant en una amiga dient: “no, no, no, jo això no ho torno a fer”. I bé, ara em toca tragar-me estes paraules en pataquetes. Si és que (i esta és una variant rapitenca de la mateixa frase) “per lo que parles, passes”.

3. No tenim ni idea del què pot arribar a passar

Si, si, tothom mos creiem que, en certa manera, tenim certa capacitat per controlar els fets que succeeixen en les nostres vides perquè funcionem immersos i encorsetats en una sèrie de programades rutines que ens fan tenir esta percepció i que, d’alguna manera, fan que tinguem certa sensació de seguretat.

Però al final del final, i per molt oblidat que ho tinguem, la vida sempre acaba essent imprevisible.

I, per últim, i rematant lo post d’avui, ne diré dos en “la lengua del imperio” ...

“A lo hecho, pecho”
“I que nos quiten lo bailao”

Vacances per Granada

2007-08-27T22:27:00.000+01:00

L'Alhambra

Després d'una intensa setmana de vacances per Andalusia, ja tocave escriure alguna coseta al bloc.

Andalusia is diferent, us ho asseguro. M'he trobat des de dones de 78 anys al tren explicant-me que a n'ella "ya no li interesava el seso, y que ella ya solo quería compartir otras cosas, y que una vez estuvo a punto de hacerlo con un amigo de su hijo pero que al final...", (bueno, pues la història dure 3 hores i mitja, i tampoc tinc ganes de recordar-la), hasta comilonas inacabables o visites entranyables a llocs espectaculars.

Total, que he estat per terres andaluses coneixent l'alhambra i la ciutat de Granada, però sobretot, coneixent i descobrint una manera de fer diferent, especial, i segons com entranyable.

Allí es viu a un altre ritme, sense presses, sense gaires preocupacions més que les de conservar el trocet de terra heretat o comprat amb un esforç que aquí és força incomprensible, disfrutant la vida d'una altra manera, conservant els costums, però intentant no perdre el carro de les noves tecnologies, i escurant al màxim un sentiment de pertanyença al seu món que pot fer envogir de gelosia a qualsevol de nosaltres que lluitem pel nostre petit país català.

Allò s'ha de viure.

I sobretot, cal agrair la càlida acollida rebuda, perquè fer sentir algú com un més de la família, sense preguntes ni rares suposicions de viure en dos mons diferents no és gens fàcil.

Em quedo sobretot amb la tranquil·litat d'una zona preciosa, envoltada "d'olivos", calma i serenor. Amb una conversa agradable, jugant a cartes, o simplement mirant al no res, sense pensar, desconnectant de tot, sobrevivint en un món diferent.

Imatge del barri de l'Albaizín, barri musulmà de Granada, vist des de l'Alhambra

A summer tail

2007-08-08T14:52:00.000+01:00

Encara sota els efectes del Delta Sound Festival, que va ser sonat i m'estalvio més comentaris, vos dixo en un breu relat d'estiu que vaig escriure l'altre dia a la platja i que està inspirat en una "gran frase" d'una amiga que va errar la carrera perquè anava per poetissa...

Un conte d'estiu

“Lo temps és una goma; tot ho esborra” li va dir Marta a Maria mentre s’escampava la crema solar...

Era estiu i hi havia massa llum per a què la vida els semblés feixuga...

Ni que ho haguessen volgut d’una altra manera, aquelles dos noies només podien tenir la mar a la mirada...
Maria va tancar els ulls i va estirar lo seu llarg cos damunt la tovallola.

Encara tenia els ulls closos quan va vore aquella xiqueta morena que corria cap a ella. Devia tindre uns deu anys. Duia un banyador de color blau gastat pel salitre de la mar i als peus unes sandàlies blanques de goma amb l’hevilla de ferro rovellat. Acabava de sortir de la mar i tenia els dits de les mans canejats de tanta aigua. Tota ella semblava feta de sal.

“A tu t’agrada cantar?” Li va preguntar a Maria en un somriure franc a la boca...

Maria va respondre amb un gest d’indiferència...

“A mi m’agrada molt. Canto tot lo dia i també faig ballets”

Maria es va somriure i li va preguntar què li agradaria ser quan fos gran...

“Jo vull escriure històries. Seré periodista i voltaré tot lo món explicant les històries de la gent que em trobe”... “I un dia escriuré una novel·la” “Cada dia aprenc una paraula nova, tinc una col·lecció de paraules. M’agraden tant, són les meues amigues” i dient això va fugir cap a la mar altra volta i es va endinsar dins a l’aigua.

Maria la va seguir en la mirada, observant com lo seu cos menut se confonia entre la bromera de les onades.

Va tornar a obrir els ulls i es va aixecar de la tovallola.

Aquella mar era la mateixa.

Es va mirar els peus, eren dos cops més grans i estaven descalços, perquè ja feia molt temps que aquelles sandàlies blanques del ferro rovellat se li havien quedat menudes.

“Ho sabies que torno a escriure?” li hagués agradat dir-li a la seua amiga Marta.

Però en comptes d’això, va restar callada amb el blau- verdós de la mar reflectit als seus ulls foscos.

Ara tenia feina i un pis, cantava tots los matins dins del cotxe camí de la feina i fullejava somnis als catàlegs d’IKEA.

“Ningú ens va dir que la vida era això” va pensar, “ningú ens va advertir que els estius arriben tant aviat” es va dir a ella mateixa perquè tenia la costum de contar els anys d’estiu en estiu.

S’havia fet tard. Maria va espolsar la tovallola i amb ella lo cap d’idees absurdes...

“Lo temps és una goma marca Milan; tot ho esborra” li va dir a la seua amiga Marta mentre enfilaven lo camí de tornada al cotxe. Les dos amigues van esclafir a riure.

Sense saber-ho, anaven deixant enrera petjades sobre l’arena que la brisa de la tarda s’encarregava d’esborrar lentament.

Lourdes, on treballeeeeeeeeeeeees??

2007-08-06T07:39:00.000+01:00

Dissabte 4 d'agost, 8:30h del matí: cinc aventureres comencen el seu viatge cap a una terra coneguda però molt temuda. Amb por, però amb la sang freda que les caracteritza, comencen un llarg viatge, que les portarà a un final tràgic. Només un xiclet enganxat a una finestra les pot aturar. Però elles són més fortes, i vencen.

Dissabte 4 d'agost: 11:00h del matí: les cinc aventureres arriben al seu destí. L'aventura acaba de començar, però elles ja tremolen. Convençudes, s'instal.len còmodament al mitjà de transport que les deixarà fresques com una rosa. 135Km/h després, i s'acaba la ressaca. Sembla que el dia torni a començar.

Dissabte 4 d'agost, 1h '15 min després: fa tanta calor, que es fa del tot necessari robar una barca per continuar el viatge. L'aigua ens refrescarà, i podrem continuar la nostra fita sense obstàcles. Les aigües són perilloses, però aconseguim superar els desnivells.

Dissabte 4 d'agost: una coca-cola i dos bosses de patates després: s'acosta el moment. les nostres vides passen per davant nostre com si d'una pel.lícula es tractés. No hi ha escapatòria, ni marxa enrere, és el nostre destí, el que nosaltres hem escollit. La veritat és que dubtem, però hem fet un llarg viatge esperant aquest precís moment. Cal fer-ho, ens en sortirem!

Dissabte 4 d'agost, 15 segons després: mecagonlaputaquihatingutlaideadevindrehastaaquienlobéquesestaacasaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!! Mos quedarem en la frase de: Recordeu-me que no vinga méeeees, recordeu-me que no vinga més!!!

(s'adjuntaran fotos quan tingui temps d'escanejar-les).

Conclusió de la jornada: fetes pols, sense veu, suades i cansades, però amb l'objectiu complert.

Qui s'atreveix a tornar-hi??

Com podeu comprovar Sandra a la dreta muy puesta ella dient: "fotoooooooooooo". Lourdes molt concentrada buscant les ofertes del carrefour i Ester dient aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhhhhhh!!!

A Sabrina no li va donar temps d'estornudar al sortir, i jo ja tenia prou feina cridant.

DELTA SOUND FESTIVAL

2007-08-01T15:51:00.001+01:00

Arriba este dissabte la 1a edició del DELTA SOUND FESTIVAL...

Este festival està organitzat per l’entitat sense ànim de lucre Associació de Músics de les Terres de l’Ebre (AMTE), que es veu que s'ho han currat moltíssim per organitzar-ho...

Està previst que hi hagi dos grans espais...

Al primer escenari, actuació de 12 grups d’estils diferents (rock, folk, ska, jazz, blues, reggee…).

Al segon, Dj’s de diferents estils arribats desde Tarragona, València i Vinaròs.

A més, tot el recinte estarà amenitzat amb artistes de carrer: malabaristes, fakirs, quietistes, pallassos…

DISSABTE 4 D’AGOST A LA PLATJA DELS EUCALIPTUS DE 8 DE LA TARDA A 8 DEL MATÍ!!

Nota de collita pròpia:

No sabem que mos podem trobar, lo que sí és segur que hi haurà mosquits (tothom en l'Autan preparat) i que no hi haurà gnomos de jardí (estan tots segrestats fins a nova ordre gràcies a la pressió exercida pel lobby anti- gnomos)...

Dimecres, 1 d'agost

2007-08-01T11:08:00.000+01:00

Aquest és un missatge per la meva companya blocaire:

An, molt George Dann, molta cultura catalana, independència i molt dijous segrestat..... PERÒ EL NOSTRE BLOC, L'INIMITABLE, L'ESPECTACULAR FATET D'ESTE I VIANDETA.... EDITA EN CASTELLÀ!!!!!

Fans i companys blocaires, això ho solucionarem, eh que si, An????

Au, mans a l'obra i l'obra a les mans!!!!

Moment Georgi Dan (m'ha vingut al cap perquè és estiu; si fos hivern parlaria del Pare Noël)

2007-07-31T12:20:00.000+01:00

Sempre he pensat que Georgi Dan és un geni. No per lo genial de les seus lletres o melodies (evidentment) sinó perquè és un tio que, sense tindre cap talent, ha triomfat a la vida.

Perquè no em direu que no s’ha de ser un geni per anar pel món cantant una cançó tan absurda com “El xiringuito; el xiringuito” i que, en comptes de tirar-te tomates, la gent te compre discos i te vaigue a vore a concerts...

Este fet constata i corrobora aquella gran frase que diu: “a n’esta vida val més caure en gràcia que ser graciós”.

Segur que repassant la història de la música i de moltes altres activitats artístiques, trobaríem altres exemples que vindrien a donar-li més raó, si cap, a aquesta frase.

Però avui mos quedarem en Georgi Dan (que no sé ni si s’escriu així) i un atre dia ja parlarem d’algú altre... perquè xiquets, i esta és una altra veritat universal, “mig món parla de l’altre mig; i a la inversa)....

Arma Letal

2007-07-30T07:47:00.000+01:00

Igual de perillós és un tio que es compra una metralleta,
que un paio que es compra un “gnomo de jardí”.

Este és l’eslògan de la campanya que està a punt d’engegar-se per a recollir signatures en favor de la modificació de la llei de permisos d’armes per tal que s’incloguin als “gnomos de jardí” en la categoria d’arma perillosa. D’esta manera, se sol·licitarà que sigue obligatori per llei obtenir una llicència abans de poder adquirir un exemplar de “gnomo”. La campanya està coordinada per la Plataforma en favor dels drets dels qui no tenim ni gnomos, ni jardins, lo portaveu de la qual es fa dir Lo justicier...

Seguirem informant!!!

De les casualitats

2007-07-26T07:18:00.000+01:00

Ja fa anys que penso, crec o tinc la sensació de què les casualitats són només casuals en allò aparent i que, en el fons, de manera molt subtil, tots els fets que succeeixen estan vinculats entre si d’alguna manera. El que em passa, és que se’m fa molt difícil explicar-ho. Sempre que he volgut contar-li esta sensació a algú, he acabat per pensar que no m’he sabut explicar, perquè és molt difícil parlar des de la raó de coses que no tenen, en un sentit estricte, explicació lògica. Però ahir, llegint Dos Mujeres en Praga, de Juan José Millas, la manera d’explicar esta sensació va venir a mi, de la manera que venen les millors coses a esta vida, sense buscar-la. I aquí està el fragment del què us parlo:

“Tengo la flaqueza de atribuir a la casualidad una intención oculta. Quizá el mundo se sostiene sobre una red invisible de casualidades. Si un fragmento de esa red queda al descubierto ante tus ojos, como evitar la tentación de tirar del hilo (...) la red de la que hablo religa o une lo disperso y le atorga un sentido”.

La vida és rara

2007-07-24T08:22:00.000+01:00

Quina probabilitat té una persona X d’anar a la platja, i, de cop i volta, vore com s’apropa una mena de lluç de més de dos metres de llarg en estat de descomposició??’

No sé, m’imagino que la probabilitat és d’un entre un milió??? Per dir algo....

Pos ahir mos va tocar a natros vore lo lluç gegant arribar de les profunditats de la mar cap a la costa...

Sí, a mi em sembla que a tothom li va passar en algun moment pel cap la imatge de la pel·lícula Tiburon i tot aquell drama que hi ha, però en lo nostre cas l’animal no era perillós perquè (1) no era un tauró i (2) l’havia palmat feia dies...

No tenim ni idea d’on va sortir, però allò era lo més raro que jo he vist mai, més raro fins i tot que una plaga que hi va haver-hi farà cosa de dos anys d’una mena de sèpies menudes que morien a l’arena descomposades, fent una pudor terrible i que estaven escampades a desenes per la platja (després mon germà me va explicar que a n’això se’ls ho diuen xones i que tot lo que passava era degut a un desequilibri en la temperatura de la mar).

Però tornem al lluç gegant. Vam córrer en lo mòbil a la mà a vore si mos sortia alguna foto d’ell, però com que hi havia molt mala mar, la corrent l’anava empenyent cap a migjorn i no a haver-hi manera... Així que la imatge del peix “colosal” no ha pogut ser immortalitzada.... Quina llàstima que no el pogueu vore...

Però bé, natros ja vam quedar que si mai tornem a trobar-nos un lluç gegant no el dixarem escapar i així l’any que ve en festes se pot organitzar un nou acte exclusiu per a manyos al que anomenarem “lluçada popular”... (uns kilets de farina a banda i banda, uns quants litres d’oli i a la paella!!!... ummmmmmm què booooooo!!!!!! )...

Anàlisi sociològic del comportament humà en un context festivalístic

2007-07-23T11:31:00.000+01:00

Llistat de trets comuns en el comportament del personal festivaler

Portar la motxilla EXPLORER de fa mil anys i no treure-se-la ni per nar a fer allò que ja sabeu...
Anar fent saltets i bots diversos per desplaçar-se d’un lloc a un altre, procurant no caure ni que et caigue el que estàs bebent...
Intentar semblar la persona més freaky del festival, la qual cosa és molt complicada tenint en compte el que es veu: “abejas maias”; tenistes dels anys 70; errors històrics importants com los Romans espasa en mà; o, i este és de lo millor que he vist, membres de l’associació de protecció del salmó salvatge.
Moure la boca mentre sona una cançó fent vore que te saps la lletra (esta és un clàssic, però no per això dixarem de nombrar-ho)
Ser guiri, i si no ho ets, intentar semblar-ho (encara que algunes persones ho tenim realment complicat)
Beure cervesa en la mida de got super-mega-extra, com fan los guiris
Portar ulleres de sol amb un vidre a un ull i res a l’altre... (sí, sembla increïble però és lo últim de lo últim)
Dir la frase: “m’agrada molt com sonen” (que sempre quedes bé)
Dir paraules com: “cool”; “Trendy” (si és que s’escriu així)
Perdre el coneixement, si és que mai n’has arribat a tenir...

Vull que me tancon lo bloc!!!

2007-07-21T14:37:00.000+01:00

No tinc gaire temps.

Poso la portada del Jueves, a veure si me tanquen lo bloc.

La gran crisi dels 30 (2a part)

2007-07-19T07:20:00.000+01:00

Hi ha a qui la crisi dels 30 li agafa abans de complir-los (veure el meu cas) i hi ha qui la té en posterioritat a la data de compliment i pensava que ja no li arribaria (ejem, ejem, ho veus Maika com te ho vaig dir????)

Bueno, en lo primer cas, que és lo meu, ara començo a vore la llum al final del túnel, i he decidit trobar-hi avantatges al fet de complir anys. Algunes d’estes avantatges són:

- Tenir més jeta (això ho estic aconseguint en un gran esforç, no us pensesseu)

- Que alguna gent te diu per senyora, que això està molt bé, perquè te sents una mica important i tot

- Que tens més experiència de la vida i és una mica més difícil que te la peguen (encara que no impossible)

- Que tens més clares les coses que t’agraden i les que no, i capacitat per discernir què és important i de què pots prescindir

- Que tens la ment més oberta i ets bastant més tolerant

- Que et pensaves que ho sabies tot i ara te n’adones de què encara està tot per aprendre- I la més important : que la vida és molt curta, los anys passen molt ràpid i s’ha de saber aprofitar les oportunitats quan passen. Com que tinc molt clar que algun dia m’he de morir, sé també que el més bonic que algú podria dir de mi el dia de la meua mort és una frase del tipus: “avui se’n va una dona que, al menys, va lluitar per ser feliç”. (I com diu ma mare, a la làpida que hi pose: “aneu al tanto que no s’aixeque”).

La mort que ens acompanya

2007-07-17T07:17:00.000+01:00

Quan la vida mos dixa, arriba el dolor i l’aprenentatge de la pèrdua. Lo dol és un procés llarg, que pot durar anys, en funció del significat que per natros tingue la persona que marxa, de les circumstàncies de la mort i dels vincles afectius que haguem establert amb la persona estimada.

Quan vaig perdre a mon iaio Batiste, als seus 94 anys, no vaig sentir ràbia perquè la seua mort era “justa” segons les lleis de la vida. Però això no treu que em sentís molt i molt trista.

Quan vaig marxar a viure al meu pis, una de les primeres coses que vaig fer va ser penjar alguns dels seus quadres a les parets, records que em va dixar el que ha estat un dels homes més importants de la meua vida.

Cada matí, quan m’aixeco i vaig cap a la cuina, passo per davant d’una de les meues imatges preferides: lo pati d’una casa antiga, de parets ataronjades i plantes amb fulles molt verdes. Potser és una calorosa tarda d’estiu i potser ell està dins d’una de les habitacions que donen al pati, assegut al seu balancí, llegint una novel·la gastada de l’oest, que va comprar quan només costaven una pesseta. Potser em veu caminar cap a la cuina, adormida encara, i em mira esperant que li digue alguna cosa. I jo vaig cap on està ell, per besar-li el front arrugat i arreglar-li un dels tirants dels pantalons que ha caigut sobre el seu llarg braç. I ell me pregunta com me van los estudis i jo li dic “bé, iaio”, somriu i continua llegint la seua novel·la mentre m’allunyo capficada en les meues coses.

I quan torno a passar per sortir al carrer, dixo al darrera la seua pintura; lo pati ataronjat d’una casa molt antiga, amb plantes de fulles verdes i finestres que donen a habitacions buides.

A un racó del quadre la seua signatura, B. Castellà, i una data 27-03-87.

Tornaria a vore...

2007-07-16T17:51:00.000+01:00

“Cielo sobre Berlín” de Wim Wenders, perquè és poesia en imatges

“Lisboa Story”, de Wim Wenders, perquè estic enamorada de les ciutats velles i decadents, dels carrers gastats per les petjades humanes i dels terrats amb roba estesa

“La vida secreta de las palabras”, d’Isabel Coixet, perquè em vaig enamorar del seu títol

“Candilejas” de Chaplin, perquè té la capacitat per fer-me riure per fora mentre ploro per dins

“Un lugar en el mundo” d’Adolfo Aristarain., perquè em connecta amb els meus principis

“Marius i Jeanete” de Robert Guédiguian, perquè és una història d’amor real i creïble

“Gato negro, gato blanco” d’Emir Kustorika, perquè em va fer riure molt

“La estrategia del caracol” de Sergio Cabrera, perquè parla de la solidaritat, la creativitat i la capacitat per resistir a les agressions

“Closer” de Mike Nichols, perquè és brillant

“La història interminable” (ni idea del nom del director) perquè em recorda a la meua infantesa

Vull ser dropa i manganta

2007-07-16T02:17:00.000+01:00

Avui és diumenge a la nit i estic treballant. Quins ous!!

Jo que vaig dir que l’estiu era per a mi, ara em veig aquí currant a les tantes de la matinada, per “exigències del guió” i perquè, com me dia ma mare, “sempre m’ho dixo tot per a l’últim moment”. Sí, per desgràcia hi ha coses que ni la arribada imminent de “la tercera dècada”, com em referiré a partir d’ara als 30, no canvien.

I com que vaig decidir que este bloc era per a dir el què em vingués de gust a cada moment, passant de convencionalismes i del llenguatge políticament correcte que fa més mal que bé, avui dic que estic farta de currar, que m’agrada molt la meua feina, però vull que arriben les meues vacances ja!!!!!

Vull que hi hagi com a mínim una setmana de la meua vida en la què el meu nivell d’activitat neuronal baixe fins a cotes infra- humanes, i tota la meua activitat física se limite a caminar, o arrossegar-me si convé, des de la tovallola fins a la mar i viceversa.

Vull ser proclamada, per unanimitat popular, la tia més dropa del poble. He dit!!

VERGONYÓS

2007-07-12T10:46:00.000+01:00

A títol de denúncia i per a què quedi clar com la justícia sovint no és per a res justa, i que aquells que l'administren no han revisat i actualitzat les seves creences prèvies i prejudicis, aquí dixo el següent text:

Al 2003 es va fer un estudi sobre sentències judicials per violència de gènere. A continuació anomenaré textualment raons jurídiques trobades en aquest estudi, que minimitzen, absolen o rebaixen la condemna demanada pel fiscal en casos de violència de gènere.

· Estava “obcecado”.

· Diu voler rehabilitar-se.

· La denunciant pot estar suggestionada.

· No la va matar perquè no va voler, tenint l'oportunitat.

· Exercia el seu deure de correcció.

· El seu company va dir que no ho havia fet i ha de ser veritat.

· la víctima té una personalitat rígida i mal caràcter.

Intuició o raó

2007-07-12T07:59:00.000+01:00

La futura catalana més pringada del mes als matins de TV3

(Nota aclaratòria: Lo del dit és un detall sense importància que ve a afegir confusió, si cabia)...

Fa uns dies que em barrina una cosa pel cap, i suposo que hauré de prendre una decisió...

Què faig? Escolto la meua intuició o faig cas de la raó?

Perquè clar… la intuició em diu una cosa, però la raó em frena i fa que em pregunte: ai Angelina, i si t’equivoques??

Sí, ja sé que sóc una gran defensora de les equivocacions com a lliçons de vida i bones cures d’humilitat… Però que sé jo, quan has de decidir alguna cosa t’ataca el fantasma de la inseguretat i es dedica a recordar-te que no sempre les coses surten com s’espera, per no dir que gairebé mai.

Bé, i si m’equivoco què passarà?

S’acabarà el món?

Hi haurà un cataclisme nuclear?

Sortirà la meva foto als “Matins de TV3” acompanyada del titular “La catalana més pringada del mes”??

Ja m’imagino a l’esplàquena del Josep Cuní dient: “Només ha estat superada a nivell internacional per una concursant xinesa d’”humor amarillo” que, convençuda de què el programa era una versió oriental dels Simpson, s’hi ha presentat completament beguda, disfressada de Homer i parlant en un anglès d’accent pèssim. Lo “xino cudeiro” l’ha convidat “amablement” a marxar del concurs al·legant raons de respecte al bon gust i sensibilitat en vers l’audiència, la qual cosa ha sobtat a propis i estranys donats els continguts habituals del programa”...

Bé, ara seriosament, suposo que res d’això no passarà i que, en realitat, no hi ha res a perdre...

Ara que, posada a ser franca, tinc una mica de mandra i un bastant de vergonya... (que sí, encara que semble que no la conegue, jo sóc molt vergonyosa segons per a quines coses).

Però, ben mirat, potser em tire la manta al coll i acabe decidint fer-li cas a la meua intuicioneta, que viu a dintre meu una mica arraconada, que sovint és molt reservada i juga a fer-se la tímida.

Però això és només “potser” i “i si la raó em deixa”...

(Ja sabeu allò de: "La fama cuesta"!!! )

Una frase

2007-07-11T15:16:00.000+01:00

No tinc gaire temps per res més, així que dixo una frase que m'ha semblat boníssima...

No sé qui la va dir, però el més important sempre és el missatge:

"La ciència: l'única religió sense ateus"

gamba

2007-07-09T07:38:00.000+01:00

Ahir vaig anar a la platja, i avui sóc una tomata. Esta frase ja l'ha podria haver previst abans de passar-me tot lo dia davall del sol, dinant un bocata ràpid per no perdre temps, i amb una tranquilitat no gaire normal.

Si, si, tot lo dia davall del sol i avui no em puc ni moure. La veritat és que ja no sé quantes capes porto d'After Sun, i la nit que he passat no la recomano a ningú.

I vale, no tinc coneixement, però deixo caure una reflexió : prendre el sol tantes hores és tant dolent com banyar-se al mar amb bandera roja. I com és que els senyors socorristes només estan pendent del que es fa dins el mar? Si ahir algun creurogerista m'hagués fet fora a patades de la platja, avui no estaria així.

La qüestió és donar, sempre, la culpa als altres.

Perquè hem de buscar la perfecció????

2007-07-04T17:45:00.000+01:00

Em pregunto perquè tenim tanta temor a equivocar-nos i, a la vegada, tanta necessitat de demostrar lo bons que som i lo bé que ho fem tot i lo malament que ho fan tot “los altres”. Perquè esta obsessió en buscar la perfecció???

Si, xiquets, la única cosa que tinc clara i que és una veritat universal és que, més pronte o més tard, mos acabarem morint.

I, una vegada morta, donarà igual si m’han donat la medalla al treball, si he guanyat la copa d’Europa o si m’he dedicat a tocar la flauta pel carrer.

Donarà igual si he sigut la més perfecta o la més desastre, si he sigut la millor o si he estat sempre a la cua...

Ara, lo que no donarà igual al final del camí serà si he sabut ser persona, i si he sigut capaç d’aprofitar les oportunitats que m’ha ofert la vida.

Perquè, a pesar de no sé quants mites, ningú, i quan dic ningú vull dir ningú, és perfecte.

Així que aquí, avui, me proclamo IMPERFECTA, proclamo públicament que estic carregadeta de DEFECTES... que resulta que tinc dies que no hi ha qui m’aguante, que de vegades me colapso, d’altres vegades me despisto, que hi ha gent que em cau malament i a la què jo li caic malament, que hi ha dies que estic sociable i d’altres que fugiria del món.. Vull proclamar que tinc cel·lulitis i no penso fer-me una liposucció, que tinc los peus grans i plans, que me surten granets a la cara i això que ja no tinc 15 anys...

Si!!!, tinc tots estos defectes i algunes virtuts, com tothom. I què passa????

Senyores i senyors sóc HUMANA... I que contenta que estic de ser-ho!!!!

Els profes d'autoescola

2007-07-01T20:48:00.000+01:00

Fa temps que volia parlar d'un col.lectiu professional oblidat. Un col.lectiu aixafat per la patronal, amb contractes precaris, amb risc constant però sense complements de perillositat, feines que la majoria de les vegades no són reconegudes o força criticades, i amb conseqüències força nefastes per a la seva salut.

Estic parlant del col.lectiu de treballadors d'autoescoles de Catalunya, tema que em toca força d'aprop. Són uns professionals de la condució que tot i que constantment estan en boca de tothom, criticats per l'alt preu dels seus serveis, i maltractats per ususaris sense cap tipus de coordinació, fent-los culpables de la seva poca traça, encara no han sigut capaços de decidir defensar els seus drets.

Què creieu que passaria si tots els cotxes d'autoescola decidicin fer les pràctiques a 10 Km hora pel mig de qualsevol ciutat? el caos total.

Em fa enrabiar sentir parlar la gent dels alts preus de les classes, de les pràctiques, de les tasses d'examen.... Que no recordeu a quan va la gasolina o el gasoil? I no, no tenen cap tipus de descompte.

S'exposen cada dia als perills de la carretera, sense cap defensa més que la d'un mateix, els reflexos que hom tingui, i les ganes de cooperar de l'estudiant. I així, 10 hores al dia, si no més. Perquè no se'n troben, de professors, i no m'extranya.

Però no es queixen. I no ho entenc.

Són els únics que, després d'unes quantes classes pràctiques, saben realment si l'aprenent és apte o no per conduir un vehicle, i quan dic conduir vull dir conduir, no saber utilitzar el fre o l'accelerador. Conduir vol dir ser conscient dels perills de la carretera i tenir la suficient consciència per conduir a velocitats adeqüades. Però en canvi, els professors d'autoescola no tenen cap tipus de força davant un exàmen del seu alumne.

Estic totalment d'acord amb la imposició del carnet per punts, però on són els psicotècnics per poder ser capaç d'agafar un vehicle? On són les classes d'educació viària obligatòries als IES? On són els límits de velocitat dels cotxes a 120?

Sempre he sentit dir que ensenyar a conduir és com posar-se davant d'algú i intentar ensenyar-li, sense tocar-lo, a fer-se el nus de la corbata. Ho heu provat? és difícil i complicat. Però molt important.

Que la meva vida també està en perill cada dia, quan surto a la carretera, i em trobo a qualsevol despistat que no recorda que la continua vol dir prohibit adelantar. I no m'agrada.

Senyors profes d'autoescoles, reclameu els vostres drets. Jo ja us dono suport.

Una cosa menys

2007-06-30T09:37:00.000+01:00

Una cosa menys en la què pensar. Enguany no sortiré a l’exhibició del gimnàs. No és que hi sortigués ni l’any passat ni l’altre, entre altres coses perquè no hi anava... però enguany serà que tampoc m’hi voran lo pèl...

I, la veritat és que m’estalviaré uns quants mals de cap. Lo principal: haver de decidir si entro al grup del “hip hop” (que té una coreografia una mica “delicada”) o al de la “batuka” (que és més light però té la seua dificultat, no us pensesseu).

I és que jo xiquets no m’hi veig embarcada a un escenari, “vestida per a matar” i botant a l’estil de “mira quien baila”, davant de tot lo poble i part de l’estranger. Entre altres coses perquè, per dir-ho eufemísticament, no soc precisament una alumna avantatjada...

Ara que, pensant-ho bé, més impactant va ser lo de l’any passat a la “festa de la diversitat” en l’exhibició de danses primitives (on sortien algunes companyes del tai-txi vestides de “dones del paleolític” convulsionant-se en lo que se suposa era “lo ball original”). Lo millor de tot: les perruques despentinades que es van comprar i les bosses de basura que duien per vestit (obviarem aquí lo detall sense importància que a l’era primitiva, que jo sapigue, lo plàstic encara no s’havia inventat). Però això és com tot: embolica que fa fort, i si cola; cola... Vagi per davant la meua admiració cap a aquelles companyes que, en l’era de la cirurgia estètica i el culte al cos perfecte, van tenir el sentit de l’humor i la valentia de retornar als nostres orígens més ancestrals.

Però tornem al dilema d’enguany. Vaig estar pensant que, igual fotent-me un parell de gin-tonics darrera l’escenari abans de sortir, o de Terry en coca-cola que em faria més efecte, pos igual hasta tindria una actuació mínimament digna, però lo pitjor és que estarà allí Tele Ràpita, i després ho repetixen a totes hores... I clar, jo soc valenta, però fins a este extrem...

Me sap mal per si a ma mare li feia il·lusió vorem, ja que l’any passat ja va patir “la gran decepció” quan la xiqueta de ma germana va renunciar al “càrrec” de “reina” de les pubilles infantils, davant del desconcert de les autoritats locals i el públic en general que no s’ho podien creure... Encara veig a ma mare, en aquella cara d’incredulitat, dient: “jo fills meus no vos entenc, per una vegada que mos toca algo”...

I no us pensesseu que lo divendres passat estava al gimnàs veient com assajaven i em va agafar una mica d’enveja... i és que jo era una fan total de la sèrie “fama” i allò de “buscáis la fama, pero la fama cuesta y aquí es donde vais a empezar a pagar, con vuestro sudor”... Però, xeic, una cosa era ballar davant de la tele i un altra interpretar-ho en públic... que m’agarren tots los mals només de pensar-hi.

Així que enguany, seguint la saviesa intuïtiva de ma fillola, “renuncio” a l’exhibició del gimnàs i tot lo que comporta... Qui sap l’any vinent?? Llavors ja hauré superat la crisi dels 30 i potser hauré perdut pel camí part del meu sentit del ridícul... I si no, sempre em quedaran les danses primitives, que si et perds en algun pas, tampoc no es nota gaire...

Lo parlar de La Ràpita

2007-06-29T12:39:00.000+01:00

Aquí van algunes de les “dites” i expressions pròpies del parlar rapitenc... abans de què es perguen en l’oblit del món globalitzat i estandaritzat...

Anar més tort/a que el ganxo de proa (anar pel mal camí)

Ser un/a “esplàquena” (no tenir sang a les venes (una esplàquena és una mena de peix plà com la palaia (també coneguda com a llenguado))

Ser un/a pocsuc” o “tenir molt de pocsuc” o no tenir “sustància” (esta expressió té dos possibles significats: lo positiu és tenir un sentit de l’humor absurd; lo negatiu és ser una persona molt poc centrada, en poc “senderi”).

“Com més sucre, més dolç” (esta expressió s’utilitza quan afegim alguna cosa però de manera que no és imprescindible, sinó com un a més a més)

“Posar-se la figa al front” (esta només la podem utilitzar les dones (per lo de la figa, s’entén) i s’utilitza per quan t’arregles molt, molt, molt que al final ja no saps més posar-te).

“Tenir la figa agra” (un altra de caràcter exclusiu femení. S’usa quan estàs molt i molt farta d’alguna cosa/ persona/ situació).

Estar mort/ a i pudent/ a” (trobar-te en un estat de cansament màxim)

“N’hi ha un estofat” (és igual que dir:” m’hi ha un fart de la vida”)

“Ai, pos quan passem! I el que passarem” (és una frase retòrica que s’utilitza quan te queixes d’algo que no té solució i vols expressar resignació)

“Al final perdrem bous i esquelles” (quan vols dir que intentant solucionar una cosa, acabes empitjorant-la més)

“Cada bugada perdem un llençol” (quan vols dir que en cada acció acabes empitjorant alguna situació)

I, per a mi, una de les millors: “Qui naix desgraciat, en los collons entrompessa” (Esta no necessita explicació).

Lo millor i lo pitjor de l'estiu

2007-06-28T15:12:00.000+01:00

Lo millor:

La platja, la platja i la platja
Los gelats de vainilla
Sopar a una terrassa en amics
Calçar sandàlies
Portar menys roba amb la qual cosa has de planxar molt menys
Los concerts al aire lliure
Posar-te morena (o intentar-ho)
L’olor de l’alfàbriga fresca
Lo Delta de color verd

Lo pitjor:

Les “cançons de l’estiu”
Los “manyos” envaint La Ràpita
Los mosquits i la mosca negra
La peste que surt dels contenidors de brossa
Les picades de meduses
Lo puto canvi climàtic que fa que l’estiu no sigue més l’estiu!!! (Estic molt emprenyada perquè estic farta que estigue núvol)

Coses que pots fer quan t’enamores de la persona equivocada

2007-06-28T09:24:00.000+01:00

No enganyar-te, ni buscar excuses.
Ser REALISTA i honesta en lo què sents (per molta ràbia que et faci sentir lo que sents)
Plorar, si cal, fins a rebentar
Escriure en un paper lo nom de la “persona equivocada” i tatxar-lo les vegades que faci falta
Parlar i parlar i parlar en les persones que tens a prop
Prohibir-te les pel·lícules d’amor romàntic, sobretot, les d’amors impossibles que al final acaben superant tots els obstacles (estes són les pitjors).
Anar-te’n a la platja, si és estiu.
Riure fins a explotar de tot lo que et fa gràcia
Estimar i gaudir dels teus amics
Pensar que, com diu Jodorowsky, al final: “TOT ÉS PER A BÉ”

Quin munt de despropòsits

2007-06-25T08:33:00.000+01:00

Ma mare sempre m’ha dit que soc una mica desastre, però hi ha dies que em cubrixo de glòria i faig honor a n’esta frase al 100 %.

Dixant de banda lo tema “tabú” d’una “falda- jersei” que vaig ajudar a comprar a la Ne (Ne: la culpa es teua per fer-me cas en massa coses), este cap de setmana m’han passat un parell o tres d’anecdotetes sense importància, que venen a sumar-se a altres despropòsits de la meu vida...

Perquè... algú troba que és normal que te tornen dos llibres, que un era una edició de butxaca, però l’altre pesava com un mort, i, en comptes de dixar-los al cotxe com faria la gent normal, te’ls poses dins del bolso i vaigues tota la nit carregant-los???? I que, “per a més inri”, te’n vaigues de concert en allò penjat??? I que no te n’adones hasta el cap d’un bon rato que ja te fa mal lo braç de tant de pes????

Però lo millor va ser l’endemà de la nit de Sant Joan, quan vaig a la gasolinera de fora del poble tota xula i li dic a n’aquell xic: “posa’m 30 €” i ancabat me’n dono conte que m’havia dixat lo monedero a casa perquè havia canviat les coses a la bossa de la platja... I clar, allavons lo gasoil ja estava posat. I allavons te trobes tu dient allò de “ai mare, que m’hai dixat lo monedero” que per molt real que sigue, sona a la típica excusa per fotre lo timo. I ancabat li dic a n’aquell xic: ”ara vinc de veritat, te ho juro que torno... Mira, l’únic que puc fer és dixar-te lo mòbil com a garantia mentre vaig al poble i torno”. I acte seguit de dir això li dono lo mòbil i aquell xic en una cara de resignació, perquè lo meu mòbil està a les últimes fases de la seua vida, és a dir, diguem que fa pena de vore. I aquell xic en cara de “ja està, esta m’ha timat i aquí estic jo tragant en lo timo”... per això se li va il·luminar la cara quan me va vore al cap del ratet que tornava en lo monedero a la ma (que jo anava ensenyant-lo ja d’una hora alluny)...

I això no ha sigut lo més surrealista que m’ha passat este cap de setmana... però si lo que, al menos, se pot contar...

Bé, avui és dilluns i de moment lo dia ha començat normal.... (ja vorem com s’acaba)...

II SORTIDA AMB LLUNA PLENA

2007-06-22T09:17:00.001+01:00

Informació d'interès:

Lo proper dissabte dia 30 de juny es farà una sortida a peu des del mirador de la Casa de Fusta fins a la platja d'Eucaliptus...

Esperem que no fasse núvol i que poguem gaudir d'una fantàstica lluna plena.

En arribar, qui vulgue, se podrà banyar a la platja, que no fan pagar ni un duro...

Au pos!!! Tothom hi està convidat!!!

Per a més informació, podeu visitar lo bloc de Joan ("home del Delta" i organitzador de la sortida).

Meta-reflexions sobre el fet blocaire

2007-06-21T15:26:00.000+01:00

Ja fa dies que em ronda pel cap escriure algo sobre el “fet blocaire”, per dir-ne d’alguna manera, com a fenomen comunicatiu d’interès...

Bé, els que em coneixeu ja sabeu que, de tant en tant, em dona per fer-me la “psicòloga avorrida” i intento treure’n l’entrellat de les coses que, tot i ser de lo més “normals” i “quotidianes”, poden arribar a tenir una vessant fascinant en funció de la mirada que hi apliquem.

I com que la primera pregunta sempre acostuma a ser “perquè?”, pos això... Perquè mos dona per escriure un bloc?? Què hi trobem d’interessant, que mos aporta??? Què fa que hi invertim la nostra energia i part del nostre temps d’oci??? Evidentment segur que hi ha tantes respostes com persones que tenen un bloc... però aquí van algunes de les possibles respostes que se m’acudixen:

Un bloc és un espai on es pot fer un exercici de “llibertat” (això és: un bloc és un espai personal a on mos podem comunicar amb el “món” d’una manera molt més autèntica que en altres entorns on l’exercici de la nostra llibertat sovint es veu més limitat, com per exemple en l’entorn professional. Per tant, i mirat des d’esta perspectiva, escriure un bloc és un exercici alliberador)...
Un bloc és un espai on mos donem a conèixer al món, mos mostrem als altres (això és, en cadascun dels posts, en cada paraula, en cada tema que escollim exposar i cada visió que hi decidim donar, hi ha una part de natros mateixos, una afirmació al voltant de qui som i de com som). Sens dubte es tracta d’un exercici honest i a la vegada no exempt de riscos, perquè, evidentment, fent això mos exposem a ser acceptats pels altres, però també a ser objecte de crítiques...
Un bloc és, també, la possibilitat d’establir comunicació amb altres persones amb les què pots compartir interessos, visions sobre alguns temes. Sense entrar necessàriament en l’esfera d’allò estrictament personal, passejant pels blocs i escrivint en el teu, pots compartir i comunicar, que, en essència, és d’allò més humà, i tant vell com la nostra pròpia història.
Un bloc també és un lloc on, especialment les persones molt creatives, poden trobar l’espai en el què vessar la seua creativitat, a on abocar tota l’energia creativa que tenen en potència. D’altres, podem abocar-hi pensaments, postures ideològiques o fins i tot, reflectir-hi estats d’ànim...

M’agrada pensar en què, d’aquí uns anys, podré llegir tot això que hem abocat aquí i, d’esta manera, recordar com era, com sentia i com entenia el món anys enrera... D’alguna manera, i vist des d’esta perspectiva, un bloc és també un arxiu històric de la nostra ànima..

El que m'agradaria no tenir

2007-06-19T20:43:00.000+01:00

M'agrada que hagi guanyat la lliga el madrid.

M'agrada que diumenge, a Reus, uns quants espanyols cremessin banderes catalanes al mig del carrer.

M'agrada que Plataforma per Catalunya vagi al programa del Cuní i no deixi parlar a ningú.

M'agrada que el PP tingui la majoria absoluta a Madrid.

M'agrada que la gestió de la Renfe no es traspassi a Catalunya.

M'agrada que una nova associació demani la retirada de les autonomies vasques i catalanes.

I m'agrada que la gestió dels aeroports Catalans sigui de Madrid.

M'agrada tenir un president que no sap qui és Martí i Pol, o Bladé o...

M'agrada que la gran Fiesta de los Toros sigui a Barcelona

M'agrada que es torni a parlar del trasvassament de l'Ebre.

M'agrada que el govern espanyol intenti anular la participació de la selecció catalana de futbol sala a la Copa del Món.

Última aportació de l'An: m'agrada que la "Agencia tributaria" em fotigue un dineral cada any per construir autovies a Extremadura i pagar concerts de la Pantoja..."

M'agrada que tot això sigui real perquè provoca un sentiment de crispació i impotència que fa que la gent es mogui i prengui decisions encertades.

Què més necessitem per entendre, que l'única sortida és la independència??

LA GRAN REVOLUCIÓ

2007-06-14T16:41:00.000+01:00

Li dono la raó a Dolores Juliano, doctora en antropologia social i teòrica feminista, quan afirma que la única revolució que ha triomfat al llarg del segle XX ha estat la que hem fet les dones.

Quan reflexiono sobre este punt, haig d’anar-me’n necessàriament a la meua memòria familiar, per comprovar quant certa és esta frase. Ma mare va ser la gran de 5 germans i filla de la post-guerra. Ella no va poder estudiar perquè era dona. Ma mare vivia a una casa on les dones, a pesar de ser majoria, no tenien legitimitat per opinar. Quan sentia ganes de cridar, quan sentia ràbia, se n’anava al lavabo (l’únic lloc on podia estar sola) a escriure en un paper tot lo que li passava pel cap i després ho esgarrava per a què ningú li trobés i la castigués per tenir una opinió pròpia.

Gràcies a l'èxit de la nostra revolució, jo, la seua filla, avui tinc la oportunitat d’expressar el que penso i el que sento de manera lliure. No he d’esgarrar els meus escrits per por a ser castigada. Gaudixo d’una llibertat i d’una autonomia que ma mare només va poder somniar mentre escrivia tancada en un lavabo. D’alguna manera, el que jo sóc avui és, en part, producte del somni de ma mare i, també, vull dir-ho, de la capacitat que ha tingut mon pare per a modificar part dels valors en els què el va ser educat i mirar a les seues filles des d’una òptica molt més àmplia del què ho van fer generacions anteriors.

Ara bé, ja està tot? S’ha d’acabar aquí la lluita? Ja hem arribat allí on calia????

Perquè, llavors, si ets una dona en edat reproductiva i no tens parella ni et planteges tenir filles o fills la teva família i altres et miren com si fossis un “cas sense remei”??? Perquè al darrera d’estes actituds hi ha l’estereotip negatiu de “la solterona amargada i frígida”...

Perquè si resulta que llavors tens filles i fills, per molt feminista que sigues, acabes carregant amb més d’un 75% de la responsabilitat en la cura de les criatures, amb la renúncia del teu temps personal que això implica?? Per què darrera d’aquesta “elecció” està l’estereotip negatiu que, si no fas este sacrifici ets una “mala mare” (que de totes les coses que et poden dir en este món és la pitjor en diferència)...

Perquè si una dona és promíscua ja se la considera o “puta” o “ninfòmana”... O perquè la masturbació femenina és tabú... Perquè darrera d’aquesta idea està l’estereotip de les dones com a objectius passius de la sexualitat, és a dir, la dona al servei de la sexualitat de l’home, però mai com a agent actiu... i si esdevé agent actiu, automaticament és socialment estigmatitzada... Perquè, perquè, perquè,....

I el pitjor de tot, és que estos discursos no són només socials o externs, sinó que els tenim tant interioritzats les mateixes dones que sovint els utilitzem inconscientment per a definir-nos a natros mateixes, són discursos que ens travessen i que ens fan sentir en contradicció constant.

Perquè clar, una cosa és canviar les condicions socials externes i una altra, molt diferent i profunda, modificar els valors i els perjudicis d’una societat patriarcal que ve, des de fa segles, definint-nos a les dones única i exclusivament com a éssers reproductius.

Aquí està, senyores i senyors, la segona fase de la revolució de les dones: la transformació profunda a nivell dels valors, dels prejudicis i dels estereotips. És la nostra responsabilitat que aquesta sigui la gran revolució del segle XXI.

Michel Foucault

2007-06-08T13:25:00.000+01:00

Dels descobriments que fas durant l’època d’estudiant, recordo que el que més em va impactar van ser les teories del psicòleg i filòsof francès Michel Foucault sobre el poder, (a banda del professor de psicologia social II que era absolutament “encantador”, clar)...

Recordo que, en un moment d’optimisme exagerat, em vaig comprar els tres volums que Foucault va dedicar a la “Història de la sexualitat”, que no vaig arribar a llegir mai sencers, la veritat sigue dita, encara que és una cosa que algun dia faré (allò de quan tingue temps!!)

Bé, tot això venia perquè en aquests dies he estat recuperant a Foucault per l’elaboració d’un dossier que estic preparant per a la feina, i la veritat és que m’he quedat sorpresa davant la capacitat que continua tenint per entusiasmar-me intel·lectualment parlant.

És aquella situació d’anar fent que si en lo cap tota l’estona mentre vas llegint, i experimentes la certesa de què qui ha escrit allò és una persona amb una lucidesa extraordinària.

I, una vegada has acabat de llegir, sents una certa confusió, a la vegada que la sensació íntima de tenir més eines per interpretar la realitat que t’envolta, la sensació d’haver-te enriquit, de ser una mica més gran.

No m’atreveixo aquí a fer un resum de la teoria de Foucault sobre com el poder estructural es crea i es recrea, es reprodueix i es vertebra entre les persones i en la relació de la persona amb el propi cos (sóc prou conscient dels meus límits).

En tot cas, espero haver estat capaç de transmetre la passió que sento per la lucidesa intel·lectual d’aquest filòsof i psicòleg francès, tant influent en el pensament contemporani, i que això vos pique la curiositat "per saber-ne més" sobre la seva obra.

Guerra i Pau

2007-06-07T12:15:00.001+01:00

Llegint documentació sobre les arrels de la violència masclista he trobat este tresor...

I no em puc estar de compartir-lo...

Manifest de Sevilla contra la violència adoptat per la UNESCO

“Científicament és incorrecte dir que no es podrà suprimir mai la guerra perquè forma part de la naturalesa humana (...) perquè la cultura humana ens confereix la capacitat de transformar la nostra naturalesa d’una generació a una altra (...) és incorrecte dir que la guerra és un fenomen instintiu (...) perquè no existeix un sol aspecte del nostre comportament que no pugui modificar-se a través de l’aprenentatge. En conclusió, proclamem que la guerra i la violència no són una fatalitat biològica (...). Els nostres avantpassats van inventar la guerra. Nosaltres podem inventar la pau."

El dret a decidir

2007-06-04T11:49:00.000+01:00

Després de ressuscitar de quatre dies d'alguna cosa semblant a una grip estomacal, veig que la meua companya blocaire passa d'un estat d'ànim eufòric (platgeta i estes coses), a un estat de tristor immesurable.
Sense saber les causes exactes d'aquest trist sentiment, només puc afegir que:
An, tu tranquila, que dimecres ofeguem les penes a la platja!!!

Bé, fet este aclariment, m'agradaria resaltar quatre coses sobre els resultats i les valoracions que s'han fet de les passades eleccions municipals:

Si és cert que hi ha hagut un alt índex d'abstenció, i que cadascú s'ho ha pres de la forma que millor els convenia: s'ha dit que la gent està desmotivada, sobretot la gent jove, que els polítics cada cop s'allunyen més de la ciutadania, que la gent està desencantada, que la gent no creu amb el sistema electoral (total, per un vot), que... Si, segurament. I per mil raons més. Però després ens omplim la boca en paraules com "falta de democràcia", "participació ciutadana", "agendes 21"... Anar a votar és, només, un acte individual i el principal motiu pel qual un país és i s'anomena democràtic. És la base de tota llibertat, és i així ha de ser, un acte lliure, secret i no obligatori.

Per a fer-ho fàcil, l'estat preveu el vot per correu, el vot notarial, el blanc, el nul i el partidista.

Part de la meva família, exiliada a França durant la guerra civil i resident atualment a Nimes, han fet l'impossible per poder votar en aquestes eleccions i en los passats comicis sobre l'estatut. Empadronats al poble, lligats sentimentalment a un país i una terra, han volgut decidir ells també qui havia de gestionar les seves polítiques, en definitiva, qui els havia de posar més llum als seus carrers, o quins arbitris municipals havien de continuar pagant. I ho han fet des de la distància però més aprop que mai.

És per això que a mi no em serveixen els mils factors de l'abstenció. Ells se senten propers, però sobretot, se senten part del sistema. I això no ho ha provocat cap polític, sinó una obligació moral d'utilitzar el sistema democràtic, prohibit durant molts i molts anys de dictadura.

Crec que només per demostrar a tota aquella gent que durant tant temps van ser obligats a acatar certes obligacions sense dret a decidir, i que van lluitar durant dècades per una democràcia, potser estèril, però lliure, cal fer l'esforç de dipositar el nostre vot a la urna.

Que amb el meu granet de sorra jo pugui contribuir a la meva democràcia no té preu.

I qui no hagi votat ha perdut tota legitimitat a la queixa. La llàstima és que en realitat no serà així.

Tristesa

2007-06-04T07:46:00.000+01:00

Per a mi la tristesa són sostragades menudetes a la panxa i a la gola un regust que amargueja els gestos i les paraules...

Avui, que la tristesa em visita, callo, i la meua mirada fuig cap al terra i, amb ella, acotxo el cap, albergant la menuda esperança de què en alçar-lo tot hagi canviat i les coses em semblen de nou noves i netes, per estrenar una altra vegada.

Odio estar trista i em barallo en este sentiment, però els vells fantasmes esperen a que baixe la guàrdia i en estes hores em troben dèbil, i s’instal·len de nou, fins que un vent intens los face defugir i torne a entrar per la porta l’alegria de viure...

Però avui estic trista i no tinc ganes de mirar per la finestra...

No vull sentir el soroll del carrer, ni tampoc lo silenci de la casa closa.

No estic bé enlloc, i em descobrixo, entestada, en una fugida impossible de mi mateixa...

Avui que la tristesa m’acompanya, intento buscar refugi en los llibres, i corro a prendre’n del prestatge lo seu consol incondicional. I aquí està, entre les meus mans “Els dies i tu” d’Emili Rosales. De manera ansiosa en passo corrents les pàgines, esperant llegir aquelles paraules que m’expliquen què és el que em passa. I trobo les paraules d’un dels seus millors poemes, una possible explicació per a n’esta tristesa sòlida; concreta; pesada...

“Els dies i tu”

És dissabte i potser plourà.

Potser plourà i m’arredossaré

en un poema on pugui conjurar

la teva absència que sura

invisible per tota la casa.

Plourà i potser escriuré

els versos més tristos sobre la vida absent.

A la nit, quan ja no plogui

i una pau neta faci els carrers calmosos, sortiré

i caminaré molt poc a poc,

a poc a poc i esquivant els tolls,

com qui s’inventa un altre temps

on els dies i tu no fóssiu tan feixucs.

Extret del llibre de poemes “Els dies i tu”;

d’Emili Rosales i Castellà, Edicions 62; 1991

Ja arriba l'estiu!!!

2007-06-01T15:34:00.000+01:00

Avui és divendres i comença una altre cap de setmana.

Últimament per a mi tots els caps de setmana són iguals, més feina que entre setmana, perquè enguany m’ha donat per fer-ho tot i ara no tinc temps de res...

Però bé, què hi farem?? Així és la vida de complicada si una se la vol complicar més...

Però vull anunciar que el dia 12 de juny hauré acabat en tots los treballs i treballets, exàmens i demés comèdies i que em penso fotre un estiu d’antologia.

Així que este post lo vull dedicar a l’estiu que arriba ara i que, per a mi, és la millor època de l’any per moltíssimes raons... La principal?? La platja!!!!

Encara que no totes les platges són iguals, així que cal concretar una mica més. Per a mi les millors platges del món estan al Delta. Personalment, recomano sempre la platja d’Eucaliptus, lo Trabucador i Migjorn, totes tres espectaculars...

A tots aquells que diuen que no els agrada la platja, dir només que proveu una de les platges del Delta i després em doneu una resposta. Perquè no hi ha res més espectacular a la vida que passejar pel trabucador una tarda d’estiu en la immensa mar blava a una banda de platja i a l’altra la badia dels Alfacs i el Montsià darrera de fons. Te pots passar hores mirant la mar, escoltant lo soroll de les onades o simplement tirada enterra confonent-te amb l’arena.. de veritat que no es pot explicar, s’ha de viure...

Així que ja està decidit, jo este estiu m’organitzo les meues vacances particulars i diàries en un territori infinit de platges verges i que, afortunadament, tinc a només vint minuts de casa!!! Uff, ja queda menys!!!

Tornem a la càrrega

2007-05-29T18:20:00.000+01:00

Tres dies després de les eleccions municipals, tornem a engegar el nostre bloc. Han estat quinze dies intensos de campanya, reunions, mítings, passejades, punyalades... Però hem ressistit com unes campeones.

Ens hem involucrat, hem participat, hem fet sentir la nostra veu com a joves (alguna ja no ho és tant!!), i com a persones de les Terres de l'Ebre, i hem intentat explicar, de la millor manera possible, què és el que creiem millor pels nostres pobles.

Nosaltres no en volem entendre d'alta política: per a nosaltres fer política significa prioritzar abans que res les persones, la confiança, les ganes de treballar, la manca de personalismes i el sentiment de companyerisme i dignitat. Ens hi hem deixat la pell, això segur.

És hora de fer autocrítica, valorar el que ha sortit bé i el que no tant, de responsabilitzar-se dels errors i de compartir els èxits, però sobretot, és hora de continuar treballant per aconseguir un major suport d'aquí quatre anys: i això només s'aconsegueix demostrant que creiem en les nostres idees i les nostres propostes de futur.

Aquest post va dedicat a tots aquells alcaldables d'Esquerra i també a totes les persones que estan treballant des del món local i que han cregut i creuen amb un projecte comú de país, però molt especialment a Pere Muñoz, de Flix, i a Josep Caparrós, de La Ràpita: a tots dos, gràcies per donar-nos la oportunitat de formar part del vostre equip.

Moments surrealistes de la campanya electoral

2007-05-28T08:20:00.000+01:00

Abans que res vull demanar perdó per avançat a la meua companya blocaire per este post que insereixo avui. Ne: ja ho saps que tinc molt de pocsuc i no puc fer-hi més.

Per cert, a tots aquells que encara no l'heu felicitat, sapigueu que la nostra Ne va fer 26 esplèndids anyets el dia 30 de maig!! FELICITATS NE!!!

Bé, tanco parèntesi i aquí va esta entrada que no preten ofendre a ningú, en tot cas, és només per riure un ratet, que bona falta mos fa...

Avui la Ne i una servidora hem fet la nostra trobada setmanal al voltant d’un bon plat de macarrons, i, com no podia ser d’una altra manera, la sessió l’hem dedicada gairebé íntegrament a contar-mos les nostres penes polítiques. Ja se sap que en el món de la política, encara que sigui d’esta d’anar per casa, no tot són flors i violes...

Però com diuen els Monty Pyton, cal buscar-li el cantó positiu a la vida, encara que de vegades costa trobar-lo, i a mi, com sempre em dona per anar a buscar-lo en el sentit de l’humor.

Així que us vaig a fer una petita crònica de la campanya electoral a La Ràpita, vista des dels ulls del surrealisme quotidià que ens envolta i ens acompanya...
Cal que quedi clar que tots els fets relatats a continuació són completament verídics (o sigue, que els he viscut en primera persona i en les meues pròpies carns)...

1. Inici de campanya: penjada de cartells electorals. Ens trobem un company i jo penjant un cartell a les dotze de la nit amb la foto del nostre candidat, acompanyat d’una identificació més que visible d’ERC. Una dona que passeja sola pel carrer amb cara de desorientació se’ns apropa i pregunta: “Això és un partit nou???? “ al que el meu company respon: “Noooo, és Esquerra Republicana”. La senyora se’ns queda mirant i diu: “Esquerra? Si jo soc d’esquerra!!!”...Qui entengue alguna cosa que m’ho faci saber!!!

2. Debat televisat per Tele Ràpita en directe, amb públic a la sala i tot això que hi ha. Mentre els candidats estan exposant els seus arguments es troben a la sala els personatges típics, clientela habitual dels plens, que fan les seues aportacions corresponents, com no podria ser d’altra manera. “Camilet” increpa a alguns dels candidats des del seu seient, cridant que “no se sent res; a vore si parleu una mica més fort que aquí baix no mon enterem de res”. Mentre tant “Ximo el carboner” ha entrat amb unes quantes pancartes i en aquests moments dos guàrdies jurats, el volen fer fora per tenir un comportament poc apropiat... En això que una de les persones que està acreditada com a periodista, s’aixeca i comença a fer un discurs, amb micro incorporat, dient que “mai en la vida s’havia vist que fessin falta guàrdies jurats i tot per fer un debat amb públic”. Des del fons de la sala, Ximo, que encara està flanquejat pels dos guàrdies, aplaudeix i assentix en lo cap, mentre el públic en general es queda sense paraules... I per si tot això no fora suficient, a l’endemà tota la gent que em vaig trobar pel carrer només feia que comentar-me que “quina calor devia fer a la sala” perquè es veu que, quan enfocaven al públic, sortia jo asseguda a la segona fila, ventant-me amb un ventall de color verd que, la veritat sigue dita, lo vaig fer pols. Però no de calor, sinó dels nervis que tenia. Si ho arribo a saber, posada a fer vent, em porto un ventall amb propaganda electoral.

3. Diumenge 27: Jornada electoral. La distribució de les persones apoderades del nostre partit entre els diferents col·legis electorals va seguir “casualment” el següent criteri. La majoria de dones vam ser assignades a la llar d’infants, que, “casualment”, està situada a una part del poble que té pocs bars a prop. Molts dels homes estaven “casualment” al pavelló firal que, “per aquelles casualitats de la vida”, té com a quatre o cinc bars ben a la vora...
La jornada transcorrix sense incidències remarcables. Ens trobem totes les persones dels diferents partits assegudes en diferents grups... Hi ha un moment en què em dona per imaginar que, més que un col·legi electoral, allò sembla un “velatori” d’estos d’abans en el què les veïnes s’asseien fent “roglets” i es dedicaven a dixar-se verdes unes a les altres.
En això que un senyor del PP, que podria ser mon pare, s’apropa i em diu: “ fas cara de cansada” al què li responc: “la veritat és que estic morta” i em diu: “si, cansada però molt guapa”. Lo que em faltava. Lligar en un del PP, que, a més em dobla l’edat, i tot això enmig dels comentaris de la cleca dels diferents partits, que s’ho miren tot entre somriures i copets de colze...
I després de tot això, arriba l’hora del veredicte final. L’hora del recompte. Coincidixo a la taula amb el meu “amic” del PP que ara es dedica a tirar-los los trastos a les noies que estan a la taula (definitivament es tracta d’un cas perdut).
Està present també una regidora del PSC que, està al recompte amb uns auriculars a l’orella escoltant Ràdio Ràpita on ja estan donat una previsió dels resultats. Natros allí pendent del recompte de vots i la tia, amb cara triomfant, dient-me que ella ja sabia els resultats i que, si volia, ja me’ls podia dir. Evidentment li vaig contestar que jo m’esperava a saber els resultats definitius, que a mi m’agrada patir fins al final.
I al final, sí que vam patir, sí, PSC 7 regidors i natros 2, es podria dir que va ser una golejada, seguint l’argot futbolístic, molt apropiat per a una tarda de diumenge.

Però a aquesta vida, s’ha de saber guanyar i també s’ha de saber perdre. I si això és el que el poble vol, això és el que el poble té.

Esperem que, algun dia, siguem capaços de transmetre que existeix una altra manera de fer política, que no passa per organitzar espectacles ni per fer molt soroll i vendre només fum.

Esperem que la gent entengue que tenim un veritable projecte per al nostre poble i per al nostre país, en el qual creiem i pel qual treballem. I mentre tot això arriba, seguirem lluitant a peu d’urna.

Això si, a mi la vida no me l’amarga ningú, que total són quatre dies i sempre hi ha alguna finestra a la qual assomar-se per adonar-se que les coses mai són tant greus com semblen.

La història, el rei, i el Jo no sóc Espanyol.

2007-05-23T14:40:00.000+01:00

Ahir a la nit, enmig d'un moment d'insomni i desesperació, vaig fer cap, sense voler, al programa d'antena 3 "el espanyol de la historia". (a vegades, no tenir res a mà per llegir et porta a fer certes estupideses, què hi farem).

El tema, pels qui van tindre la sort de no veure el programa, anava de mostrar els resultats d'una enquesta que havien fet a uns 3.000 espanyols (que dius, bona mostra si senyor), per acabar proclamant la persona més rellevant de tota la història espanyola.

A banda que el programa no tenia res d'històric, que es van dedicar a, textualment, llepar el cul dels personatges "històrics" que hi anaven apareixent durant escassament 1'5 minuts, i que tant els presentadors com els convidats feien pudor a somriure forçat, el tema em va picar la curiositat.

Havia sentit dir que el dictador Franco (l'altre dia encara algú em volia convèncer que només havia estat un simple cacic!), formava part dels 100 personatges més votats, i tenia curiositat per saber com acabava la cosa. Per sort, quan vaig enganxar el programa ja anàven pel 18è lloc, així que encara vaig tenir sort i només em va calguer empassat un troç de programeta.

El cas és que al final la son va poder més que la meva curiositat i em vaig adormir justament durant els anuncis, abans de proclamar el tercer lloc (cal dir que mentre durava el programa segurament vaig arribar a veure uns 30 minuts de propagandes!!!).

Total, que no ha sigut fins aquest matí que he sabut que l'espanyol de la història és, ni más ni menos que el Gran, el inimitable, el magnífic i irrepetible rei Juan Carlos I.

Enmig d'una campanya electoral a nivell municipal, altra vegada he de donar les gràcies a la tele per demostrar-me que jo no pertanyo a aquest país anomenat Espanya.

I encara han tingut sort!! que la Pantoja i Fernando Alonso també estaven a la llista.

Ah! i un apunt final: l'espanyol més votat a Catalunya fou Gaudí. Ai! si aixequés el cap!!!

Com són les mares

2007-05-20T12:34:00.000+01:00

Abans que res aviso que este no és lo post promés, ni el moment àlgid del bloc, que això ja arribarà al juny...

Avui vull parlar de les relacions entre mares i filles, que sovint són pura contradicció.

Jo a ma mare l'estimo moltíssim i l'admiro encara més... però, que vos he de dir???, de vegades m'agafen ganes d'enviar-la uns dies de vacances fora del continent europeu, com a mínim...!!

I és que ahir a la tarda me la va fer molt grossa...

Resulta que, després d'un míting d'ERC a La Ràpita, es va dedicar a parlar en tothom que hi havia per allí a vore qui tenia fills solters i les edats respectives. Les frases pronunciades eren del tipus. "Buay, xica, ton fill té 34 anys i està solter??? Pos pa ma filla!!. És d'allò més bona xiqueta".

Evidentment la meua cara d'incredulitat augmentava a mesura que la veia actuar per allí parlant en uns i altres. Pobra dona, no tenia gaire clar que allí la gent s'havia concentrat pel tema de les eleccions municipals, i que no era un meeting de pares i mares de persones solteres.

Per això, i posats a fer, demà mateix li proposaré a mare que, quan s'acaben les eleccions, faci una mena de campanya electoral amb l'eslògan: "Busco novio pa ma filla. Puc prometre i prometo que és d'allò més bona xiqueta". És més, pot afegir per a donar-li més èmfasi, una frase del tipus: "té faena i té pis" (que, com diu mon tio, això té dona molts de punts al mercat)...

Ai, ai, ai... Mama, t'estimo a munts i ho saps, però fes-me un favor: no continues buscant-me novio.

Estar soltera no és un estat d'imperfecció, no significa que la meua vida sigui incomplerta, és simplement un estat civil que varia moltíssimes vegades al llarg de la vida, cada cop més.

I enterat que has sigut tu la que m'ha maxacat tota la vida dient-me que no depengués mai de cap home, que fes la meua vida, que no li aguantés res a ningú i que si no ho veia clar, val més estar sola que mal acompanyada...

Així que ara no et queixes...

La teua filla que t'estima, t'admira i et malaeix de tant en tant

Què dur és tenir un blog...

2007-05-13T10:30:00.000+01:00

No vos ho creureu, però això de tenir un bloc de vegades es fa una mica difícil de portar...

Quan no tens molta faena, pos mira, vas fent un parellet o tres de posts per setmana, no sé, té mantens en aquella línia d'aportacions que et permet anar mantenint la teua dignitat blocaira ... però a la que se't gira faena i ja no pots mantenir este nivell, llavors t'agobies perquè penses que el tens abandonat.

I llavors ve quan lo compares en altres blocs de grans artistes que cada dia introdueixen coses noves (ja sé que les comparacions són odioses però qui no s'ha comparat amb algú alguna vegada??)... I clar, llavors dius: "Eic mos hem de posar les piles..." (Eh NE???)

Per això quan pasi lo mes de Maig (mes de les "flors" i dels "capullos") i arribe lo juny a portar-mos lo gloriós estiu, me comprometo a fer alguna cosa innovadora, trencadora i espectacular a n'este bloquet fet des del cor... (Si la meua companya blocaire hi està d'acord, per suposat)...

Això si mos surt algo innovador, trencador i espectacular...perquè si no, vos haureu de conformar en una mica més de lo de sempre... (encara que m'estan venint unes quantes idees al cap, com per exemple organitzar un concurs de "bellees del foc blocaires" (d'este tema ja en parlarem un altre dia perquè es mereix un post per si sol)...

En resum: que es prepare la blocoesfera ebrenca, perquè al mes de juny "Fatet d'este i viandeta" resorgirà de les seves pròpies cendres...

(Ai mare; ja he parlat massa)!!!

Les frases dels sobres de sucre

2007-05-04T07:42:00.000+01:00

Últimament lo meu nivell d’estrès vital m’ha mantingut una mica apartada de la meua activitat blogística…
Però avui faig una reaparició a n’este bloquet de les quatre mans per parlar d’un tema que m’agrada moltíssim: les frases que et trobes als sobres del sucre.
I és que ahir al matí fent lo cafè, que per cert sempre prenc sense sucre, vaig trobar una gran frase, o la frase em va trobar a mi, vés a saber...
La frase venia a dir, més o menys i que em perdoni el/la seu autor/ a per la meua mala memòria, el següent:
“Tot amb el què estàs en contra et fa més feble; tot amb el què estàs a favor t’afavoreix”...
La frase em va connectar amb el concepte del “fluir” tant present a la filosofia oriental i tant ignorat en la nostra cultura.
I què és el “fluir”??? Pos la veritat, és que no estic segura d’arribar a comprendre-ho del tot, però té a vore amb el tema de l’acceptació dels aconteixements de la vida, que no són ni bons ni dolents, simplement són. Lo fluir té a vore en no barallar-se en les coses que no tenen solució, sinó en anar a favor de la corrent de la vida, en no estar en guerra contínua amb el món i amb la pròpia existència, sinó en valorar el que tenim per millorar-ho, acceptant els propis límits i desenvolupant al màxim lo potencial que cadascuna de les personetes que inundem este món tenim...
Perquè si el fi últim de la vida és la felicitat, mai aconseguirem ser feliços si mos ubiquem en la guerra contra tot... I ull: això no vol dir ser conformistes, i quedar-mos parats davant de la injustícia; significa simplement ser coherents amb el que som, sense intentar ser una altra cosa que no serem mai...

Bé, s’ha acabat lo “kit kat” de reflexió per avui, un altre dia més... i si no teniu ganes de llegir estos rotllos que amollo de tant en tant, aneu a qualsevol bar a fer un cafè!!! Penseu que hi ha milions de frases interessants esperant-vos impreses en simples sobres de sucre.
Ah! I si algú en troba alguna de millor, ja sabeu: “insertar comentari”...

JA ESTAN AQUÍÍÍÍ

2007-04-30T10:11:00.000+01:00

La Pe rapitenca mos fa ni més ni menys que 30 anyets!!!

Que sàpigues que t’estimem a munts perquè encara tens los clotets a la cara de quan eres menudeta, i això, vulgues que no, fa molt graciós.

T’estimem perquè tens una gran alegria de viure, molts i nous projectes als que donem tot lo suport possible, perquè tens moltes ganes de fer bones i grans coses i perquè segur que ho tiraràs tot endavant com ho has fet fins ara!!!

Així que MOLTES FELICITATS REINA!!!

I a pels 100 en alegria!!!

Ah i felicitats per al PE ampostinet, rapitenc d'acollida, que en fa ni més ni menys que 31!!!

I prepareu-vos per al dissabte!!!!!! (ja ho sabeu: "La fama cuesta")....

Flix...

2007-04-20T20:44:00.000+01:00

Dec un parell de post a n'este bloc, perquè vaig prometre que escriuria alguna cosa sobre el video de "ciudadanos de segunda", i un altre sobre Flix. El primer l'he d'escriure perquè toca, i perquè n'estem farts, i el segon perquè la meva companya blocaire m'ha picat.
Si, An, la Ràpita és preciosa, ja t'ho he dit moltes vegades, però és que Flix és únic!!

Vale, no tenim platgeta, però el meandre que banya el poble és un dels més espectaculars de tot l'Ebre. Sempre he sentit dir a la gent que arriba per primera vegada a Flix que se senten desorientats perquè troben el riu a totes bandes, i que els costa ubicar-se. Però és que forma part de l'encant. A l'estiu, quan la calor ja és inaguantable, els banyets al riu et refresquen per una bona estona. I mira, pots triar la banda del poble que més t'agradi, tot i que "els ràpids" i els "números" són els més cotitzats!!

De calor a l'estiu no ens en falta, i el fred i la boira a l'hivern són marca de la casa. Però s'hi està bé aquí. El passeig del riu és punt de trobada de tots, estiu i hivern, i un lloc meravellós per passar-hi una estona.

En realitat, Flix no ha canviat massa en 20 anys. Vull dir, i m'explico, que no ha canviat tot el que ho hauria pogut fer. Hauríem pogut ser motor econòmic de les Terres de l'Ebre, però no ho som. També hauríem pogut ser referent turístic, però tampoc ho som, i inclús, a nivell cultural, podríem tindre marca pròpia, per la quantitat de lletrats, polítics, periodistes, dibuixants, músics, esportistes... que hi ha a Flix en poc més de 4000 habitants, però tampoc ho som.
I és que Flix es va dixar morir.

Però com que res no mor si no s'oblida, i com que l'esperit del dia de la Ressurrecció segueix ben ferm, Flix ha decidit tornar a renàixer.

Es nota que hi ha vida, només passejant pels carrers, als bars de sempre, a les botigues, a la fàbrica... Flix torna a ser un poble viu, i molt més que ho serà a partir d'ara. Que si sortim a la tele sigui per a bé!!!

Només amb les referències blocaires que hi trobem, es nota un encant especial que només el poden oferir persones entregades a ell. Ja ens ho diuen per les Terres de l'Ebre!! I és que a Flix sempre hem sigut gent de superació, perquè encara hi viu gent que va patir una guerra i que ara explica, aterroritzats, com anaven a refugiar-se als masos de sebes, sentint les bombes caient sobre els seus caps, i amagant soldats, morts de fred i gana, lluitant per alguna cosa ja oblidada per la por. Fins i tot el castell ens recorda, amb ferma senyera, quina és la nostra història.

Mun iaio, flixanco com pocs, sempre em deia: "nena, si no és de Flix, ... vigila!!! I mun iaio en sabia molt.

Perquè és el meu poble i no en vull cap altre. I mira, ara mateix el video de telemadrid ja no em sembla tant interessant....

La Ràpita...

2007-04-17T14:12:00.000+01:00

Ara fa uns posts vaig publicar una entrada sobre el model urbanístic "a la deriva" que està seguint lo meu poble...

Avui, vull parlar sobre lo que és La Ràpita per a mi, sobre totes aquelles imatges, sensacions, olors i colors que constituixen la base del meu idili personal en lo meu poble...algunes són imatges del passat, d'altres encara persisteixen...

Les casotes, porta d'entrada al Delta, paradís insòlit; la mar omnipresent; l’olor a sal quan bufa el ponent que s’apodera de tot lo poble, lo carrer Sant Francesc, lo més bonic del poble, Lo coc, on he jugat tants anys de meduda, los porxes (on me vaig fer gran darrera lo mostrador de la llibreria)...

La rampa de detràs lo mercat, on passàvem les hores jugant en lo gel que sobrava del peix; anar a fer canyuts i grúmols a la costa, caminant descalça hores i hores per l’arena, per dins de l’aigua enxarcada de la badia i després sortir a nedar a la mar de fora, capbussant-me lliure i jugar en les onades intenses.

Festes del barri a casa ma tia, berenant pa en tomata i butifarra d’arròs, los “pasacalles” de la banda, la xaranga, la jota rapitenca...

Los moixons cantant a la finestra los dissabtes al matí, Sant Jordi a la plaça, Orxata a l’estiu del de Magda, aprendre a nadar al carro del moll, entre les galeres i les moixarres, lo banyador blau del club nàutic, les sandàlies de goma, rentar-mos los peus a la fonteta...

Baixar al poblet i assomar-mos als canals per caçar granotes, matar mosquits les nits d’estiu, córrer el gínjol, anar a buscar figues, recórrer lo poble en bici...

Pujar al Montsià, caminar poquet a poquet entre oliveres i garrofers, l’ombriu de les carrasques, pujar a la foradada i observar la punta de la banya...

L’arrosejat, lo suquet de peix, la punta del moll...

Les carrosses a festes, ser la primera en vore el campanar des del cotxe en tornar de fora, estendre els llençols al terrat, anar a vore com arriben les barques al moll...

Baixar la finestra del cotxe per olorar els camps d’arròs al setembre, los reflexes platejats del sol damunt l'aigua, lo gust a sal que et fa la pell quan surts de la mar, lo soroll de les gavines, Arbó... La Ràpita.

PLOU SOBRE MULLAT

2007-04-12T14:10:00.000+01:00

Últimament los carrers estan molt mullats. Ja se sap, és algo que acostuma a passar quan plou...

Los carrers se mullen i la gent també, a no ser clar que duguen paraigües, vaiguen en cotxe, o porten impermeable (per cert, des d’aquí faig un prec a la població per a què ningú més se pose l’impermeable anquell horrible de color groc que porta la foto del moixó de Port Aventura; més que res perquè és un espectacle que fa mal a la vista).

Pos si, com venia dient plou sobre mullat i no només en un sentit literal sinó també en lo figurat, perquè la factoria FAES ha tornat a obsequiar al seu públic fidel en un “innocent reportatget” emès a Tele Madrid on es feia un retrat d’un lloc molt llunyà que es diu Catalunya on se suposa que es parla una estranyíssima llengua que és lo català i on se perseguix a la gent pel carrer si no parlen esta llengua. Se veu que tenen un règim dictatorial i que la gent que hi viu, la tribu dels catalano-talibans, són una colla de feixistes, terroristes, i no sé quantes coses més... Què fort no?????? La veritat, no m’agradaria gens viure allí...

Què? Com? Ahhh!!! Què es referien a natros????? Ai mare! No entenc res...

Ara seriosament, què més podem dir??? Una vegada més, i com als carrers estos dies, mos ha tornat a tocar la plujeta insistent, la gota darrera gota que al final acaba fent més mal que una pedregada...

A vore si comencem a obrir els ulls, i en comptes de quedar-mos contemplant com mos van tirant l’aigua sobre els nostres castigats capets, movem lo culet i fem alguna cosa seriosament... perquè queda clar que ha d'haver llibertat d’expressió, però això de la llibertat d’agressió i de manipulació és una altra cosa.

Per cert, la factoria FAES no és la Disney però s’assembla en dues coses:

1. Aznar té lo mateix nivell d’expressivitat que Walt Disney quan lo van congelar després de mort

2. Lo proper reportatge que emetrà Tele Madrid serà una versió “Españolísima” de “Blancaneus i els set nans” on la Botella farà de la Blancaneus en uns anyets de més, i Aznar, ell totsolet, interpretarà als set nans (tothom sap que és un actor molt versàtil).

Una terra de vida

2007-04-10T19:17:00.000+01:00

Després de la ressaca (literal) de la Setmana Santa (per cert, després de veure la Passión de Cristo l'altre dia vaig entendre una mica més tot el tema setmanero), torno a activar la meva vida bloguera.
Ja fa dies, mentre passejava per internet, de casualitat vaig trobar uns comentaris sobre les Terres de l'Ebre que sobrepassaven la meva capacitat de control.
Dos joves, després d'una visita a les Terres de l'Ebre, comentaven en un foro la imbecilitat de la gent de les Terres de l'Ebre (juro que parlaven així), dels bous, de les carreteres, de l'aigua....
Ens tractaven de pobres ciutadans perquè l'únic en que es basava la nostra vida era en la realització d'activitats festives i lúdiques al voltant dels bous, sense intentar aprofundir en les nostres vides.

M'hen faig creus d'aquesta pobra gent. Gent evidentment de Barcelona, que no tenen ni la més mínima idea de què significa viure a les Terres de l'Ebre. Aquestes Terres acullen gent molt més preparada que la gent de les grans ciutats només pel fet que s'han hagut d'espavilar per moure's d'un poble a un altre; són gent que connecten amb la realitat i que tenen molt clar que l'aigua no ens la prendran, que s'interessen, que gairebé podríem dir que tenen un idioma propi, i que saben perfectament el significat de la paraula poble.

Les Terres de l'Ebre tenen vida propia perquè el paissatge et parla de moments històrics molt importants, perquè el riu t'acompanya durant tot el camí, perquè et somriuen les muntanyes a primera hora del matí, quan el sol just està sortint, perquè el mar abraça els vaixells plens de gent que volen veure on acaba el riu, o perquè tots els ocells de Sebes i dels Ports tornen a casa seva, sempre, perquè mai hi van marxar del tot.

Perquè les Terres de l'Ebre són terres de vida, de senyors i senyores que se l'estimen i de pobles plens de tradicions, algunes molt antigues, on la mà de l'home fa que mai acabin d'oblidar-se del tot.

Perquè prefereixo ser d'aquí i no ser d'enlloc més.

I perquè no vull ser menys que la meua companya blocaire, us poso un video que he trobat on es veu clarament com s'ha tornat la gent de Barcelona: Per a mi és essencial viure en un lloc on si caic, sé que algú em recullirà.

"Setmana Santa" o "Quina Santa Setmana"????

2007-04-07T14:45:00.000+01:00

No sé com explicar-ho, però passar esta Setmana Santa a La Ràpita en los temps que corren és com una mena de suicidi espiritual...

Vull dir que mos han canviat lo poble en qüestió de quatre anys...mos han canviat lo paisatge urbà i l'humà, a base de molt de totxo i de poques neurones... I lo que te queda a dins, quan en dies així constates esta realitat, és una profunda tristesa i una sensació íntima molt estranya, com si t'haguessin robat una part de la teua vida, com si alguna cosa de dintre teu hagués marxat per a sempre...

Perquè de què mos ha servit créixer tant en tant poc temps i de manera tan poc planificada??? Jo vos ho diré: mos ha servit per a agafar la gran rabiada cada vegada que hi ha uns dies de festa i el poble s'omple de rius de gent i caravanes de cotxes (al final acabes desitjant que sigue dia laborable per a què se'n vagin tots i poguer tornar a la normalitat)...

Tot i córrer el perill de ser qualificada de retrògada, vull cridar que ni entenc no entendré mai este model de progrés que mos han imposat persones que especulen sense escrúpols i que no s'estimen lo poble perquè, a més a més, la majoria ni hi viuen...

No sé qui té la culpa de tot això, suposo que tots en som en part culpables, però em rebenta vore lo que està passant i la passivitat en la què ho estem assumint. Com si això fora una llei natural que natros no poguéssim controlar, i, en realitat, se tracta només d'una llei més senzilla però aplastant: la llei dels diners...

Però aquí no passa res, perquè la vida continua, i, per moltes rabiades que agafes, al final del final los blocs de pisos estan ja de peus, esgarrapant en ànsia lo cel de La Ràpita, i ja se sap que la veu del poble no arriba tant amunt...

(Ah! Pere: la foto va per tu. Ja que dius que lo nostre bloc és "infumable" i que tot és lletra i tot això, t'he posat una foto d'un bar de Dublin on hi havia una reproducció de l'"Últim sopar" a la paret; que algo té que vore en la Setmana Santa no???).

És lo primer que he trobat, però que consti que la foto és meua!!!

Una mica d'amistat

2007-04-04T11:56:00.000+01:00

Ahir a la nit vaig sopar en unes amigues i va sortir lo famós tema de l'amistat...

Penso que a tothom li ha passat alguna vegada tenir la sensació que estàs perdent a algú que senties que era molt important en la teva vida, però poc a poc perds lo contacte, et centres en altres coses, cadascu fa la seua i, al final, arriba un dia en què aquella persona en qui havies compartit tant, se convertix en una persona estranya, a la què ja no coneixes i en la que ja no tens moltes coses en comú...

Això sol passar molt en les amistats de l'adolescència, que acostumen a ser molt intenses, però estan vinculades a un moment vital molt concret. De vegades aguanten el pas dels anys, però en molts casos, quan ens fem grans i triem camins propis, sovint estos camins ja no inclouen aquell/a amic/ga de l'ànima...

No sé, suposo que en això de l'amistat, com en l'amor, no hi ha res que sigue etern...

Unes vegades perdem amics d'aquells que pensaven eren de tota la vida, altres cops perdem amics que tot just acabem de conèixer, però sovint també anem coneixent noves persones amb qui connectem i que ens aporten molt...

Jo que sé??? La veritat és un tema molt complexe... encara que no sé perquè la gent no en parla gaire, quan penso que per a tothom és molt important...

Perquè la relació d'amistat és, per a mi, de totes les formes de relació interpersonal que existeixen una de les més extraordinàries.

Quan estàs en amics ets tu mateixa, no et cal fingir per a res, pots fer tot allò que et vingue de gust sense sentir-te jutjada i, com que no és una relació d'exclusivitat com en la parella, està lliure dels sentiments de gelosia, de possessivitat, de recel i totes estes coses... O bé, al menys així és com jo ho entenc.

De totes maneres, per a mi, el més important en l'amistat és saber respectar l'espai de l'altre i aprofitar i valorar els bons moments, que, al final del final, això és lo que queda...

(Per cert fristres ahir vos vau passar en l'orujo aquell que em vau fotre davant...no teniu coneixement, no vos podeu imaginar lo que m'ha costat aixecar-me).

(Ne: encara espero que em respongues lo correu que et vaig enviar ahir a última hora... ja sé que és un tema complexe i de difícil ressolució... però recurrixo a tu com a "veu autoritzada en la matèria". Com dirien los del Dixan: "una solució vull")... jua, jua, jua!!

CANVI RADICAL

2007-04-03T09:10:00.001+01:00

Pos si xica, mana…l’altre dia estava fent lo cafè en ma mare i ma tia, que tot ho saben, i parlant parlant me’n vaig anterar que fan un programa ara a la tele que es diu “cambio radical” que va d’això de la cirugia astètica...

Se veu que tu vas a n’este programa i, ans que res, te foten una càmara davant de la cara quan estàs acabadeta d’aixecar, sas? I si pot ser en unes ulleres de no haver dormit en set setmanes millor... A més a més, se veu que has d’anar a la tele en la roba més vella que tingues, com més despentinada millor i en una cara de depressió total, vaiga, que es note bona cosa que no estàs gens a gust en lo teu cos i que t’agarrarà una depressió de cavall si no et foten dins d’un quiròfan en cinc minuts i et comencen a torturar de bona manera en anestèsies, operacions i animalades d’estes... a més d’aguantar a n’estos assessors d’imatge que surten a n’este tipo de programes que són més tontos que fets d’encàrrec....

Vaiga!!! I ancabat de tot lo calvari que estes xiques passen d’auperacions de nas (rinoplàstia, que és una paraula que a mi no em feia falta pa res però que a pur de sortir a la tele me l’hai acabat per aprendre), auperacions de pit, liposuccions, i tot lo que acabe en “io” o “ia”, quan ja estan enllestides, les trauen de darrera una porta d’estes automàtiques en un munt de fum i tot allò que fan per a augmentar lo misteri.

I clar, a les tietes estes no hi ha qui les conegue... se veu que a USA, que evidentment és d’on ve la idea d’este programa, uns xiquets no van reconèixer a sa mare després del “cambio radical”...

Però que ens passa? Què estem tots tarats o què?????

És que, al final, aconseguiran que la gent que mira este tipus de televisió acabe per pensar que l’única manera de ser feliç a n’esta vida és ser lo més semblant possible al prototipus de bellesa imperant, i que per aconseguir aproximar-s’hi qualsevol cosa val: passar per les mil i una tortures, arriscar la pròpia integritat física, canviar els trets més autèntics de la teua cara, la teua pròpia identitat...és que és molt fort...

I lo pitjor de tot és que es deuen creure que després del “cambio radical” la teua vida se convertix en un conte de fades (la qual cosa és una mentida com un catedral perquè, que jo sàpiga, lo “cambio radical” no fa que desapareguen les hipoteques, no fa que asolixques la realització espiritual, ni fa que, si estàs casada en un bessó de Homer Simpson, en tornar a casa trobes que te l’han canviat pel Brad Pitt)...

Jo si que faria un programa que es digués “cambio radical”, però de cervell...

vull dir que a més de quatre los fotria al quiròfan per fer-los uns quants canvis a nivell de còrtex cerebral... i no em referixo precisament a les persones que van al programa a sotmetre’s a estes tortures, curiosament la majoria dones... He dit curiosament??? D’això res, evidentment la majoria dones, perquè som natros les que rebem la gran part de la pressió social i mediàtica pel físic, perquè es veu que per a estimar i ser estimada has d’estar bona... I què vol dir estar bona? Pos ser com t’ensenyen a la tele que has de ser, però que resulta que, a la vida real, així no és ningú, a no ser, clar, que t’estigues auperant cada cinc minuts...

És que estic indignada...

Per favor, que torne “La bola de cristal”, allò si que era un programa de tele i no tota esta merda en majúscules que fan ara...

un poble abandonat

2007-03-30T13:18:00.000+01:00

He de reconèixer que em trec el barret davant l'últim escrit de la meua companya blocaire. An, com ja t'he dit, l'has clavat. Crec que no s'hagués pogut expressar de millor manera el rebuig i la vergonya que molts rapitencs esteu sentint en veient les faraòniques i multimilionàries edificacions que estan fent just a un dels pobles més bonics de les Terres de l'Ebre. Si, si, he dit més bonic de les Terres de l'Ebre, ja saps que a mi la Ràpita m'agrada molt!

Però en realitat, no us podeu queixar gaire. A Tortosa, POBLE on resideixo habitualment, les coses no estan gaire millor. Tu ja t'ho has muntat bé, ja, que te n'has nat, com aquell qui no vol la cosa, a treballar directament a Amposta, pero aquí mos hem quedat los que no tenim més remei que aguantar cada matí cues interminables per fer uns 500 metres, rotondes inexplicables, semàfors sense sentit i per acabar-ho d'adobar, tortosins que miren cap a una altra banda quan veuen en què s'ha convertit Tortosa en poc temps.

Si he de ser sincera, fa uns anys Tortosa em fascinava. Pensava que els tortosins eren uns herois, unes personetes que havien decidit lluitar contra un transvassament que no anava en ells, i els veia capaços d'aconseguir sempre tot allò que es propossesin.

Però tot era un miratge. Resulta que als meus herois tant lis hi fa que Tortosa es col.lapsi cada matí mentre el Sr. Sabaté surt cada ExpoEbre a prometre un altre pont, cap allà a Tivenys. Tampoc els importa gaire tindre un casc antic que és una meravella, que és de tots els segles haguts i per haver, però que cau a trossos perquè "aquí hi viuen immigrants".

Que és igual si el tren no ens arriba, si l'autopista està a l'Aldea, o si el transport públic escasseja, perquè l'important és tenir un palau firal, sobretot que l'ExpoEbre no perilli, que hem de fer publicitat del pont. I tampoc importa que els carrers facin pena, i no ens avergonyeix veure com el passeig del Riu acaba just quan comencen les cases dels marroquins i paquistanesos.
O veure l'antic pont de la Renfe allí al mig, inservible, perillós, i a més, transitat pels qui decideixen no donar tot el tomb per creuar el riu.

Ah! i aquest matí he sentit que des de l'Ajuntament es volen promoure i construir un munt d'habitatges (no protegits), per arribar a la xifra màgica de 40.000 habitants. Si us plau, que algú m'ajudi perquè no ho entenc. Que potser s'han pensat que les casetes vindran en personetes incorporades? (An, fes tu un acudit sobre el tema, que a mi ja m'ha deixat de fer gràcia!!).

Total, que aquest passat cap de setmana he fet d'amfritriona d'uns bons amics de Barcelona que han vingut a fer-me una visita. Visitat el delta, em feia molta il.lusió que donéssin un cop d'ull al poble que m'acull de tant en tant, i així ho vam fer.

Però el que em semblava que podria arribar a ser un dia tranquil tot passejant, es va convertir en la visita a un poble mort, sense ànima, només fotografiat a l'alçada del monolit franquista, enmig del riu Ebre, mentre se'ns acudien almenys 50 maneres fàcils i ràpides de treure'l d'allí.

A la tarda, l'intent de fer un cafè es va frustrar en veure que cap dels bars o restaurants de Tortosa es mantenien oberts. I quan dic cap vull dir cap. L'opció cine no ens acabava de convèncer, teníem ganes de parlar, i els nostres temes van derivar, evidentment, cap a la mala gestió que està patint el poble tortosí. La conclusió va ser clara: acabada la lluita transvassística, Tortosa es va ofegar.

Mira, al final potser necessitaran la barca de la rotonda de la Ràpita!! Si és que no hi ha res que no sigui per a bé!!

LA DECORACIÓ DE ROTONDES

2007-03-29T15:32:00.000+01:00

L’últim de lo últim (“de lo last”) és la decoració de rotondes.

A mi, que la divina providència, lo destí o la genètica, no m’han dotat precisament amb una gran capacitat per la decoració, em meravella observar este nou fenòmen de la decoració de rotondes... estic senzillament impressionada...

A La Ràpita ja fa un parell d’anyets que tenim una rotonda (la de davant de l’Esglèsia Nova) que recorda estranyament a la selva amazònica... plena de plantes tropicals, i motius selvàtics en general, molt apropiats al què és lo clima mediterrani (ara que, en això del canvi climàtic, ja no sé si dir-ne així)...
Jo penso que allí hi podrien portar uns quants monos d’estos que hi ha a Camarles... així acabem de completar lo decorat selvàtic i tenim una nova atracció turística per als jubilats manyos que passegen pel poble en lo trenet.
Los jubilats podrien tirar cacaus als monos de la rotonda des del trenet, mentre, de fons, sonaria aquell repertori musical que porten incorporat i que, entre altres joies, inclou la famosa cançó “Pensionista, pensionista”, universalment coneguda... Diràs que ho estic veient... cosa de gust!!

I, seguint en esta línia, ara ens han sorprès més, si cabia, i ens han col·locat a la rotonda de l’entrada que hi ha venint d’Amposta una barca de pesca que estava a punt de ser “desguaçada”...
Diguem que s’ha complert un doble objectiu humanitari.
Per una banda s’ha intentat evitar que esta barca acabés destruïda, com li correspondria per la seua antiguitat, i, per l’altra, ja tenim un allotjament d’urgència per si a Xanquete, que segurament encara està viu igual que Elvis Presley, se li acudeix passar per La Ràpita un dia d’estos (xiquets, no se sap mai)....

I mentre esperem que vingue Xanquete i que mos porten los monos de Camarles, los ampostins ja mos han passat davant, com sempre, i a la rotonda de darrera el Consell Comarcal han col·locat un bou de ferro gegant que fa fredat de vore... És tant realista que t’agarren ganes d’apretar a córrer quan te’l veus allí davant.

Així que a vore si mos espavilem, i si convé, col·loquem dalt de la barca a un doble de Xanquete que vaigue saludant tot lo dia als cotxes que passen, que faria molt bonic i seria una cosa de molt de gust. Total, des de dalt de cotxe, tampoc no es notaria la diferència amb l’original...

Are you LOST???

2007-03-25T12:21:00.000+01:00

Esta última setmana he estat molt ocupada.
He canviat de feina, he tingut examen d'anglès, he fet un treball del curs, he planxat una muntanya de roba que tenia amuntegada de feia dos setmanes (ho reconec; soc un desastre en la casa) i clar, davant d'esta realitat, necessitava "una mica d'aire"...
Suposo que, en part per això, m'he pulit 8 cap. de la nova temporada de Lost... en un dia i mig. Pos que hai xalat!!!
Los que no hagueu vist mai la sèrie, pensareu que soc una exagerada en lo que ara diré, però, per a mi, que és una de les millors sèries de la història.

Perquè???
A vore si ho sé explicar...

Lost és una sèrie on cada capítol et sorpren més que l'anterior, on no saps mai què passarà, on la intriga està garantida. Però és molt més que això...

Los personatges de Lost se troben perduts a una illa deserta, no saben on són en un sentit d'ubicació física, però la majoria d'ells també es troben perduts a un altre nivell (tenen molts conflictes no resolts en la seua vida passada). Per tant, podem dir que també es troben perduts d'alguna manera en les seues pròpies vides. I l'illa, que en principi és un lloc inhòspit i amenaçador, paradoxalment, los proporciona una segona oportunitat per ser allò que mai van poder ser en les seues vides anteriors. Això a mi és lo que més m'agrada de la sèrie. La complexitat dels personatges, totes les contradiccions internes que tenen, la manera com a l'illa afronten conflictes passats i recuperen certa pau que no tenien. Uff, penso que esta part està molt ben aconseguida...

Però la série a més, planteja d'una manera magistral preguntes existencials que estan en l'eix central de la història del pensament humà, com:

- L'existència d'un ésser superior/ Déu...
- La vida després de la mort o la vida després de la vida...
- Existeixen les casualitats o tots tenim escrit un destí? I si és així, qui escriu este destí? I si algú escriu aquest destí, els éssers humans tenim capacitat per modificar-lo? I si la resposta és que no, llavors, podem afirmar que som lliures? (Aquesta és la baralla interna que presenten los personatges de Locke i Hume (també filòsofs empiristes)).
- Quines són les arrels de la violència?? (A la sèrie queda clar que la majoria de conflictes que acaben generant violència són causats pel recel, la desconfiança i la por cap a l'altre, cap al desconegut, cap al què no és del propi grup...)
- Les persones som bones o dolentes per naturalesa o és la societat que ens hi torna?
- Som esclaus dels mecanismes de control i manipulació del poder i, el que és més fort encara, som natros mateixos sense saber-ho instruments d'este control???? (visió basada en les teories de Foucault sobre el control social)
- Quina és la frontera entre la realitat i el somni? On són els límits entre la percepció conscient i l'inconscient??
- Allò que sovint mos fa més por és lo que més desconeixem de natros mateixos???

I moltes altres reflexions que segurament m'estic dixant... interessant eh????
Bàsicament, és que en esta sèrie no pots dixar de trencar-te lo cap.

I bé, seguint en esta verborrea que em caracteritza, vaig a "amollar" la última de les teories que penso que té sentit després de vore estos últims capítols (Eli: ja voràs que introduixo també idees teues):

Los "otros" són descendents dels primers investigadors del projecte "Dharma" (una investigació científica secreta que té com a objectiu la creació d'un nou món, o societat perfecta, a l'estil d'"Un món feliç").
L'illa està marcada per un tipus de camp electromagnètic que fa que no se pugui captar per cap coordenada i , per tant, no és localitzable, excepte que per a "los otros".
Los "otros" tenen connexions amb el món real (lo món de fora de l'illa) i poden entrar i sortir-ne quan vulguin. A través d'estes connexions tenen accés a la informació sobre les vides dels personatges.
Los "otros", però, tenen problemes de fertilitat (les dones de les otros no poden tenir fills), per això els primers capítols se quedaven en los xiquets...
Los "otros" són com una de les antigues "tribus" de Jacob (personatge bíblic que va tenir 12 fills i cadascun d'estos a ser el fundador de les 12 tribus d'Israel). Digue'm que són una mena de "secta". La idea seria que los primers investigadors de Dharma que van anar a l'illa es van trobar que allí ja existia, d'abans de la seua arribada, un poder inexplicable (la fum aquella negra). Una mena de poder sobrenatural, al que ells van acabar anomenant Jacob, i al que, d'alguna manera, adoren... La seua idea és continuar fent la seua "tribu" més gran per, des d'allí, anar creant un "nou món"...

Bueno, quin rotllo acabo de pegar. A vore què en penseu vatros, seguidors de la sèrie???

(Per cert Mani gràcies per passar-me los cap. Ja veus que he xalat a tope...). A vore com seguix...

Una visió personal del cuento

2007-03-21T16:17:00.000Z

He refet cinc vegades este post. D'entrada, no volia ofendre a ningú, i tampoc volia que quedés molt visible la meva escassa cultura en refència al món religiós, però a vegades les coses són com són, i a més, són com han de ser.

Total, que tot i que ma mare m'ha aconsellat, d'entrada, que m'abstingués d'escriure aquest post, jo sentia la responsabilitat de fer-ho, perquè si, i perquè les dates s'ho valen. I sobretot, perquè, tot i que dins del respecte més absolut cap aquella gent que realment pot arribar a creure amb alguna cosa més enllà, jo tinc la meva teoria, que no és la seva, però que no deixa de poder ser vàlida.

Així que, me llanço:

D'aquí una setmana, més o menys, les teles començaran a omplir la seva programació de pel.lícules relatives al gran afer de Jesús durant aquests dies de setmana santa,i jo (i crec que molts com jo), tornarem a propagar als quatre vents que n'estem farts de tanta porqueria. D'aquí uns dies, només es parlarà de Jesús, de la ressurecció i de la creu, de l'últim sopar i del judes de Judes, i de que es veu que ara s'ha descobert que no va ser tant judes. Sigui com sigui, a mi no m'interessa.

Pel que jo sé, un 25 de desembre de fa una mica més de 2000 anys, una dona va tenir un nen dins una cova, al qui va posar el nom de Jesús. Resulta que aquest nen fou fill d'un colom (la cosa té tela), i durant els primers 33 anys de la seva vida es va dedicar a convertir els peixos en pans (o els pans en peixos, ara no ho sé), i a convèncer un munt de gent sobre la seva reconversió al catolicisme. Per aquelles contrades, els Romans, amos de tot, creien en un munt de Deus, i els jueus, per la seva banda, esperaven el seu.
Quan la criatura va fer 33 anys, va cometre el gran error d'anar predicant que ell era fill de Deu i tal i qual, i entre Romans i Jueus, i el tal Judes, va acabar crucificat a la Creu. El xaval, però, va ressucitar al cap de 3 dies, moment en que, personalment, li perdo la pista.

D'aquí n'extrec les conclusions òbvies de les processons de setmana santa, els armats, l'home de la creu, les dolors.... però encara em queden molts interrogants per contestar:

1.- Com carai s'ho va fer Maria per convèncer tothom que un colom l'havia deixat embarassada? perquè a banda que sigui, a la pràctica impossible, jo al sexe entre persones i animals en dic d'una altra manera. A algú, a banda de a mi, li hagués agradat veure la cara de Josep mentre li explicaven?

2.- Per què els Reis Mags d'Orient tarden 10 dies en arribar a la cova? Si són màgics i poden estar a tot arreu, per què necessiten seguir una estrella per arribar a Jerusalem? O és que no són tant màgics?

3.- Si carnaval és una festa pagana, per què es conten 40 dies (la quaresma), des de carnaval fins setmana santa?

4.- Contant que l'esperança de vida de la gent d'aquell segle era d'uns 40 anys, i que Maria (perquè això de verge ho podríem discutir), devia tindre com a mínim uns 20 anys quan va néixer Jesús, i partint de la idea que el fill en tenia 33 quan va morir, em pregunto: quants anys va viure Maria? de moment uns 53, i la senyora, per haver estat fecundada per un colom, es conservava raonablement bé. A algú més no li quadren los números?

5.- Què hi pinta un caganer català en tot això?

6.- Partint de la idea que física i químicament és impossible que ningú ressuciti, i si Jesús ja era mort, a què va tornar, exactament?

7.- I la més important de totes: quin racó del món és el punt exacte on Déu va perdre l'espardenya?

Si, vale, llegiré la Biblia, però dubto que mai canviï d'opinió.

Com me costen los canvis...

2007-03-17T12:47:00.000Z

A mi, encara que jo mateixa digue que hi estic acostumada, me costen molt los canvis. I esta setmana m’ha tocat canviar de feina, i clar, lo que és més difícil en estos casos és dir adéu.

Adéu a la Montse: jefa! Ha estat un plaer conéixe’t i treballar per a tu. El que més destaco d’esta etapa és la teua calidesa de persona propera, la humanitat que transpira en cadascuna de les coses que fas, la senzillesa amb la que t’apropes a l’altre... Ha estat poc temps, però el suficient com per aprendre algunes coses de tu, tant acostumada com estàs a ensenyar...

Adéu al meu ex- jefe: Carles, l’etapa treballant amb tu va ser tota una aventura. M’ho vaig passar tant bé!! i potser no vam tenir l’oportunitat per acomiadar-nos aquella vegada com calia. Bé, per sort la vida de vegades regala segones oportunitats. Com esta, per a donar-te les gràcies per tot el què m’has ajudat, per confiar en mi de la manera com ho has fet i per recolzar-me sempre. Ets un amic, i, en estos casos, sobren les paraules.

Adéu a MJ, la que sempre sap que cal fer, en el moment que cal fer-ho. La que troba recursos buscant, si cal, sota les pedres. Persona de poques paraules, però de menuts i discrets fets, que són ferms i valuosos com a muntanyes... La meua admiració per a una dona que val, com a professional, però sobretot com a persona.

Adéu a la Fran, encara que ens vas dir adéu tu abans. Tu i jo sabem com costen los canvis, com costa trascendir algunes coses i lluitar per créixer com a persones. Tu i jo sabem que les batalles més dures poden ser les que lliurem contra natros mateixes. Per sort, ens hem fet amigues de l’enemic, i podem dir que hem sortit airoses d’esta petita guerra, amb molta més força. No t’he trucat per dir-te que canviava; disculpa’m. M’imagino que ja ho saps a hores d’ara. Saps que estic al teu costat en molts sentits, i, també aquí, sobren les paraules.

Sònia: una abraçada molt forta. Com tu dius, no hem tingut gaire temps per compartir espai professional, però amb un parell de converses de cafè hem tingut prou per saber que haguéssim treballat bé juntes. Et desitjo lo millor, ja saps, tenim la força que mos dona l’experiència d’haver-ne passat ja unes quantes, i això no mos ho treu ningú...

Ne: que t’he de dir que tu no sàpigues... Ai mana, si n’hem passat... Me’n recordo els primers dies que treballàvem juntes, que no parlaves gaire, i jo pensava, esta xica, que poc parladoreta que és... Vaja, que em vaig equivocar de mig a mig!!!
I després va vindre lo fer-mos amigues, en tot lo que això representa! Lo compartir tantes coses, tants altibaixos, moments de tot... però jo em quedo en los bons. Tot lo que hem xalat, que mo n’hem rigut del mort i de qui el vela, los moments de satisfacció, com lo dia que vau inaugurar lo casal! L’obra d’una formigueta que creu en les causes justes i que fa les coses treient-los la importància que tenen, quan hi ha qui es pega un pet i ja surt a anunciar-ho als diaris. Només 25 anys i ja tota una senyora, amb la força que li atorga el fet de ser humil i lluitar des del costat positiu de la vida. Ja saps que et seguiré de prop, per poder estar present cada vegada que facis una gran cosa, i poder dir orgullosa: esta xica és amiga meua.

Bé, adéu a tothom. Faig este canvi perquè hi ha una part de mi que no sap viure sense reptes, però ho faig amb una mica de dolor, perquè sé que renuncio a moltes i molt bones coses... Espero que sapigueu perdonar-me este moment tant cursi; al final del final, respon a la meua necessitat de donar-vos les gràcies.

M’agradaria molt poder dir que tot seguirà igual, però tots sabem que no serà exactament lo mateix. Serà una altra cosa, però estic convençuda que igual de bona o millor...

Àngels

Ah! I una cosa que quede clara: Lo meu estimat Jodorowsky no és Moustaki (l’estimat per la Montse) i Moustaki no és lo del “trikitriki, trikitrikiki...”, com em pensava jo, que a n’este que cantava això li diuen Demis Rousos, o com s’escrigue lo nom d’este home...

Cervell de dona versus cervell d'home

2007-03-15T07:33:00.000Z

L’altre dia a la tele (origen de tots los meus mals) es presentaven els resultats d’un nou estudi neurològic d’estos que estan tant de moda, que emfatitzava les diferencies estructurals i de funcionament entre els cervells masculí i femení.
Bé, sigue com sigue, l’estudi venia a dir que l’àrea del córtex cerebral especialitzada en les funcions sexuals és el doble de gran en el cervell dels homes. Una dada que es complementava afirmant que els homes es guien en l’atractiu físic molt més que en altre criteri a l’hora de cercar parella, mentre que el que les dones cerquem és la seguretat... I seguia afirmant que les dones tenim una especialització cerebral molt major en la construcció del llenguatge i l’expressivitat de les emocions, mentre que els homes tenen major capacitat espacial...i bla, bla, bla...
Bé, ara “off the record”, el primer que em va venir al cap és un paio que em vaig trobar al carrer la setmana anterior i que volia pujar al cotxe amb mi al·legant que em volia fer de GPS (desconec si, per atzar, era un dels autors de l’estudi). Per sort meua li vaig dir que de GPS ja m’ho feia jo mateixa, vaiga, que estigués tranquil que no em perdria. Ara si, ell estava molt convençut de la seva capacitat d’orientació tot i l’estat d’embriaguesa en què es trobava...(bé, no sé en aquell moment quina de les seues àrees cerebrals estava en plé rendiment, però m’ho puc imaginar...)
Bé, tornem a l’estudi. El que més em va sorprendre és que es plantejava com un descobriment excepcional, una troballa científica, i a mi simplement em va sonar a més de lo mateix... Vull dir que de vegades acabes trobant allò que busques... i que l’estudi venia a corroborar els grans estereotips presents en la construcció, sota el meu punt de vista bàsicament cultural, de les diferències entre homes i dones.
Perquè, per a mi, que a les dones mos agrada tant lo sexe com als homes, lo que passa és que no mos han ensenyat a viure plenament la nostra sexualitat, i los homes són igual de capaços que natros per a mostrar afectivitat, lo que passa és que no els ho han ensenyat a mostrar-la...

Així que, per a mi, que no calen tants estudis i sí més educació afectiva!!!...

Rebuig total a la manifestació

2007-03-10T20:00:00.000Z

Acabo de rebre aquest missatge, i ja que hi estic posada, aprofito per publicar-lo:

"... Per als feixistes, per als del bigoti, per als de les guerres, per als de les tortures, per als que només saben mentir, per als que menyspreen la llibertat!.... Lo meu [nostre] rebuig total! Quina vergonya. Passa'l!!

Un moment feliç

2007-03-10T19:54:00.000Z

Si, ja ho sé. Últimament he tingut el bloc una mica descuidat, però és que les últimes setmanes han sigut un pèl durilles. No penso contar la meva vida en fascicles, perquè segur que us avorrix (mai he sabut com s'escrivia esta paraula, així que la deixo en ebrenc!), només diré que esta setmana he viscut una de les experiències més surrealistes de tota la meva vida. He pogut comprovar, a més, que puc contar en la gent que tinc al voltant, i espero que tot l'esforç fet fins ara es pugui veure recompensat i que, com a mínim, no guanyi la mentida, la falsedat i les ganes de fer mal a costa de diners. I no parlo precisament de política!!

Bé, és igual, ja veurem que passa, no cal posar-se pedres al fetge.

Avui toca parlar, com no pot ser d'una altra manera, de la manifestació més gran vista fins ara a l'estat espanyol, segons el PP, i la gran mentida i falsificació que estan preparant els mateixos del PP, segons jo mateixa.

La realitat és que jo m'ho passava pipa anant de manifestació "abans". Vaig passar-me gran part d'un curs sencer de Facultat al mig d'una autopista i pels carrers de Barcelona, remugant per la LOU, la guerra i el transvassament. Quasi vaig aprendre més entre queixes que a la propia facultat!!

I era divertit i emocionant alhora: no hi anava perquè s'hi havia d'anar, i ni se'm passava pel cap que hi havia algú que ens comptava un per un per explicar-ho després a la premsa, simplement hi anava perquè creia que era la meva obligació, perquè m'identificava amb tota aquella gent que cridava i que estava treballant a favor d'un ensenyament més progressista i a l'abast de tothom, un món més just, i un repartiment d'aigua coherent. Mai hi havia anat només per temes polítics, sinó perquè em rodejava de gent com jo, gent que no s'acomodava ni acceptava unes regles de joc que ratllaven la dictadura.

I avui, que encara no tinc ni idea de quanta gent ha anat o anirà a la manifestació promoguda pel PP, i tot i que m'encanta anar de manifestació, he preferit anar-me'n lluny a fer una calçotada. I puc assegurar que no ha hagut ni un sol moment en què es tragués el tema del PP.

Per unes hores, he pogut roçar la felicitat.

Lo dret a equivocar-se

2007-03-10T10:54:00.000Z

Mon cunyat té un llibre que és diu: “El derecho a la pereza”.

És de la seua època d’estudiant i el guarda a un lloc d’honor de la seua llibreria, amb un amor extraordinari. Avui per avui, però, fa més hores a la feina que un tractor. Suposo que, en part, este és lo motiu pel qual de tant en tant se’l mira amb nostàlgia i el reivindica com un dels millors llibres que ha llegit mai.
I bé, pensant en això m’ha vingut al cap que potser algun dia algú hauria d’escriure un llibre que es titulés “Lo dret a equivocar-se”. Perquè si que este és un dret que hauriem de reivindicar amb entusiasme. Vivim en un món en què la perfecció és un valor en alça. I, en realitat, assumim-ho, la perfecció no és més que una idea. Perquè què significa ser una persona perfecta? No equivocar-se? No cometre cap error?

Ja!! M’agafen unes ganes de riure que me’n passo...
Si faig la vista enrera als meus gairebé trenta anys, me n’adono que la meua trajectòria vital està plena d’equivocacions, algunes sonades, d’altres imperceptibles, però que m’han portat on estic ara i de les que estic molt orgullosa.

Perquè equivocar-se significa haver-ho intentat, haver pres una decisió, haver tirat endavant, de vegades amb pànic, però amb la convicció que valia la pena assumir el risc. Així que equivoquem-nos!! No passa res. Tenim este dret i hem de fer-lo nostre!!!
I lo que estigue lliure d’errors, que llance la primera pedra!!!!

Notes per a visitants i col·legues:

- Ne: estic esperant lo teu proper article en "candeletes".

- Carles: sabem que mos lliges: escriu-mos alguna coseta home...

- Anna: mos agraden molt los teus comentaris...anima't a fer un bloquet tu també...

- Mani: a natros mos agrada molt lo teu bloc. Sempre hi ha algo diferent i està enfocat amb un sentit de l'humor molt lúcid.

- Als dos "torrente": fa dies que no sabem res de vatros... és que heu desistit de la vostra missió evangelitzadora de reconvertir les nostres ànimes catalanistes i pecadores???

- Dora i Rous: gràcies per visitar-mos i dixar-mos comentaris de tant en tant. Mos fa molta il·lusió!

- "Sing Stars "i Eli: ei fristres!!!! estic esperant la vostra contribució!!! Ja sabeu que per a mi sou dos bones llums en la foscor de l'existència!!!

Perquè justament a mi m'havia de tocar ser jo???

2007-03-07T15:30:00.000Z

Honestament, la frase no és meua (ja m’agradaria!!). Li he agafat a la Mafalda per a començar esta reflexió que començo avui per què m’ha pegat per aquí.

La veritat és que des de que estem en això del bloc que només me venen al cap coses absurdes… vull dir que jo ja voldria tocar temes seriosos i estes coses, però majoritàriament tot lo que em naix són pocsucades… què puc fer-hi??

La meua companya blocaire ja se n’ha fet un compte, vull dir que pobra, ella fa reflexions molt profundes i vaig jo i li penjo coses d’estes rares... S’ha de dir per això que resistix amb paciència perquè és una gran amiga (és evident no???).

Bé, però quina és l’explicació per a esta absurditat que m’envaeix?
Com dirien mons nebots (8 i 5 anys): “La culpa la té la societat” (hi ha que vore lo que els ho ensenyen a la tele)... o potser no, potser es tracta del meu principal mecanisme de defensa...

Qui sap? Potser serà millor no lluitar contra la pròpia naturalesa i acceptar que deu ser que sóc així i prou…

I lo que xalo que???

Au pos! Un atre dia més... que en això de les absurditats sóc un pou sense fons...

(Per cert Ne! Ets la millor companya de feina del món mundial...i una amiga EXCEL·LENT (ja saps que sóc molt exagerada, però en això em quedo curta!!. Gràcies per tot el temps compartit, per escoltar i per dixar-me aprendre al teu costat!!!!
Me’n vaig per segona vegada, però continuarem en lo Bloc Ehhhh!!!!!)

Existixen los extrarrestres mutants???

2007-03-05T11:22:00.000Z

Divendres a la nit vaig vore per la tele unes declaracions de Rajoy. Fins aquí, més de lo de sempre. Quan estava a punt de canviar de canal (hi ha algunes coses que no puc soportar-les) em vaig quedar enganxada mirant l’escenari de fons.

Rajoy apareixia en escena flanquejat per uns quants militants de les “Juventudes del PP”.

Ma mare ja m’ho dia de menuda que no mirés tant la tele, però no li vaig fer cas, i suposo que això m’ha portat a tenir una visió de la realitat una mica distorsionada...

Així que em va passar pel cap la idea de què estava assistint a l’intent d’apoderar-se del món per part d’una sèrie d’extrarrestres mutants, tots clons d’Aznar... D’aquí vaig passar a imaginar-me que el camp base d’esta invasió es troba a la seu de la FAES, on tenen una fàbrica de clons seus (mateixa melena, mateixos polos, mateix rictus inexpressiu, mateixa actitud de superioritat)...

La veritat, tinc molta temor!!!! I si aconseguixen fer-se en lo poder???

Vos imagineu un món ple de clons d’Aznar???

Vas al metge: i et trobes a l’Aznar vestit en bata blanca en una xeringa gegant a la mà; vas a comprar lo pa: i allí està Aznar aguantant la barra de quart en actitud amenaçadora, entres a casa teua buscant refugi i quan obris la nevera, al meló li ha sortit bigoti i et comença a parlar en accent “tejano”... mareta meua quina temor!!!!

Però tornem a la realitat. De ben segur que Aznar no és extrarrestre, per desgràcia nostra, perquè si així fos lo podríem embarcar a la seua nau i propursar-lo ben lluny (a ser possible cap a un planeta fora del sistema solar)... però això no és possible, així que l’haurem d’aguantar, a ell i als seus clons que proliferen com a xampinyons...

Esperem que ara no es posin de moda los clons del Jiménez Losantos... este home tant simpàtic.

Si això passa, potser seré jo la que intentarà fer-se passar per extrarrestre, perquè la veritat: m’estimo més no voreu...

De l'amor llums i ombres...

2007-03-02T07:07:00.000Z

Ja n’estic farta!!
Que no em venguen més amor d’este que és per a tota la vida, que t’ompli per sempre més i que et dona tot allò que pensaves que et mancava...
Jo no vull esperar més aquell amor de revista, de pel·lícula de Hollywood, de contes de fades...
Passo de creure’m que el món és un lloc encantat, ple de prínceps que eren granotes en regnes llunyans on tot és puresa…
Perquè sé que no existeix un amor de veritat sense dubtes ni lluites...
Perquè tinc clar que no es pot compartir sense experimentar la solitud, ni ser feliç sense sentir un dolor profund, ni trobar duros a quatre pessetes!!
Perquè jo vull obrir els ulls i viure amb la certesa de què el que realment compta és allò que és i no el que ens agradaria...
Jo vull estimar des del món real, mirant de fit a fit a la vida...
Perquè l’amor de veritat és allò que està passant, mentre ens anem a dormir esperant somniar en granotes...

Els 30 vistos des dels 25

2007-02-27T14:50:00.000Z

Anava a escriure un petit article sobre les patents de les indústries farmacèutiques i un comentari que vaig sentir ahir a La 2 que més o menys deia "hay enfermedades que no son rentables", però ho deixaré per un altre dia i em centraré en lo tema preferit de la meua companya blocaire: los 30 i la depressió que t'entra.
Primer de tot, he de confessar que parlaré des del desconeixement total d'una persona de 25 i que, evidentment, la temuda barrera dels 30 li queda força lluny, però intentaré posar-me a la seva pell. A veure, An:

A l'octubre faràs 30 anys, i a l'octubre de l'any vinent en faràs 31, i així successivament. I no passa res. La mateixa societat t'anirà fent pressió per què busquis parella i comencis a replantejar-te el tema fills, gos, hipoteca i xalet a la platja, però res de tot això és rellevant. L'important en aquest cas és que siguis conscient que l'única persona que de veritat pot fer pressió sobre tu ets tu mateixa, i que l'única que ha de viure la teva vida ets tu. Per això, cal fer un esforç per adaptar-nos a la vida que estem vivint, apostant pel que tenim, buscant allò que desitgem i fugint del que no volem. Pots somiar en temps millors, o temps passats, i fins i tot desitjar-los, però sense la lluita constant mai res serà possible.

Espero explicar-me com voldria. Només que crec que es poden tenir moltes classes de 30 anys. Una classe és aquella a que aspira la societat, o sigui, hipoteca, fills, parella, cotxe, caseta a la platja i vacances a l'estiu. No està malament, sempre que creguis que la teva vida es basarà en l'amor, la felicitat eterna i una llar perfecta.
Una altra classe és aquella que no es mou, que va fent anys perquè els ha de fer, que no aspira a ser res més que una altra personeta al món que anirà tirant, ara aquí, ara també aquí, i que tant li fa 30 que 40, perquè bàsicament pensa passar-se els pròxims 50 anys en una mateixa posició. Té o busca feina, i quan la trobi, serà la definitiva perquè no es molestarà en averiguar si és prou competent per a fer res més.

La següent classe seria la del que en fa 30 i no sap com hi ha arribat. Aquest tipus de persones que pensen com quan en tenien 20, mengen com quan en tenien 15, i s'expressen com quan en tenien 10. No es molesten a pensar si vivim en món just, per ells és injust i prou, i mai faran res per canviar-ho. Més aviat pensen que són els altres qui s'han de moure per ells.

Bé, i després hi ha la gent com tu. Gent jove que fa 30 anys, que té les idees per sobre de l'hombro (o sigui al cap), que es mou, que participa, que viu, que remuga quan les coses no li semblen bé, i que, a més, lluita per canviar-les. Que no s'amaga i que, sense tenir res del que li demana la societat actual, forma part d'ella.

Així que ja te pots anar queixant, i jo aniré aguantant com una campeona els teus insistents atacs transitoris de baixa autoestima edatil, però mana, pensa que jo de gran voldria ser com tu!!

AZNAR I L'"STEP"

2007-02-26T07:43:00.000Z

Bones…

Des que vaig decidir que entrava de ple en la meua personal creuada contra el pas implacable del temps que he començat a fer algunes tonterietes, bé, algunes més de les que ja feia abans...

Pos això, i la última i més alarmant és que m’hai apuntat a un gimnàs... alerta Xerta que la cosa va de bó...

Bé, l’any passat anava a tai-txi, l’any anterior a ioga, i ara es veu que he superat esta fase mística i m’ha pegat per entrar de plé en l’increïble i surrealista món dels gimnasos... tot sigue que ho pugue contar....

Lo sumum dels despropòsits va ser la primera classe d’steps... no tinc paraules, pareixia un pato marejat... La monitora posava tota la bona voluntat del món, però claro, una arriba del món dels moviments lents i pausats i les respiracions sosegades, i tot allò de ara puja, ara baixa, ara un bot per aquí, ara un bot per allà, xiquets me va superar... reconec que no vaig rascar bola...

I clar, en estes ocasions una lo que voldria és passar desapercebuda, la qual cosa, si tenim en compte que faig 1,76 cm, descalça, i que la sala on se fa això te un vidre enorme des del qual tothom pot anar seguint la teua evolució, sense necessitat d’esforçar-se gaire, és pràcticament impossible. Així que vaig aguantar la situació en tota la dignitat de la què em sentia capaç, amb la lleugera esperança de què els atres estiguessen massa ocupats en los seus progressos gimnastístics personals, com per adonarse de la meua presència.

Però bé, tot això venia perquè en sortir d’allí me va vindre una revelació a la ment... La reflexió va ser la següent: me’n vaig donar conte que mentre anava intentant seguir a la monitora, en anquells crits que pegava de “nemon”, “bàsic”, i altres parauletes noves que encara no m’hai aprés, no em va donar temps per pensar en gaires coses més. Vull dir que si et dediques a saltar, botar, i en anquella música atronadora i tot a l’hora, pos lo teu cervell no te gaires ganes de treballar... te concentres en allò i punt.

I la segona revelació que va vindre com a conseqüència lògica de la primera va ser: “perquè a Aznar no li ha donat per fer steps en comptes d’anar fent conferències per aquí i per allà en aquell pentinat que porta ara i en estos aires de pseudo-intel·lectual que gasta que pareix la reencarnació de Sartre????”

Perquè ja se sap, que si Aznar pensa una mica sempre ho acabem pagant los mateixos...

Així que, si hi ha Déu, esta és la meua petició d’avui: Que Aznar li pegue bona cosa als steps i que mos dixe tranquils a tots d’una vegada!!!!

(És que m’aufen molt i em posa molt nerviosa il metge m’ha dit que això no és bo)!!!!

Ni s'oblida, ni s'oblidarà

2007-02-22T21:19:00.000Z

He sentit la història dels meus tiets de França des que era ben petita. Mun iaio Marcelo se n'encarregava de contar-me-la i entre frase i frase li podia veure als ulls una tristor que només li he vist a ell.

M'explicava com ell, de ben petit, va veure marxar dos dels seus germans per culpa d'una guerra, i com va patir tota la seva família per sobreviure per sobre la sang. Sempre em relatava, com si ell també ho hagués viscut, la fred i la por que els seus germans van patir per defensar la seva terra, i per lluitar contra un món i unes idees que no eren les seves.

Els seus relats eren històries viscudes en primera persona, però quedaven molt lluny del món que a mi m'havia tocat viure i em semblava injust que el meu món fos quasi perfecte davant les històries que ell m'explicava.

El que més m'impactava de tot, era quan m'explicava que en passar la frontera, allà cap al 36, els seus germans es van trobar tot un món francès ple d'odi, de sentiment de revenja, de por i de lluita contra unes idees que tampoc eren franceses, més aviat alemanes. Les històries del camp de concentració d'Argelés, els maquis, la resistència,.... tot semblava de pel.lícula de terror.

I era en aquest punt on mun iaio callava. La postguerra fou tant dura per a ell que mai en va voler parlar. Només em deia que els seus germans van fer cap a Nimes, i allí s'hi van quedar.

Ell els va visitar, potser un parell de cops durant tota la seva vida, i recordava com el seu germà l'acompanyava fins la frontera i hi posava un peu a cada banda, per sentir que trepitjava terra catalana. Ell no volia arrels franceses, les seves eren arrels catalanes, però mai va poder tornar.

Per això, quan vaig a Nimes, vaig també a casa meva. Aquella casa és tota plena de records encara vius. Els dibuixos de l'ermita i l'esglèsia del meu poble, pintades pel meu avi, es barregen amb les pintures de la casa de Nimes, també fetes per ell. Mun iaio era un gran dibuixant.

Aquella casa és plena de llibres i d'històries que relaten les desgràcies d'una guerra que va separar famílies senceres, i que en va destruir moltes d'altres. I explica, també, molta part de la meva història.

LES NOTÍCIES ME MATEN

2007-02-22T07:13:00.000Z

L'altre dia estava asseguda davant de la tele estil "receptora passiva d'informació en vena", ratllant aquell estat vegetatiu que m'agafa de tant en tant, quan de cop i volta una imatge me va tornar al món conscient d'una sostragada... Alerta lo que vaig a dir perquè és molt gros!!

Sortia una notícia ubicada a algún país africà i la imatge era la d'un paio vestit en una túnica blanca i una cosa al cap, posant-li ungüents al que semblava ser el seu "pacient" estirat a una camilla.

Però la meua incredulitat va anar a més quan la "veu en off" va explicar que es tractava ni més ni menys que del president de Gàmbia, al que es veu que li ha pegat per dedicar-se a la "medicina alternativa". No menys sorprenent va ser el fet que el que este il·luminat afirma curar és la SIDA, casi res.

Part de l'innovador i revolucionari tractament que el nostre polític posat a "xaman" recomana als seus pacients és lo següent: no beure café, no beure té, no practicar sexe (les tres coses mai més en la vida) i, a més a més, i com qui no vol la cosa: dixar los retrovirals (l'únic tractament realment efectiu contra esta maleïda malaltia que ha matat a mil·lers de persones en els últims anys i que a l'Àfrica és una epidèmia).

Bé, què podem dir? Un altre que juga a ser Déu. Ja ho voríem si ell tingués la Sida, si es prendria els retrovirals o no!!!

Però acte seguit, i encara colpejada per esta notícia, van sortir los de la NASA en una d'estes noticietes que treuen de tant en tant, dient que l'any 2.029, potser, la terra s'estrella contra un meteorit, o un meteorit s'estrella contra la terra (ara no ho recordo bé). A més a més, afirmaven que tenim 700 vegades més probabilitat de morir aplastats per un meteorit que de que mos toque la loteria...

A la llum d'estes revelacions penso que lo millor que podem fer és lo següent:

1. Dixem de jugar a la loteria que no val per a res

2. Ja que mos hem de morir tots d'aquí 27 anys pel meteorit este, dediquemos a beure molt de café, molt de té i a practicar molt de sexe. Ara això si, per favor!!!, posem tots los mitjans per no contraure la sida, no sigue cosa que a l'il·luminat este de Gàmbia li pegue per intentar curar-mos!!!

URGENT I MOLT IMPORTANT

2007-02-21T12:30:00.000Z

Recordeu lo cas d'una noia que es diu Núria de Girona a la què se li ha aplicat la llei antiterrorista simplement per tenir a la seva agenda contactes d'uns suposats terroristes anarquistes italians???

Fa pocs dies va sortir als mitjans...

INDIGNANT potser és la paraula que millor ho defenix!!!

Aquí teniu lo link de la pàgina web que han fet els seus amics i familiars on es descriu el què ha passat realment i on podreu signar un manifest a favor de la seua ALLIBERACIÓ...

http://www.elsud.org/nuria/

Tota la difusió que en poguem fer serà benvinguda!!!!

LA LOTERIA I EL MÓN GLOBAL

2007-02-21T08:13:00.000Z

Ahir vaig anar a l'estanc a comprar tabac (d'això ja en parlarem un atre dia) i mentre m'esperava a què em toqués, em vaig quedar en un quadro que hi havia allí...

Resulta que hi havia un xic, d'uns 30 i tants, d'origen paquistanès, comprant això de la loto esta del "rasca, rasca" o "rasca i pica" o com se digue això...

I xiquets a mi em va envaïr una tristesa profunda pensant que lo món global, segurament, era la segona vegada que estafava n'este xic.

La primera en lo somni de l'immigrant, la gran felicitat promesa de l'opulència del món occidental, que, després de tot el que costa arribar, es torna en frustració, més misèria, explotació i exclusió...

La segona en lo somni de la loto "rasca, rasca" que probablement no li tocarà mai...

Però allí estava ell, gastant uns diners que segurament li costen molt de guanyar, i que, al final del final, servixen per a què els que els cobren siguen cada vegada més rics.

I és clar, los pobres que continuen sent tant pobres com sempre, això si, que tinguen quatre durets per a gastar-los en loteria...

I així lo sistema manté este equilibri desigual a on quatre degenerats tenen tants diners que no poden ni contar-los i la majoria de la humanitat se fot de gana i rebenta en la misèria

Vaig sortir de l'estanc en una ràbia immensa, com vos podeu imaginar.... i em vaig prometre a mi mateixa que no em penso gastar ni un sol euro en loteria MAI MÉS!!!

Això és el que volem?

2007-02-20T14:27:00.000Z

L'últim que recordo d'ahir a la nit, abans de tancar els ulls, és la veu del Sr. Salvador Cardús a l'Àgora del C33 parlant de la pèrdua del poder autonòmic de Catalunya i de com de ridícul és que a la ràdio nacional catalana es doni una noticia en titulars sobre una dona a qui han atropellat a un poblet de fóra de Catalunya, el nom del qual ara no recordo. El cas és que aquest matí, (a primera hora del matí o a última hora de la nit, segons es miri), el meu despertador sintonitzat a Catalunya Ràdio, ha fet acte de presència amb la notícia de la dona atropellada. Més enllà de lamentar profundament l'atropellament de la dona en qüestió, mig adormida m'ha semblat que no havia descansat gaire bé. Em retronaven al cervell les paraules del Cardús, sociòleg de prestigi i professor d'universitat, quan ahir al vespre es lamentava, amb paraules molt més idonees que les meves, que a Catalunya no ens creiem que sóm catalans. Que està molt bé que ens mantinguem informats de tot allò que passa al món, però que perdem tant i tant temps defensant-mos de les injuries i les crítiques que dia a dia anem rebent, que perdem també la capacitat de prosperar i de fer més gran el que ens ha costat tanta sang aconseguir.

Mentre anava a treballar, la ràdio del cotxe, amb el Bassas al capdavant, m'ha fet saber que el referèndum de l'estatut andalús ha estat un fracàs, i que tant PP com PSOE es culpaven de la baixa participació. I en raó, xatos. Mentre els polítics s'entesten en reconduir la garantia constitucional del dret a vot i en retornar la confiança de la gent en la política, la gent fa gala d'haver participat al Crònicas Marcianas, al polígrago o a la Dolce Vita. Potser si entre crit i crit d'algun d'aquests programes passessin un missatge subliminal sobre les coses importants que ens afecten, la política estaria molt més ben valorada. Si, ja ho sé, he dit una gran tonteria, però per al Gran Hermano tampoc donava ningú un duro, al principi.

El fet és que l'estatut andalús s'aprovarà perquè si, tot i que no sigui el millor per als andalusos, i que l'estatut català es retallarà perquè si, tot i que no sigui el millor pels catalans. I aquí no passa res, tothom anirà a treballar l'endemà.

Vés, és igual, amb tot el respecte del món, hem pogut fer sang d'un atropellament. Que valgui almenys per agafar el delinqüent, no sé si m'explico.

Lo món està plenet de frikis

2007-02-19T16:29:00.000Z

Si ja ho dic jo, lo món està ple de frikis…

I si no mireu al vostre al voltant, o a l’espill directament, vull dir que estem per tot arreu!!!!

Pero nem a pams, que seria d’este món nostre sense frikis?????… jo reivindico des d’aquí que els frikis som un element essencial que permet avançar les nostres societats.

I si no esteu d’acord, aturem-nos un moment i reflexionem una mica.

Quins serien els trets comuns que fonamenten el constructe o categoria sociològica FRIKI???
1. Anarse’n una mica de l’olla (en lo sentit de fer coses fora de lo habitual)
2. Ser “diferent” a la resta (en un sentit de “peculiaritat”)
3. Jugar a no sé quin joc/ jocs de coses així fantàstiques (bé, això no ho compartixo, però ho aplaudixo)...
4. Tenir molt i molt i molt SENTIT de l’HUMOR per riure del mort i de qui el vela... (això no és exclusiu dels frikis, però s’ha de tenir moral per considerarse friki i proclamar-ho als 4 vents)...

Per això aprofito esta plataforma per a obrir-me al món i afirmar des d’aquí sense cap mena de pudor que vull ser una friki, vull tenir un pensament friki, perquè preferixo ser friki a ser moltes altres coses…

La gran crisi neuròtica dels 30...

2007-02-19T15:22:00.000Z

Cada dia m’assemblo més a un personatge de les pelis de Woody Allen... no sé, vull dir que el meu nivell de neuroticisme, ja de per si prou elevat, està arribant a unes cotes insospitades hasta el moment.

I perquè? Quina és la principal raó per a l’emergència d’este caos existencial?? Pos molt senzill: a l’octubre en faré 30. Trenta!!! És que és molt gros!!! Vull dir que ningú et prepara mai per a este moment... i, no sé, quan superes la barrera dels 25 (Ne: això és un avís per a tu) si que comences a donar-te’n conte que vas caps als 30, però xiec quan ne tens 29 i t’ho veus avenir... mareta meua t’agarren tots los mals. I és clar, llavors ve quan te’n dones conte que tens un rellotge biològic i te planteges algo en lo que ni havies pensat hasta el moment: FILLS. Fills??? Pos si encara sóc massa jove... no me’n queden poques de coses per a fer abans de tenir fills... I després està el tema de buscar un pare, vull dir que el rotllo de la inseminació artificial està molt bé, però potser millor si els teus fills són fruit de l’amor compartit amb algú no? O almenys esta és la moto que mos han venut sempre... I bueno, al final se t’acumula la faena, perquè clar, una cosa és tenir un lio en algú i una altra molt diferent és preguntar-te si este algú podria ser lo pare de tons fills (casi res, això són paraules majors). I clar lo pati no és que estigue per tirar cohets...

No sé, al final arribo a la conclusió que em pareix millor fer lo que ha fet l’abuela esta que n’ha tingut als 65, després de viure tot lo que ha volgut, ara complix lo desig de ser mare, i quan sons fills siguin adolescents (l’etapa més insoportable de la vida d’una persona) l’abuela ja estarà a l’altre barri, amb la qual cosa li deixa el marrón a algú altre perquè ella ja haurà traspassat!!!

Bé, això continuarà, perquè ne tinc de coses pa dir al voltant d’este tema que no vos ho podeu imaginar...

Però ara si, una cosa que quede clareta!!!: estic arribant als 30 però penso arribar com a mínim als 90. Això significa que encara em queden 60 anys per davant per viure com em doni la gana (per dir-ho de manera delicada) en la mesura que sigue possible. Vull dir que si em pega per dir animalades estic en lo meu dret!! Total, sóc jo la que en farà trenta!!!

Ahhhh: I per als que estigueu en la meua situació... un consellet: “Moixó que passa, a la cassola”!!!!!

Decàleg de bones intencions

2007-02-16T17:39:00.000Z

Ei!
Molt bona esta d'inaugurar el bloc parlant d'un tema tant i tant trascendental com és el canvi climàtic!! Com que no en parla ningú....!!!! I per què no parlar de l'estatut?? o de la ETA? Posats a ser originals....
Bé, és igual, a veure si almenys així comencem un debat teorico-científic del tema. Pot ser divertit i tot.
Jo, la veritat, és que avui no tinc un gran dia, així que em limitaré a escriure un decàleg de bones intencions sobre el bloc:
1.- Em comprometo a escriure, com a mínim, una vegada per setmana
2.- Em comprometo a escriure sobre coses banals i no banals, segons tingui el dia
3.- Em comprometo a no faltar el respecte a ningú (sempre que no sigui del tot imprescindible)
4.- Em comprometo a difondre aquest bloc, sempre amb el permís de la meua companya blocaire.
5.- Em comprometo a fer d'aquest bloc un bloc de referència a les Terres de l'Ebre
6.- Em comprometo a no descobrir mai els noms de les persones adscrites al bloc, almenys no en públic
7.- Em comprometo a escriure SEMPRE en català
8.- Em comprometo a cuidar les faltes d'ortografia
9.- Em comprometo a no perdre més temps del que sigui estrictament necessari en la creació i manteniment d'aquest bloc
10.- Em comprometo a defensar, SEMPRE, les Terres de l'Ebre i el riu que ens banya, i a practicar el terresdel'ebrenc, que vol dir, defensar l'aigua i la cultura d'un país.

Així que, de moment, aquestes són les meves intencions. Ja veurem què passarà demà...

Pensar en la mort per construir la vida...

2007-02-16T13:54:00.000Z

Vos confesso que cada dia intento dedicar un ratet a pensar en la mort per construir la vida.

Tanco els ulls i penso: “demà podria ser l’últim” (ja sé que tothom mos pensem que no mos hem de morir mai... però xiquets i xiquetes això és un fet més clar encara que el de que existix lo canvi climàtic: un dia o atre mos hem de morir).

Així que, en este ratet de reflexió penso en lo que és realment important... vull dir. Què m’emportaré veritablement de tot este montatge que és la vida???

I la veritat és que en este ratet, en la mort al cap, m’importa molt poc la cel·lulitis, lo gat dels veïns que em salta a la terrassa, les factures, lo munt de roba que tinc pa planxar, i tot això que hi ha per n’este món tant raro, raro...

En este ratet penso en tot lo bo que hi ha al meu món, les coses que realment m’importen, la gent a la que estimo i lo afortunadíssima que sóc d’estar viva... i em recordo a mi mateixa que cal aprofitar el moment perquè no torna...

I com diu lo mestre Silvio, me pregunto com hi pot haver gent que malgasta l’amor... potser si visquessen en la certesa que algun dia s’han de morir, mirarien d’aprofitar-lo com mai ho han fet abans.

Bones

2007-02-16T13:13:00.000Z

Hola a tothom.
Des d'aquí obrim lo primer bloc escrit a quatre mans de les Terres de l'Ebre. El nostre compromís amb el món blogístic serà el d'anar escribint sobre coses que mos passen a naltres, a les Terres de l'Ebre i al mon, (l'ordre ja el decidirem!). Escriurem com mos surtigue, o sigui, a la nostra manera, perquè estem per la conservació del nostre dialecte. Som pocs però ben avinguts. A més, tots els que ens llegiu, tindreu l'oportunitat d'aprendre noves paraules, frases i expressions poc conegudes fóra d'este indret del territori.
Ja ens anirem veient i comentant cosetes o sigue, fatet d'este i viandeta!!!