Fatet d'este i viandeta

I la vida va passant.....

noreply@blogger.com (Ne) — Thu, 24 Jan 2008 18:12:00 +0000

Va passar nadal i no vam escriure res al bloc. Va passar cap d'any, i tampoc. Altres coses han anat passant, com viatges que hem fet, o declaracions d'algun que altre polític que no ens han fet cap gràcia, o la llei d'educació, o el gran macro-parc d'atraccions que volen projectar als Monegros, .... però tampoc vam escriure res.

I no és que no haguem tingut temps, o que haguem passat del bloc, o que ens importi poc el que passa al nostre voltant.... En realitat, estavem esperant per publicar la gran noticia:

La fi de la vida d'estudiant de ma germana, i l'inici d'una nova vida, fora de la Universitat: Nena, ara comença la vida de debò.

Des d'aquí la volem felicitar, i desitjar-li una vida laboral rica, plena d'allò que ella sempre ha volgut. Un dia, segur, canviaràs el món, ja ho veuràs. Però s'ha de tenir paciència.

A partir d'ara actualitzarem més sovint, que l'Àn té preparada una entrada boníssima sobre el "loro molón", regal de reis del seu nebot petit. Oi que si, Àn???

Enhorabona Roser!!!!!

La setmana de les bones pràctiques de Flix.

noreply@blogger.com (Ne) — Sat, 24 Nov 2007 19:41:00 +0000

Després d'un capdesetmana fugaç per la ciutat Alemanya de Frankfurt, disfrutant d'un fred polar (segur que no n'hi va haver per tant, però és que vaig passar molta fred!!), i els contrastos d'una ciutat cosmopolita i dignament europea amb un centre econòmic i financer líder dels Països europeus, aquesta setmana he assistit a un parell de Congressos íntimament implicats en la meva tasca a l'Ajuntament de Flix.

Dijous 22, vaig assistir com a ponent al Congrés Acció III emmarcada dins el projecte Equal Igualdader referent a Polítiques d'Igualtat a la Universitat Jaume I de Castelló, . Aquest projecte, liderat per la Universitat de Castelló i cofinançat pels Fons Socials Europeus, té com a objectiu prioritari acabar en les desigualtats de gènere en zones rurals, i preten crear una xarxa de polítques d'igualtat per tal d'acabar amb les desigualtats socials, econòmiques i culturals existents entre gèneres.

Vaig tenir l'honor de ser convidada a realitzar una petita exposició sobre el Pla Local d'Igualtat de Flix, escollida com a millor bona pràctica de la província de Tarragona per la Universitat Rovira i Virgili, entitat adherida al projecte des de 2003.

(L'An també hi era, per motius professionals, però misteriosament no vam coincidir en el temps. Una mica culpa de la renfe i una mica culpa de les nostres agendes, de vegades un pèl massa apretades. Ojalà t'hi haguéssis pogut quedar!!)

A la tarda, a Tarragona, va iniciar-se la trobada anual de tècnics/tècniques i regidors/regidores de joventut de Catalunya organitzada per l'Agència Catalana de la Joventut i la Secretaria de Joventut. Tes dies en què hem pogut assisitir a multitud de conferències interessants com les de Carles Simó (Universitat de València), Lluís Sáez i el filòsof Josep Maria Terricabras , a més de taules d'experiències en l'àmbit cultural, la justícia juvenil, la prevenció de violències, l'autoempresa, la salut jove i unes ponències de la Secretària d'Habitatge, Carme Trilla, i una experiència alemanya en polítiques d'habitatge.

Dins l'àmbit d'autoempresa, Flix hi ha tornat a jugar un paper important. La Secretaria de Joventut va escollir el Centre d'Empreses de la Ribera, ubicat a Flix, per tal d'exposar els seus continguts i serveis adreçats a joves, durant la realització de la taula rodona d'experiències de l'eix de treball. Així, l'Albert Mani, tècnic de joventut de l'Ajuntament de Flix, va realitzar una exposició clara i consisa sobre el Centre, explicant-ne les característiques i la metodologia de treball a seguir. Apuntar que va acabar l'exposició amb una magnífica foto del Castell de Flix, que va fer esclatar algunes rialles entre el públic assistent.

Una setmana distreta, plena d'activitats, que m'ha fet més conscient que les espectatives creades en ambdós projectes presentats cal que es solidifiquin en projecte concrets i reals durant els propers mesos, i que cal continuar treballant en la mateixa línia, línia que comença a visualitzar els seus resultats.

Feta pols, us ho asseguro, estic molt satisfeta de la setmaneta viscuda.

El transport públic a les Terres de l'Ebre

noreply@blogger.com (Ne) — Mon, 19 Nov 2007 19:58:00 +0000

Se m'ha passat pel cap comptar el temps i diners que em costaria anar a treballar cada dia en transport públic.
El meu trajecte és Flix-Tortosa-Flix. Entro a treballar a les 8h del matí, i en surto a les 17:30h.

El meu periple diari seria:

En autobús:
. Impossible, el primer autobús que surt de Flix ho fa a les 12:30h del migdia.

En tren:
.03:57h. Tren Flix-Tarragona. 12,5 €
.05:05h. Arribada a Tarragona.
.07:07h.Tren Tarragona-Tortosa. 4,25 €
.08:07h. Arribada a Tortosa.
.08:30h.Arribada a la feina després de 20 minuts a peu.

Total, 16,25 €, més de 4h i mitja de viatge i, evidentment, mitja hora tard.

Per tornar cap a casa:

Autobús: Impossible. L'últim autobús surt de Tortosa a les 17h.

Tren:

.18:32h. Tren Tortosa-Tarragona. 3, 72 €
.19:11h. Arribada a Tarragona.
.21:39h. Tren Tarragona-Flix. 5,60 €
.23:08h. Arribada a Flix.

Trec algunes conclusions o ja està tot dit??

Com m'agradaria poder dir que el trasnport públic del meu territori pateix retrasos!!!

El dia 1 de desembre no aniré a la manifestació de Barcelona convocada per la plataforma "Pel dret a decidir", i destinada a reclamar els drets dels barcelonins a un transport públic de qualitat.
Prefereixo assistir a l'assemblea que han convocat les plataformes en defensa del territori ebrenc a Tortosa, destinada a reclamar els meus drets com a part de Catalunya.

M'enteneu, no?

Èric i l'Exèrcit del Fènix

noreply@blogger.com (Ne) — Sun, 14 Oct 2007 18:37:00 +0000

Avui he anat a veure l'obra de teatre "Èric i l'Exèrcit del Fènix" , que s'ha interpretat a Móra d'Ebre en motiu dels actes del Correllengua 07.
Esperava veure una obra entretinguda, amable i compromesa, però m'he trobat una obra entretinguda, amable, compromesa, dramàtica, real, simbòlica i especial.

He plorat i rigut al mateix temps que els actors i el propi Èric m'arrossegaven en el seu drama i em contagiaven el sentiment d'impotència que envolta tota l'obra. Ràbia i marginació per uns fets surrealistes que semblen més trets d'una obra de ficció que de la propia realitat.

Realitat que, d'altra banda, es nota en veure un teatre a mitja entrada, un espectacle amb poca difusió i una història valorada i explicada només a alguns mitjans catalans.

Perquè aquests fets ocorreguts a casa nostra no fa tant temps, cal que formin part ja de la nostra història com a país. Cremar banderes i cares del rei, i voler que s'etiqueti en català és només conseqüència directa d'un sistema que no és el nostre i d'una persecució espanyolista sense sentit.

Algun dia, potser, tots aquells somnis que té l'Èric sobre una Catalunya lliure es faran realitat.

Mentrestant, nosaltres continuarem lluitant.....

An!!!! ha arribat el dia!!!!

noreply@blogger.com (Ne) — Sat, 06 Oct 2007 23:00:00 +0000

Avui, després de 30 anys fent aquest dia més especial, et desitjo, de tot cor:

Que tot allò que somies es faci realitat
Que tot allò pel que parles, passi si tu vols
Que les coses més importants siguin les que realment vols
I que tinguis només aquelles que necessites
I que les que no tinguis, sigui perquè no les vols

I si, avui fas 30 anys, i tens la sort d'estar envoltada d'un munt d'amics que ho volen celebrar amb tu, amb qui compartir mils històries divertides, i amb qui parlar quan les coses es compliquen.

Perquè amb només 30 anys has aconseguit ser una persona madura, inquieta i amb clares idees i objectius molt ferms. Perquè amb només 30 anys has demostrat a tothom qui t'envolta i a qui no t'envolta, que ets única i especial!!!

Moltes felicitats guapa i a complir-ne molts més!!!!!

Lo tema dels temes, a n'este bloc i al món sencer

noreply@blogger.com (An) — Thu, 27 Sep 2007 10:50:00 +0000

Bé, a “petició popular” escric estes quatre ratlles perquè no sigue dit...

He de dir que últimament estic, com dirien al meu poble, “atontada de les barrinades”... Per cert, des d’esta plataforma demano explícitament als meus amics que dixen de foter-se’n de mi perquè ja és prou gros haver de gestionar esta “atontamenta” en mi mateixa... En estos moments necessito el vostre suport COMPANYS!!! Je, je, je...

Però bé, dixant això de banda, vaig a tocar lo meu tema preferit i que està en l’eix central de la meua existència des de fa aproximadament un any. Sí, heu pensat correctament: ARRIBEN LOS MEUS TRENTA!!!!!

(Tiroriro tiroriroriro tiroriroriro!!!!! (això representa que és la música que posen al circ quan fan allò de córrer tot lo rato per la pista).... Si, ja ho sé, és un efecte sonor mega- cutre....)

Bé! A lo que anaven, arriben los meus trenta, “jo Jenny tia, y encima sin secador”.

I he de dir que, abans de complir-los, ja he patit la crisi i ja he elaborat lo dol de perdre els vint i tants. Per tant, abans de complir-los ja tinc la faena feta!!!! Je, je, je,.... Així que ara em toca gaudir-ne a tope!!

Per tant, la gaudiment començarà lo dia 12 d’octubre, data en la què celebraré lo meu cumple a la parcela en tots los meus amiguets i tota aquella persona que es vulgue apuntar, sempre i quan arribe en so de pau. Hi haurà fanta de llima i de taronja i bocadillos de nocilla... En realitat jo faig los 30 lo dia 7, però este dia estic a la boda de mon germà, xiquets, se m’acumula la faena...

I la veritat és que ja em sap mal ja celebrar el cumple en una data tant fatal del calendari, tant per ser el dia de la “Hispanidad” com per, a més a més, ser la Mare de Déu del Pilar, com tothom sap, la patrona dels manyos... Cal ressaltar en este punt que, tot i declarar-me manyofòbica, esta data fatal me persegueix. Resulta que he viscut tota la vida justament al Carrer Dotze d’Octubre, que té collons la cosa, i vaig i, quan me canvio de pis, me’n vaig al C/ del Pilar.... No sé, potser és una senyal d’algo... Que em sé jo???

De moment, només sé que ho celebrarem lo dia 12 passant de la Hispanidad i dels manyos, que a mi lo dia no me l’amarga ningú i, a tots i totes que ho vulgueu i pogueu compartir en mi esta celebració, dir-vos que vos estimo a tope i que estic super contenta de tenir-vos al costat!!!!

Mos veiem a la parcela!!!!

Per ser com ets.......

noreply@blogger.com (Ne) — Wed, 26 Sep 2007 07:22:00 +0000

Mama, ........

MOLTES FELICITATS!!!!!!

Això ja cansa....

noreply@blogger.com (An) — Fri, 07 Sep 2007 12:28:00 +0000

Bé, últimament han arribat a les meues oïdes alguns comentaris que, desgraciadament, se senten massa sovint i que ja cansen.

I com que no és ni la primera ni la última vegada que sento estes coses, i com que em bull la sang i se’m remouen les entranyes quan les sento, he decidit fer un post on parlar claret.

Perquè soc dona i em sento atacada en la meua dignitat quan algú diu que fulana o sotana és una guarra. Què és ser una guarra??? Em pregunto jo, que s’enten per ser una guarra??? Una guarra és una tia fàcil??? I els tios fàcils que són??? Uns “machitos”??? Los reis del mambo??? Uns superfolladors???

Parlem clar, si una noia és una guarra perquè no té prejudicis al voltant del sexe, declara obertament que li agrada el sexe i li agrada lligar en nois i anar al llit amb ells, lo mateix s’hauria de dir d’un home que tingués la mateixa visió sobre el tema. Però clar, ells no, ells se’n van de floretes, se tiren tot lo que es meneja, se dediquen a explicar les seues batalletes sexuals per aquí i per allà (això suposant que siguen certes, que ja sabeu allò de “perro ladrador poco mordedor”) i el seu petit ego de machito insegur s’infla com un globus de fira. Perquè en el fons, al final del final, el que aparentment sembla una confiança extrema en ells mateixos és en realitat una gran manca d’autoestima.

Em sembla molt injust que un noi se’n vagi al llit amb una noia i a l’endemà vagi dient que només se la tira i que en realitat esta tia és una guarra. I que ho digue al darrera, perquè clar, a la cara no li pot dir, perquè si no la tia s’emprenya i ja no se la pot tirar mai més.

I jo dic, lo que els hauria de passar a n’esta mena de tios, si hi hagués justícia, és que no poguessin fotre mai més cap polvo en una dona. Que anessin en busca de qualsevol noia i els digués: “no mira xato, jo avui no follo perquè no soc cap guarra com tu”.

L'últim pregó

noreply@blogger.com (An) — Tue, 04 Sep 2007 15:57:00 +0000

L’altre dia vaig llegir a la Revista Ràpita íntegre lo pregó de festes d’enguany que va fer en molt encert Paco Carles.

I he decidit dedicar-li un post perquè, entre altres coses, em va emocionar bastant i em va fer pensar molt. Del text de Carles en destaco 2 grans idees que per a mi expliquen, en gran part, les llums i ombres del poble de La Ràpita.

En primer lloc m’agradaria destacar la idea de què lo nostre poble com a tal té una història molt recent. Les famílies rapitenques, d’estes de tota la vida, en realitat no fa gaire més de 200 anys que estem establertes al poble. Els nostres avantpassats van arribar al nostre poble en la promesa d’una vida millor, com aquell que diu a guanyar-se les garrofes en moltíssima suor i en unes condicions de vida pèssimes. Estos primers “colons i colones”, los iaios dels nostres revesiaios i revesiaies, van ser los que van aconseguir transformar els marjals de la ribera en camps d’arròs, barallant-se en mosquits i sangoneres, mentre construïen una manera de parlar única, barreja de tortosí, valencià i aragonès. Van ser los que van desenvolupar noves arts de pesca, guanyant-li terreny a la mar i robant-li els seus fruits a cops de barca. Los que van pujar al Montsià a fer marges i plantar auliveres i garrofers i a caçar llebres i tords. Així que lo nostre poble és un poble construït a través de la immigració massiva de famílies senceres que buscaven una vida millor, procedents de Tortosa, de València, de l’Aragó i de no sabem quants llocs més.

La segona gran idea del pregó d’enguany és la de què a La Ràpita los grans projectes sempre han fracassat abans de ser fins i tot acabats. La Ràpita que va somniar Carles III, com explica Emili Rosales de manera magistral a La Ciutat Invisible, va ser un somni fallit de manera que els edificis van passar a ser runes fins i tot abans de ser finalitzats. L’esglèsia Nova, les casotes, la via del Val de Zafán, lo canal de navegació, i tants altres castells de sorra.

Això últim inevitablement em va recordar com la persona que és avui alcalde de La Ràpita farà ara uns 5 anys, va ser capaç de carregar-se un projecte que hagués suposat un gran impuls per al nostre poble, lo projecte de La Marina. Tot s’ha de dir, no se’l va carregar ell totsolet, que van haver-hi uns quants que lo van ajudar i uns molts que, després de tot, encara el voten. El que actualment és Delegat del govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, i que ha estat un dels millors alcaldes de la història de La Ràpita, va dibuixar aquest projecte abans del boom de la construcció que ha canviat de manera irreversible lo paisatge urbà i humà del nostre poble. Este projecte ens hagués aportat un turisme de qualitat i hagués situat al nostre poble dintre d’una categoria de destí turístic molt diferent a la què tenim en aquests moments. I és que, per desgràcia per a tothom, la demagògia barata encara té massa adeptes. Espero que el pas del temps i el devenir de la història, pose a cadascú al lloc que es mereix. Però per a això cal que tinguem memòria, que segons quines coses se’ns obliden massa aviat.

Parlant en mons pares del contingut del pregó, ma mare em va dir: “Àngels, a la gent de la Ràpita, no sé perquè, però sempre mos ha fet falta més autoestima com a poble”.

I jo em pregunto, potser no som conscients de la bellesa de La Ràpita, o és que no mo l’estimem prou encara?? Dos-cents anys i escaig no són prous per sentir-nos orgullosos del què som i el que tenim???

Potser ja va sent hora que tinguem consciència de poble, donem el valor que es mereix a un poble tant bonic com el què tenim i aprenguem dels errors del passat per a no tornarlos a repetir de nou.

Ni tinc vergonya, ni la conec

noreply@blogger.com (An) — Mon, 03 Sep 2007 12:17:00 +0000

Ja torno a ser aquí.

Abans que res demano disculpes per esta absència excessivament perllongada.

Poca cosa a dir al meu favor, o al menys sense que soni a excusa barata, excepte que la crisi creativa per la que estic passant ve causada, en part, perquè estic travessant una mena de “segona adolescència” molt i molt estranya. Així que, com a mínim, la meua justificació davant de l’abandonament del bloc és una mica més original que el tema de les vacances. Ara, no estic gaire segura de si això és bo o dolent...

Bé, a lo que anàvem. Que sí, tornaré a agafar una mica de ritme i intentaré posar-me al dia, ara que, tal i com està lo meu “menudet món intern” no puc prometre gran cosa...

I avui per començar esta re-entrada al bloc, i intentant que no sigue traumàtica en excés, vos passo un resum d’algunes coses que he après este estiu... Són coses que tothom creu que sap, però una cosa és “saber” (això és, racionalment, de forma estrictament intel·lectual) i una altra és conèixer (des de l’experimentació, des de la sensació, des de la presa de consciència).

I passa algunes vegades que, creient que sabem, mos perdem arribar a conèixer.

1. Les aparences enganyen.

Sí, ja sabeu allò de que no s’ha de jutjar a ningú per allò que aparenta ser. Jo em pensava que també ho sabia, i, tot i això, m’he adonat que, algun cop, jo també em permeto el luxe de jutjar a la gent per la seva aparença. Si fos catòlica diria allò de “mea culpa”. Com que soc agnòstica i, a més a més, passo de castigar-me, simplement diré que dels errors s’aprèn i que sempre som a temps de disculpar-nos quan ens equivoquem.

2. No pots dir mai d’esta aigua no en beuré

Pos si, ara fa una setmana estava jo tota xula parlant en una amiga dient: “no, no, no, jo això no ho torno a fer”. I bé, ara em toca tragar-me estes paraules en pataquetes. Si és que (i esta és una variant rapitenca de la mateixa frase) “per lo que parles, passes”.

3. No tenim ni idea del què pot arribar a passar

Si, si, tothom mos creiem que, en certa manera, tenim certa capacitat per controlar els fets que succeeixen en les nostres vides perquè funcionem immersos i encorsetats en una sèrie de programades rutines que ens fan tenir esta percepció i que, d’alguna manera, fan que tinguem certa sensació de seguretat.

Però al final del final, i per molt oblidat que ho tinguem, la vida sempre acaba essent imprevisible.

I, per últim, i rematant lo post d’avui, ne diré dos en “la lengua del imperio” ...

“A lo hecho, pecho”
“I que nos quiten lo bailao”

Vacances per Granada

noreply@blogger.com (Ne) — Mon, 27 Aug 2007 21:27:00 +0000

L'Alhambra

Després d'una intensa setmana de vacances per Andalusia, ja tocave escriure alguna coseta al bloc.

Andalusia is diferent, us ho asseguro. M'he trobat des de dones de 78 anys al tren explicant-me que a n'ella "ya no li interesava el seso, y que ella ya solo quería compartir otras cosas, y que una vez estuvo a punto de hacerlo con un amigo de su hijo pero que al final...", (bueno, pues la història dure 3 hores i mitja, i tampoc tinc ganes de recordar-la), hasta comilonas inacabables o visites entranyables a llocs espectaculars.

Total, que he estat per terres andaluses coneixent l'alhambra i la ciutat de Granada, però sobretot, coneixent i descobrint una manera de fer diferent, especial, i segons com entranyable.

Allí es viu a un altre ritme, sense presses, sense gaires preocupacions més que les de conservar el trocet de terra heretat o comprat amb un esforç que aquí és força incomprensible, disfrutant la vida d'una altra manera, conservant els costums, però intentant no perdre el carro de les noves tecnologies, i escurant al màxim un sentiment de pertanyença al seu món que pot fer envogir de gelosia a qualsevol de nosaltres que lluitem pel nostre petit país català.

Allò s'ha de viure.

I sobretot, cal agrair la càlida acollida rebuda, perquè fer sentir algú com un més de la família, sense preguntes ni rares suposicions de viure en dos mons diferents no és gens fàcil.

Em quedo sobretot amb la tranquil·litat d'una zona preciosa, envoltada "d'olivos", calma i serenor. Amb una conversa agradable, jugant a cartes, o simplement mirant al no res, sense pensar, desconnectant de tot, sobrevivint en un món diferent.

Imatge del barri de l'Albaizín, barri musulmà de Granada, vist des de l'Alhambra

A summer tail

noreply@blogger.com (An) — Wed, 08 Aug 2007 13:52:00 +0000

Encara sota els efectes del Delta Sound Festival, que va ser sonat i m'estalvio més comentaris, vos dixo en un breu relat d'estiu que vaig escriure l'altre dia a la platja i que està inspirat en una "gran frase" d'una amiga que va errar la carrera perquè anava per poetissa...

Un conte d'estiu

“Lo temps és una goma; tot ho esborra” li va dir Marta a Maria mentre s’escampava la crema solar...

Era estiu i hi havia massa llum per a què la vida els semblés feixuga...

Ni que ho haguessen volgut d’una altra manera, aquelles dos noies només podien tenir la mar a la mirada...
Maria va tancar els ulls i va estirar lo seu llarg cos damunt la tovallola.

Encara tenia els ulls closos quan va vore aquella xiqueta morena que corria cap a ella. Devia tindre uns deu anys. Duia un banyador de color blau gastat pel salitre de la mar i als peus unes sandàlies blanques de goma amb l’hevilla de ferro rovellat. Acabava de sortir de la mar i tenia els dits de les mans canejats de tanta aigua. Tota ella semblava feta de sal.

“A tu t’agrada cantar?” Li va preguntar a Maria en un somriure franc a la boca...

Maria va respondre amb un gest d’indiferència...

“A mi m’agrada molt. Canto tot lo dia i també faig ballets”

Maria es va somriure i li va preguntar què li agradaria ser quan fos gran...

“Jo vull escriure històries. Seré periodista i voltaré tot lo món explicant les històries de la gent que em trobe”... “I un dia escriuré una novel·la” “Cada dia aprenc una paraula nova, tinc una col·lecció de paraules. M’agraden tant, són les meues amigues” i dient això va fugir cap a la mar altra volta i es va endinsar dins a l’aigua.

Maria la va seguir en la mirada, observant com lo seu cos menut se confonia entre la bromera de les onades.

Va tornar a obrir els ulls i es va aixecar de la tovallola.

Aquella mar era la mateixa.

Es va mirar els peus, eren dos cops més grans i estaven descalços, perquè ja feia molt temps que aquelles sandàlies blanques del ferro rovellat se li havien quedat menudes.

“Ho sabies que torno a escriure?” li hagués agradat dir-li a la seua amiga Marta.

Però en comptes d’això, va restar callada amb el blau- verdós de la mar reflectit als seus ulls foscos.

Ara tenia feina i un pis, cantava tots los matins dins del cotxe camí de la feina i fullejava somnis als catàlegs d’IKEA.

“Ningú ens va dir que la vida era això” va pensar, “ningú ens va advertir que els estius arriben tant aviat” es va dir a ella mateixa perquè tenia la costum de contar els anys d’estiu en estiu.

S’havia fet tard. Maria va espolsar la tovallola i amb ella lo cap d’idees absurdes...

“Lo temps és una goma marca Milan; tot ho esborra” li va dir a la seua amiga Marta mentre enfilaven lo camí de tornada al cotxe. Les dos amigues van esclafir a riure.

Sense saber-ho, anaven deixant enrera petjades sobre l’arena que la brisa de la tarda s’encarregava d’esborrar lentament.

Lourdes, on treballeeeeeeeeeeeees??

noreply@blogger.com (Ne) — Mon, 06 Aug 2007 06:39:00 +0000

Dissabte 4 d'agost, 8:30h del matí: cinc aventureres comencen el seu viatge cap a una terra coneguda però molt temuda. Amb por, però amb la sang freda que les caracteritza, comencen un llarg viatge, que les portarà a un final tràgic. Només un xiclet enganxat a una finestra les pot aturar. Però elles són més fortes, i vencen.

Dissabte 4 d'agost: 11:00h del matí: les cinc aventureres arriben al seu destí. L'aventura acaba de començar, però elles ja tremolen. Convençudes, s'instal.len còmodament al mitjà de transport que les deixarà fresques com una rosa. 135Km/h després, i s'acaba la ressaca. Sembla que el dia torni a començar.

Dissabte 4 d'agost, 1h '15 min després: fa tanta calor, que es fa del tot necessari robar una barca per continuar el viatge. L'aigua ens refrescarà, i podrem continuar la nostra fita sense obstàcles. Les aigües són perilloses, però aconseguim superar els desnivells.

Dissabte 4 d'agost: una coca-cola i dos bosses de patates després: s'acosta el moment. les nostres vides passen per davant nostre com si d'una pel.lícula es tractés. No hi ha escapatòria, ni marxa enrere, és el nostre destí, el que nosaltres hem escollit. La veritat és que dubtem, però hem fet un llarg viatge esperant aquest precís moment. Cal fer-ho, ens en sortirem!

Dissabte 4 d'agost, 15 segons després: mecagonlaputaquihatingutlaideadevindrehastaaquienlobéquesestaacasaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!! Mos quedarem en la frase de: Recordeu-me que no vinga méeeees, recordeu-me que no vinga més!!!

(s'adjuntaran fotos quan tingui temps d'escanejar-les).

Conclusió de la jornada: fetes pols, sense veu, suades i cansades, però amb l'objectiu complert.

Qui s'atreveix a tornar-hi??

Com podeu comprovar Sandra a la dreta muy puesta ella dient: "fotoooooooooooo". Lourdes molt concentrada buscant les ofertes del carrefour i Ester dient aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhhhhhh!!!

A Sabrina no li va donar temps d'estornudar al sortir, i jo ja tenia prou feina cridant.

DELTA SOUND FESTIVAL

noreply@blogger.com (An) — Wed, 01 Aug 2007 14:51:00 +0000

Arriba este dissabte la 1a edició del DELTA SOUND FESTIVAL...

Este festival està organitzat per l’entitat sense ànim de lucre Associació de Músics de les Terres de l’Ebre (AMTE), que es veu que s'ho han currat moltíssim per organitzar-ho...

Està previst que hi hagi dos grans espais...

Al primer escenari, actuació de 12 grups d’estils diferents (rock, folk, ska, jazz, blues, reggee…).

Al segon, Dj’s de diferents estils arribats desde Tarragona, València i Vinaròs.

A més, tot el recinte estarà amenitzat amb artistes de carrer: malabaristes, fakirs, quietistes, pallassos…

DISSABTE 4 D’AGOST A LA PLATJA DELS EUCALIPTUS DE 8 DE LA TARDA A 8 DEL MATÍ!!

Nota de collita pròpia:

No sabem que mos podem trobar, lo que sí és segur que hi haurà mosquits (tothom en l'Autan preparat) i que no hi haurà gnomos de jardí (estan tots segrestats fins a nova ordre gràcies a la pressió exercida pel lobby anti- gnomos)...

Dimecres, 1 d'agost

noreply@blogger.com (Ne) — Wed, 01 Aug 2007 10:08:00 +0000

Aquest és un missatge per la meva companya blocaire:

An, molt George Dann, molta cultura catalana, independència i molt dijous segrestat..... PERÒ EL NOSTRE BLOC, L'INIMITABLE, L'ESPECTACULAR FATET D'ESTE I VIANDETA.... EDITA EN CASTELLÀ!!!!!

Fans i companys blocaires, això ho solucionarem, eh que si, An????

Au, mans a l'obra i l'obra a les mans!!!!

Moment Georgi Dan (m'ha vingut al cap perquè és estiu; si fos hivern parlaria del Pare Noël)

noreply@blogger.com (An) — Tue, 31 Jul 2007 11:20:00 +0000

Sempre he pensat que Georgi Dan és un geni. No per lo genial de les seus lletres o melodies (evidentment) sinó perquè és un tio que, sense tindre cap talent, ha triomfat a la vida.

Perquè no em direu que no s’ha de ser un geni per anar pel món cantant una cançó tan absurda com “El xiringuito; el xiringuito” i que, en comptes de tirar-te tomates, la gent te compre discos i te vaigue a vore a concerts...

Este fet constata i corrobora aquella gran frase que diu: “a n’esta vida val més caure en gràcia que ser graciós”.

Segur que repassant la història de la música i de moltes altres activitats artístiques, trobaríem altres exemples que vindrien a donar-li més raó, si cap, a aquesta frase.

Però avui mos quedarem en Georgi Dan (que no sé ni si s’escriu així) i un atre dia ja parlarem d’algú altre... perquè xiquets, i esta és una altra veritat universal, “mig món parla de l’altre mig; i a la inversa)....

Arma Letal

noreply@blogger.com (An) — Mon, 30 Jul 2007 06:47:00 +0000

Igual de perillós és un tio que es compra una metralleta,
que un paio que es compra un “gnomo de jardí”.

Este és l’eslògan de la campanya que està a punt d’engegar-se per a recollir signatures en favor de la modificació de la llei de permisos d’armes per tal que s’incloguin als “gnomos de jardí” en la categoria d’arma perillosa. D’esta manera, se sol·licitarà que sigue obligatori per llei obtenir una llicència abans de poder adquirir un exemplar de “gnomo”. La campanya està coordinada per la Plataforma en favor dels drets dels qui no tenim ni gnomos, ni jardins, lo portaveu de la qual es fa dir Lo justicier...

Seguirem informant!!!

De les casualitats

noreply@blogger.com (An) — Thu, 26 Jul 2007 06:18:00 +0000

Ja fa anys que penso, crec o tinc la sensació de què les casualitats són només casuals en allò aparent i que, en el fons, de manera molt subtil, tots els fets que succeeixen estan vinculats entre si d’alguna manera. El que em passa, és que se’m fa molt difícil explicar-ho. Sempre que he volgut contar-li esta sensació a algú, he acabat per pensar que no m’he sabut explicar, perquè és molt difícil parlar des de la raó de coses que no tenen, en un sentit estricte, explicació lògica. Però ahir, llegint Dos Mujeres en Praga, de Juan José Millas, la manera d’explicar esta sensació va venir a mi, de la manera que venen les millors coses a esta vida, sense buscar-la. I aquí està el fragment del què us parlo:

“Tengo la flaqueza de atribuir a la casualidad una intención oculta. Quizá el mundo se sostiene sobre una red invisible de casualidades. Si un fragmento de esa red queda al descubierto ante tus ojos, como evitar la tentación de tirar del hilo (...) la red de la que hablo religa o une lo disperso y le atorga un sentido”.

La vida és rara

noreply@blogger.com (An) — Tue, 24 Jul 2007 07:22:00 +0000

Quina probabilitat té una persona X d’anar a la platja, i, de cop i volta, vore com s’apropa una mena de lluç de més de dos metres de llarg en estat de descomposició??’

No sé, m’imagino que la probabilitat és d’un entre un milió??? Per dir algo....

Pos ahir mos va tocar a natros vore lo lluç gegant arribar de les profunditats de la mar cap a la costa...

Sí, a mi em sembla que a tothom li va passar en algun moment pel cap la imatge de la pel·lícula Tiburon i tot aquell drama que hi ha, però en lo nostre cas l’animal no era perillós perquè (1) no era un tauró i (2) l’havia palmat feia dies...

No tenim ni idea d’on va sortir, però allò era lo més raro que jo he vist mai, més raro fins i tot que una plaga que hi va haver-hi farà cosa de dos anys d’una mena de sèpies menudes que morien a l’arena descomposades, fent una pudor terrible i que estaven escampades a desenes per la platja (després mon germà me va explicar que a n’això se’ls ho diuen xones i que tot lo que passava era degut a un desequilibri en la temperatura de la mar).

Però tornem al lluç gegant. Vam córrer en lo mòbil a la mà a vore si mos sortia alguna foto d’ell, però com que hi havia molt mala mar, la corrent l’anava empenyent cap a migjorn i no a haver-hi manera... Així que la imatge del peix “colosal” no ha pogut ser immortalitzada.... Quina llàstima que no el pogueu vore...

Però bé, natros ja vam quedar que si mai tornem a trobar-nos un lluç gegant no el dixarem escapar i així l’any que ve en festes se pot organitzar un nou acte exclusiu per a manyos al que anomenarem “lluçada popular”... (uns kilets de farina a banda i banda, uns quants litres d’oli i a la paella!!!... ummmmmmm què booooooo!!!!!! )...

Anàlisi sociològic del comportament humà en un context festivalístic

noreply@blogger.com (An) — Mon, 23 Jul 2007 10:31:00 +0000

Llistat de trets comuns en el comportament del personal festivaler

Portar la motxilla EXPLORER de fa mil anys i no treure-se-la ni per nar a fer allò que ja sabeu...
Anar fent saltets i bots diversos per desplaçar-se d’un lloc a un altre, procurant no caure ni que et caigue el que estàs bebent...
Intentar semblar la persona més freaky del festival, la qual cosa és molt complicada tenint en compte el que es veu: “abejas maias”; tenistes dels anys 70; errors històrics importants com los Romans espasa en mà; o, i este és de lo millor que he vist, membres de l’associació de protecció del salmó salvatge.
Moure la boca mentre sona una cançó fent vore que te saps la lletra (esta és un clàssic, però no per això dixarem de nombrar-ho)
Ser guiri, i si no ho ets, intentar semblar-ho (encara que algunes persones ho tenim realment complicat)
Beure cervesa en la mida de got super-mega-extra, com fan los guiris
Portar ulleres de sol amb un vidre a un ull i res a l’altre... (sí, sembla increïble però és lo últim de lo últim)
Dir la frase: “m’agrada molt com sonen” (que sempre quedes bé)
Dir paraules com: “cool”; “Trendy” (si és que s’escriu així)
Perdre el coneixement, si és que mai n’has arribat a tenir...

Vull que me tancon lo bloc!!!

noreply@blogger.com (anne) — Sat, 21 Jul 2007 13:37:00 +0000

No tinc gaire temps.

Poso la portada del Jueves, a veure si me tanquen lo bloc.

La gran crisi dels 30 (2a part)

noreply@blogger.com (An) — Thu, 19 Jul 2007 06:20:00 +0000

Hi ha a qui la crisi dels 30 li agafa abans de complir-los (veure el meu cas) i hi ha qui la té en posterioritat a la data de compliment i pensava que ja no li arribaria (ejem, ejem, ho veus Maika com te ho vaig dir????)

Bueno, en lo primer cas, que és lo meu, ara començo a vore la llum al final del túnel, i he decidit trobar-hi avantatges al fet de complir anys. Algunes d’estes avantatges són:

- Tenir més jeta (això ho estic aconseguint en un gran esforç, no us pensesseu)

- Que alguna gent te diu per senyora, que això està molt bé, perquè te sents una mica important i tot

- Que tens més experiència de la vida i és una mica més difícil que te la peguen (encara que no impossible)

- Que tens més clares les coses que t’agraden i les que no, i capacitat per discernir què és important i de què pots prescindir

- Que tens la ment més oberta i ets bastant més tolerant

- Que et pensaves que ho sabies tot i ara te n’adones de què encara està tot per aprendre- I la més important : que la vida és molt curta, los anys passen molt ràpid i s’ha de saber aprofitar les oportunitats quan passen. Com que tinc molt clar que algun dia m’he de morir, sé també que el més bonic que algú podria dir de mi el dia de la meua mort és una frase del tipus: “avui se’n va una dona que, al menys, va lluitar per ser feliç”. (I com diu ma mare, a la làpida que hi pose: “aneu al tanto que no s’aixeque”).

La mort que ens acompanya

noreply@blogger.com (An) — Tue, 17 Jul 2007 06:17:00 +0000

Quan la vida mos dixa, arriba el dolor i l’aprenentatge de la pèrdua. Lo dol és un procés llarg, que pot durar anys, en funció del significat que per natros tingue la persona que marxa, de les circumstàncies de la mort i dels vincles afectius que haguem establert amb la persona estimada.

Quan vaig perdre a mon iaio Batiste, als seus 94 anys, no vaig sentir ràbia perquè la seua mort era “justa” segons les lleis de la vida. Però això no treu que em sentís molt i molt trista.

Quan vaig marxar a viure al meu pis, una de les primeres coses que vaig fer va ser penjar alguns dels seus quadres a les parets, records que em va dixar el que ha estat un dels homes més importants de la meua vida.

Cada matí, quan m’aixeco i vaig cap a la cuina, passo per davant d’una de les meues imatges preferides: lo pati d’una casa antiga, de parets ataronjades i plantes amb fulles molt verdes. Potser és una calorosa tarda d’estiu i potser ell està dins d’una de les habitacions que donen al pati, assegut al seu balancí, llegint una novel·la gastada de l’oest, que va comprar quan només costaven una pesseta. Potser em veu caminar cap a la cuina, adormida encara, i em mira esperant que li digue alguna cosa. I jo vaig cap on està ell, per besar-li el front arrugat i arreglar-li un dels tirants dels pantalons que ha caigut sobre el seu llarg braç. I ell me pregunta com me van los estudis i jo li dic “bé, iaio”, somriu i continua llegint la seua novel·la mentre m’allunyo capficada en les meues coses.

I quan torno a passar per sortir al carrer, dixo al darrera la seua pintura; lo pati ataronjat d’una casa molt antiga, amb plantes de fulles verdes i finestres que donen a habitacions buides.

A un racó del quadre la seua signatura, B. Castellà, i una data 27-03-87.

Tornaria a vore...

noreply@blogger.com (An) — Mon, 16 Jul 2007 16:51:00 +0000

“Cielo sobre Berlín” de Wim Wenders, perquè és poesia en imatges

“Lisboa Story”, de Wim Wenders, perquè estic enamorada de les ciutats velles i decadents, dels carrers gastats per les petjades humanes i dels terrats amb roba estesa

“La vida secreta de las palabras”, d’Isabel Coixet, perquè em vaig enamorar del seu títol

“Candilejas” de Chaplin, perquè té la capacitat per fer-me riure per fora mentre ploro per dins

“Un lugar en el mundo” d’Adolfo Aristarain., perquè em connecta amb els meus principis

“Marius i Jeanete” de Robert Guédiguian, perquè és una història d’amor real i creïble

“Gato negro, gato blanco” d’Emir Kustorika, perquè em va fer riure molt

“La estrategia del caracol” de Sergio Cabrera, perquè parla de la solidaritat, la creativitat i la capacitat per resistir a les agressions

“Closer” de Mike Nichols, perquè és brillant

“La història interminable” (ni idea del nom del director) perquè em recorda a la meua infantesa

Vull ser dropa i manganta

noreply@blogger.com (An) — Mon, 16 Jul 2007 01:17:00 +0000

Avui és diumenge a la nit i estic treballant. Quins ous!!

Jo que vaig dir que l’estiu era per a mi, ara em veig aquí currant a les tantes de la matinada, per “exigències del guió” i perquè, com me dia ma mare, “sempre m’ho dixo tot per a l’últim moment”. Sí, per desgràcia hi ha coses que ni la arribada imminent de “la tercera dècada”, com em referiré a partir d’ara als 30, no canvien.

I com que vaig decidir que este bloc era per a dir el què em vingués de gust a cada moment, passant de convencionalismes i del llenguatge políticament correcte que fa més mal que bé, avui dic que estic farta de currar, que m’agrada molt la meua feina, però vull que arriben les meues vacances ja!!!!!

Vull que hi hagi com a mínim una setmana de la meua vida en la què el meu nivell d’activitat neuronal baixe fins a cotes infra- humanes, i tota la meua activitat física se limite a caminar, o arrossegar-me si convé, des de la tovallola fins a la mar i viceversa.

Vull ser proclamada, per unanimitat popular, la tia més dropa del poble. He dit!!