Lo tema dels temes, a n'este bloc i al món sencer

Bé, a “petició popular” escric estes quatre ratlles perquè no sigue dit...

He de dir que últimament estic, com dirien al meu poble, “atontada de les barrinades”... Per cert, des d’esta plataforma demano explícitament als meus amics que dixen de foter-se’n de mi perquè ja és prou gros haver de gestionar esta “atontamenta” en mi mateixa... En estos moments necessito el vostre suport COMPANYS!!! Je, je, je...

Però bé, dixant això de banda, vaig a tocar lo meu tema preferit i que està en l’eix central de la meua existència des de fa aproximadament un any. Sí, heu pensat correctament: ARRIBEN LOS MEUS TRENTA!!!!!

(Tiroriro tiroriroriro tiroriroriro!!!!! (això representa que és la música que posen al circ quan fan allò de córrer tot lo rato per la pista).... Si, ja ho sé, és un efecte sonor mega- cutre....)

Bé! A lo que anaven, arriben los meus trenta, “jo Jenny tia, y encima sin secador”.

I he de dir que, abans de complir-los, ja he patit la crisi i ja he elaborat lo dol de perdre els vint i tants. Per tant, abans de complir-los ja tinc la faena feta!!!! Je, je, je,.... Així que ara em toca gaudir-ne a tope!!

Per tant, la gaudiment començarà lo dia 12 d’octubre, data en la què celebraré lo meu cumple a la parcela en tots los meus amiguets i tota aquella persona que es vulgue apuntar, sempre i quan arribe en so de pau. Hi haurà fanta de llima i de taronja i bocadillos de nocilla... En realitat jo faig los 30 lo dia 7, però este dia estic a la boda de mon germà, xiquets, se m’acumula la faena...

I la veritat és que ja em sap mal ja celebrar el cumple en una data tant fatal del calendari, tant per ser el dia de la “Hispanidad” com per, a més a més, ser la Mare de Déu del Pilar, com tothom sap, la patrona dels manyos... Cal ressaltar en este punt que, tot i declarar-me manyofòbica, esta data fatal me persegueix. Resulta que he viscut tota la vida justament al Carrer Dotze d’Octubre, que té collons la cosa, i vaig i, quan me canvio de pis, me’n vaig al C/ del Pilar.... No sé, potser és una senyal d’algo... Que em sé jo???

De moment, només sé que ho celebrarem lo dia 12 passant de la Hispanidad i dels manyos, que a mi lo dia no me l’amarga ningú i, a tots i totes que ho vulgueu i pogueu compartir en mi esta celebració, dir-vos que vos estimo a tope i que estic super contenta de tenir-vos al costat!!!!

Mos veiem a la parcela!!!!

Per ser com ets.......

Mama, ........






MOLTES FELICITATS!!!!!!

Això ja cansa....

Bé, últimament han arribat a les meues oïdes alguns comentaris que, desgraciadament, se senten massa sovint i que ja cansen.

I com que no és ni la primera ni la última vegada que sento estes coses, i com que em bull la sang i se’m remouen les entranyes quan les sento, he decidit fer un post on parlar claret.

Perquè soc dona i em sento atacada en la meua dignitat quan algú diu que fulana o sotana és una guarra. Què és ser una guarra??? Em pregunto jo, que s’enten per ser una guarra??? Una guarra és una tia fàcil??? I els tios fàcils que són??? Uns “machitos”??? Los reis del mambo??? Uns superfolladors???

Parlem clar, si una noia és una guarra perquè no té prejudicis al voltant del sexe, declara obertament que li agrada el sexe i li agrada lligar en nois i anar al llit amb ells, lo mateix s’hauria de dir d’un home que tingués la mateixa visió sobre el tema. Però clar, ells no, ells se’n van de floretes, se tiren tot lo que es meneja, se dediquen a explicar les seues batalletes sexuals per aquí i per allà (això suposant que siguen certes, que ja sabeu allò de “perro ladrador poco mordedor”) i el seu petit ego de machito insegur s’infla com un globus de fira. Perquè en el fons, al final del final, el que aparentment sembla una confiança extrema en ells mateixos és en realitat una gran manca d’autoestima.

Em sembla molt injust que un noi se’n vagi al llit amb una noia i a l’endemà vagi dient que només se la tira i que en realitat esta tia és una guarra. I que ho digue al darrera, perquè clar, a la cara no li pot dir, perquè si no la tia s’emprenya i ja no se la pot tirar mai més.

I jo dic, lo que els hauria de passar a n’esta mena de tios, si hi hagués justícia, és que no poguessin fotre mai més cap polvo en una dona. Que anessin en busca de qualsevol noia i els digués: “no mira xato, jo avui no follo perquè no soc cap guarra com tu”.

L'últim pregó

L’altre dia vaig llegir a la Revista Ràpita íntegre lo pregó de festes d’enguany que va fer en molt encert Paco Carles.

I he decidit dedicar-li un post perquè, entre altres coses, em va emocionar bastant i em va fer pensar molt. Del text de Carles en destaco 2 grans idees que per a mi expliquen, en gran part, les llums i ombres del poble de La Ràpita.

En primer lloc m’agradaria destacar la idea de què lo nostre poble com a tal té una història molt recent. Les famílies rapitenques, d’estes de tota la vida, en realitat no fa gaire més de 200 anys que estem establertes al poble. Els nostres avantpassats van arribar al nostre poble en la promesa d’una vida millor, com aquell que diu a guanyar-se les garrofes en moltíssima suor i en unes condicions de vida pèssimes. Estos primers “colons i colones”, los iaios dels nostres revesiaios i revesiaies, van ser los que van aconseguir transformar els marjals de la ribera en camps d’arròs, barallant-se en mosquits i sangoneres, mentre construïen una manera de parlar única, barreja de tortosí, valencià i aragonès. Van ser los que van desenvolupar noves arts de pesca, guanyant-li terreny a la mar i robant-li els seus fruits a cops de barca. Los que van pujar al Montsià a fer marges i plantar auliveres i garrofers i a caçar llebres i tords. Així que lo nostre poble és un poble construït a través de la immigració massiva de famílies senceres que buscaven una vida millor, procedents de Tortosa, de València, de l’Aragó i de no sabem quants llocs més.

La segona gran idea del pregó d’enguany és la de què a La Ràpita los grans projectes sempre han fracassat abans de ser fins i tot acabats. La Ràpita que va somniar Carles III, com explica Emili Rosales de manera magistral a La Ciutat Invisible, va ser un somni fallit de manera que els edificis van passar a ser runes fins i tot abans de ser finalitzats. L’esglèsia Nova, les casotes, la via del Val de Zafán, lo canal de navegació, i tants altres castells de sorra.

Això últim inevitablement em va recordar com la persona que és avui alcalde de La Ràpita farà ara uns 5 anys, va ser capaç de carregar-se un projecte que hagués suposat un gran impuls per al nostre poble, lo projecte de La Marina. Tot s’ha de dir, no se’l va carregar ell totsolet, que van haver-hi uns quants que lo van ajudar i uns molts que, després de tot, encara el voten. El que actualment és Delegat del govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, i que ha estat un dels millors alcaldes de la història de La Ràpita, va dibuixar aquest projecte abans del boom de la construcció que ha canviat de manera irreversible lo paisatge urbà i humà del nostre poble. Este projecte ens hagués aportat un turisme de qualitat i hagués situat al nostre poble dintre d’una categoria de destí turístic molt diferent a la què tenim en aquests moments. I és que, per desgràcia per a tothom, la demagògia barata encara té massa adeptes. Espero que el pas del temps i el devenir de la història, pose a cadascú al lloc que es mereix. Però per a això cal que tinguem memòria, que segons quines coses se’ns obliden massa aviat.

Parlant en mons pares del contingut del pregó, ma mare em va dir: “Àngels, a la gent de la Ràpita, no sé perquè, però sempre mos ha fet falta més autoestima com a poble”.

I jo em pregunto, potser no som conscients de la bellesa de La Ràpita, o és que no mo l’estimem prou encara?? Dos-cents anys i escaig no són prous per sentir-nos orgullosos del què som i el que tenim???

Potser ja va sent hora que tinguem consciència de poble, donem el valor que es mereix a un poble tant bonic com el què tenim i aprenguem dels errors del passat per a no tornarlos a repetir de nou.

Ni tinc vergonya, ni la conec

Ja torno a ser aquí.

Abans que res demano disculpes per esta absència excessivament perllongada.

Poca cosa a dir al meu favor, o al menys sense que soni a excusa barata, excepte que la crisi creativa per la que estic passant ve causada, en part, perquè estic travessant una mena de “segona adolescència” molt i molt estranya. Així que, com a mínim, la meua justificació davant de l’abandonament del bloc és una mica més original que el tema de les vacances. Ara, no estic gaire segura de si això és bo o dolent...

Bé, a lo que anàvem. Que sí, tornaré a agafar una mica de ritme i intentaré posar-me al dia, ara que, tal i com està lo meu “menudet món intern” no puc prometre gran cosa...

I avui per començar esta re-entrada al bloc, i intentant que no sigue traumàtica en excés, vos passo un resum d’algunes coses que he après este estiu... Són coses que tothom creu que sap, però una cosa és “saber” (això és, racionalment, de forma estrictament intel·lectual) i una altra és conèixer (des de l’experimentació, des de la sensació, des de la presa de consciència).

I passa algunes vegades que, creient que sabem, mos perdem arribar a conèixer.

1. Les aparences enganyen.

Sí, ja sabeu allò de que no s’ha de jutjar a ningú per allò que aparenta ser. Jo em pensava que també ho sabia, i, tot i això, m’he adonat que, algun cop, jo també em permeto el luxe de jutjar a la gent per la seva aparença. Si fos catòlica diria allò de “mea culpa”. Com que soc agnòstica i, a més a més, passo de castigar-me, simplement diré que dels errors s’aprèn i que sempre som a temps de disculpar-nos quan ens equivoquem.

2. No pots dir mai d’esta aigua no en beuré

Pos si, ara fa una setmana estava jo tota xula parlant en una amiga dient: “no, no, no, jo això no ho torno a fer”. I bé, ara em toca tragar-me estes paraules en pataquetes. Si és que (i esta és una variant rapitenca de la mateixa frase) “per lo que parles, passes”.

3. No tenim ni idea del què pot arribar a passar

Si, si, tothom mos creiem que, en certa manera, tenim certa capacitat per controlar els fets que succeeixen en les nostres vides perquè funcionem immersos i encorsetats en una sèrie de programades rutines que ens fan tenir esta percepció i que, d’alguna manera, fan que tinguem certa sensació de seguretat.

Però al final del final, i per molt oblidat que ho tinguem, la vida sempre acaba essent imprevisible.

I, per últim, i rematant lo post d’avui, ne diré dos en “la lengua del imperio” ...

4. “A lo hecho, pecho”
5. “I que nos quiten lo bailao”