Vacances per Granada

L'Alhambra

Després d'una intensa setmana de vacances per Andalusia, ja tocave escriure alguna coseta al bloc.

Andalusia is diferent, us ho asseguro. M'he trobat des de dones de 78 anys al tren explicant-me que a n'ella "ya no li interesava el seso, y que ella ya solo quería compartir otras cosas, y que una vez estuvo a punto de hacerlo con un amigo de su hijo pero que al final...", (bueno, pues la història dure 3 hores i mitja, i tampoc tinc ganes de recordar-la), hasta comilonas inacabables o visites entranyables a llocs espectaculars.

Total, que he estat per terres andaluses coneixent l'alhambra i la ciutat de Granada, però sobretot, coneixent i descobrint una manera de fer diferent, especial, i segons com entranyable.

Allí es viu a un altre ritme, sense presses, sense gaires preocupacions més que les de conservar el trocet de terra heretat o comprat amb un esforç que aquí és força incomprensible, disfrutant la vida d'una altra manera, conservant els costums, però intentant no perdre el carro de les noves tecnologies, i escurant al màxim un sentiment de pertanyença al seu món que pot fer envogir de gelosia a qualsevol de nosaltres que lluitem pel nostre petit país català.

Allò s'ha de viure.

I sobretot, cal agrair la càlida acollida rebuda, perquè fer sentir algú com un més de la família, sense preguntes ni rares suposicions de viure en dos mons diferents no és gens fàcil.

Em quedo sobretot amb la tranquil·litat d'una zona preciosa, envoltada "d'olivos", calma i serenor. Amb una conversa agradable, jugant a cartes, o simplement mirant al no res, sense pensar, desconnectant de tot, sobrevivint en un món diferent.

Imatge del barri de l'Albaizín, barri musulmà de Granada, vist des de l'Alhambra

A summer tail

Encara sota els efectes del Delta Sound Festival, que va ser sonat i m'estalvio més comentaris, vos dixo en un breu relat d'estiu que vaig escriure l'altre dia a la platja i que està inspirat en una "gran frase" d'una amiga que va errar la carrera perquè anava per poetissa...

Un conte d'estiu

“Lo temps és una goma; tot ho esborra” li va dir Marta a Maria mentre s’escampava la crema solar...

Era estiu i hi havia massa llum per a què la vida els semblés feixuga...

Ni que ho haguessen volgut d’una altra manera, aquelles dos noies només podien tenir la mar a la mirada...
Maria va tancar els ulls i va estirar lo seu llarg cos damunt la tovallola.

Encara tenia els ulls closos quan va vore aquella xiqueta morena que corria cap a ella. Devia tindre uns deu anys. Duia un banyador de color blau gastat pel salitre de la mar i als peus unes sandàlies blanques de goma amb l’hevilla de ferro rovellat. Acabava de sortir de la mar i tenia els dits de les mans canejats de tanta aigua. Tota ella semblava feta de sal.

“A tu t’agrada cantar?” Li va preguntar a Maria en un somriure franc a la boca...

Maria va respondre amb un gest d’indiferència...

“A mi m’agrada molt. Canto tot lo dia i també faig ballets”

Maria es va somriure i li va preguntar què li agradaria ser quan fos gran...

“Jo vull escriure històries. Seré periodista i voltaré tot lo món explicant les històries de la gent que em trobe”... “I un dia escriuré una novel·la” “Cada dia aprenc una paraula nova, tinc una col·lecció de paraules. M’agraden tant, són les meues amigues” i dient això va fugir cap a la mar altra volta i es va endinsar dins a l’aigua.

Maria la va seguir en la mirada, observant com lo seu cos menut se confonia entre la bromera de les onades.

Va tornar a obrir els ulls i es va aixecar de la tovallola.

Aquella mar era la mateixa.

Es va mirar els peus, eren dos cops més grans i estaven descalços, perquè ja feia molt temps que aquelles sandàlies blanques del ferro rovellat se li havien quedat menudes.

“Ho sabies que torno a escriure?” li hagués agradat dir-li a la seua amiga Marta.

Però en comptes d’això, va restar callada amb el blau- verdós de la mar reflectit als seus ulls foscos.

Ara tenia feina i un pis, cantava tots los matins dins del cotxe camí de la feina i fullejava somnis als catàlegs d’IKEA.

“Ningú ens va dir que la vida era això” va pensar, “ningú ens va advertir que els estius arriben tant aviat” es va dir a ella mateixa perquè tenia la costum de contar els anys d’estiu en estiu.

S’havia fet tard. Maria va espolsar la tovallola i amb ella lo cap d’idees absurdes...

“Lo temps és una goma marca Milan; tot ho esborra” li va dir a la seua amiga Marta mentre enfilaven lo camí de tornada al cotxe. Les dos amigues van esclafir a riure.

Sense saber-ho, anaven deixant enrera petjades sobre l’arena que la brisa de la tarda s’encarregava d’esborrar lentament.

Lourdes, on treballeeeeeeeeeeeees??

Dissabte 4 d'agost, 8:30h del matí: cinc aventureres comencen el seu viatge cap a una terra coneguda però molt temuda. Amb por, però amb la sang freda que les caracteritza, comencen un llarg viatge, que les portarà a un final tràgic. Només un xiclet enganxat a una finestra les pot aturar. Però elles són més fortes, i vencen.

Dissabte 4 d'agost: 11:00h del matí: les cinc aventureres arriben al seu destí. L'aventura acaba de començar, però elles ja tremolen. Convençudes, s'instal.len còmodament al mitjà de transport que les deixarà fresques com una rosa. 135Km/h després, i s'acaba la ressaca. Sembla que el dia torni a començar.

Dissabte 4 d'agost, 1h '15 min després: fa tanta calor, que es fa del tot necessari robar una barca per continuar el viatge. L'aigua ens refrescarà, i podrem continuar la nostra fita sense obstàcles. Les aigües són perilloses, però aconseguim superar els desnivells.

Dissabte 4 d'agost: una coca-cola i dos bosses de patates després: s'acosta el moment. les nostres vides passen per davant nostre com si d'una pel.lícula es tractés. No hi ha escapatòria, ni marxa enrere, és el nostre destí, el que nosaltres hem escollit. La veritat és que dubtem, però hem fet un llarg viatge esperant aquest precís moment. Cal fer-ho, ens en sortirem!

Dissabte 4 d'agost, 15 segons després: mecagonlaputaquihatingutlaideadevindrehastaaquienlobéquesestaacasaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!! Mos quedarem en la frase de: Recordeu-me que no vinga méeeees, recordeu-me que no vinga més!!!

(s'adjuntaran fotos quan tingui temps d'escanejar-les).

Conclusió de la jornada: fetes pols, sense veu, suades i cansades, però amb l'objectiu complert.

Qui s'atreveix a tornar-hi??

Com podeu comprovar Sandra a la dreta muy puesta ella dient: "fotoooooooooooo". Lourdes molt concentrada buscant les ofertes del carrefour i Ester dient aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhhhhhh!!!

A Sabrina no li va donar temps d'estornudar al sortir, i jo ja tenia prou feina cridant.

DELTA SOUND FESTIVAL

Arriba este dissabte la 1a edició del DELTA SOUND FESTIVAL...

Este festival està organitzat per l’entitat sense ànim de lucre Associació de Músics de les Terres de l’Ebre (AMTE), que es veu que s'ho han currat moltíssim per organitzar-ho...

Està previst que hi hagi dos grans espais...

Al primer escenari, actuació de 12 grups d’estils diferents (rock, folk, ska, jazz, blues, reggee…).

Al segon, Dj’s de diferents estils arribats desde Tarragona, València i Vinaròs.

A més, tot el recinte estarà amenitzat amb artistes de carrer: malabaristes, fakirs, quietistes, pallassos…

DISSABTE 4 D’AGOST A LA PLATJA DELS EUCALIPTUS DE 8 DE LA TARDA A 8 DEL MATÍ!!

Nota de collita pròpia:

No sabem que mos podem trobar, lo que sí és segur que hi haurà mosquits (tothom en l'Autan preparat) i que no hi haurà gnomos de jardí (estan tots segrestats fins a nova ordre gràcies a la pressió exercida pel lobby anti- gnomos)...

Dimecres, 1 d'agost

Aquest és un missatge per la meva companya blocaire:

An, molt George Dann, molta cultura catalana, independència i molt dijous segrestat..... PERÒ EL NOSTRE BLOC, L'INIMITABLE, L'ESPECTACULAR FATET D'ESTE I VIANDETA.... EDITA EN CASTELLÀ!!!!!

Fans i companys blocaires, això ho solucionarem, eh que si, An????

Au, mans a l'obra i l'obra a les mans!!!!