Moment Georgi Dan (m'ha vingut al cap perquè és estiu; si fos hivern parlaria del Pare Noël)

Sempre he pensat que Georgi Dan és un geni. No per lo genial de les seus lletres o melodies (evidentment) sinó perquè és un tio que, sense tindre cap talent, ha triomfat a la vida.

Perquè no em direu que no s’ha de ser un geni per anar pel món cantant una cançó tan absurda com “El xiringuito; el xiringuito” i que, en comptes de tirar-te tomates, la gent te compre discos i te vaigue a vore a concerts...

Este fet constata i corrobora aquella gran frase que diu: “a n’esta vida val més caure en gràcia que ser graciós”.

Segur que repassant la història de la música i de moltes altres activitats artístiques, trobaríem altres exemples que vindrien a donar-li més raó, si cap, a aquesta frase.

Però avui mos quedarem en Georgi Dan (que no sé ni si s’escriu així) i un atre dia ja parlarem d’algú altre... perquè xiquets, i esta és una altra veritat universal, “mig món parla de l’altre mig; i a la inversa)....

Arma Letal

Igual de perillós és un tio que es compra una metralleta,
que un paio que es compra un “gnomo de jardí”.

Este és l’eslògan de la campanya que està a punt d’engegar-se per a recollir signatures en favor de la modificació de la llei de permisos d’armes per tal que s’incloguin als “gnomos de jardí” en la categoria d’arma perillosa. D’esta manera, se sol·licitarà que sigue obligatori per llei obtenir una llicència abans de poder adquirir un exemplar de “gnomo”. La campanya està coordinada per la Plataforma en favor dels drets dels qui no tenim ni gnomos, ni jardins, lo portaveu de la qual es fa dir Lo justicier...

Seguirem informant!!!

De les casualitats

Ja fa anys que penso, crec o tinc la sensació de què les casualitats són només casuals en allò aparent i que, en el fons, de manera molt subtil, tots els fets que succeeixen estan vinculats entre si d’alguna manera. El que em passa, és que se’m fa molt difícil explicar-ho. Sempre que he volgut contar-li esta sensació a algú, he acabat per pensar que no m’he sabut explicar, perquè és molt difícil parlar des de la raó de coses que no tenen, en un sentit estricte, explicació lògica. Però ahir, llegint Dos Mujeres en Praga, de Juan José Millas, la manera d’explicar esta sensació va venir a mi, de la manera que venen les millors coses a esta vida, sense buscar-la. I aquí està el fragment del què us parlo:

“Tengo la flaqueza de atribuir a la casualidad una intención oculta. Quizá el mundo se sostiene sobre una red invisible de casualidades. Si un fragmento de esa red queda al descubierto ante tus ojos, como evitar la tentación de tirar del hilo (...) la red de la que hablo religa o une lo disperso y le atorga un sentido”.

La vida és rara

Quina probabilitat té una persona X d’anar a la platja, i, de cop i volta, vore com s’apropa una mena de lluç de més de dos metres de llarg en estat de descomposició??’

No sé, m’imagino que la probabilitat és d’un entre un milió??? Per dir algo....

Pos ahir mos va tocar a natros vore lo lluç gegant arribar de les profunditats de la mar cap a la costa...

Sí, a mi em sembla que a tothom li va passar en algun moment pel cap la imatge de la pel·lícula Tiburon i tot aquell drama que hi ha, però en lo nostre cas l’animal no era perillós perquè (1) no era un tauró i (2) l’havia palmat feia dies...

No tenim ni idea d’on va sortir, però allò era lo més raro que jo he vist mai, més raro fins i tot que una plaga que hi va haver-hi farà cosa de dos anys d’una mena de sèpies menudes que morien a l’arena descomposades, fent una pudor terrible i que estaven escampades a desenes per la platja (després mon germà me va explicar que a n’això se’ls ho diuen xones i que tot lo que passava era degut a un desequilibri en la temperatura de la mar).

Però tornem al lluç gegant. Vam córrer en lo mòbil a la mà a vore si mos sortia alguna foto d’ell, però com que hi havia molt mala mar, la corrent l’anava empenyent cap a migjorn i no a haver-hi manera... Així que la imatge del peix “colosal” no ha pogut ser immortalitzada.... Quina llàstima que no el pogueu vore...

Però bé, natros ja vam quedar que si mai tornem a trobar-nos un lluç gegant no el dixarem escapar i així l’any que ve en festes se pot organitzar un nou acte exclusiu per a manyos al que anomenarem “lluçada popular”... (uns kilets de farina a banda i banda, uns quants litres d’oli i a la paella!!!... ummmmmmm què booooooo!!!!!! )...

Anàlisi sociològic del comportament humà en un context festivalístic

Llistat de trets comuns en el comportament del personal festivaler

1. Portar la motxilla EXPLORER de fa mil anys i no treure-se-la ni per nar a fer allò que ja sabeu...
2. Anar fent saltets i bots diversos per desplaçar-se d’un lloc a un altre, procurant no caure ni que et caigue el que estàs bebent...
3. Intentar semblar la persona més freaky del festival, la qual cosa és molt complicada tenint en compte el que es veu: “abejas maias”; tenistes dels anys 70; errors històrics importants com los Romans espasa en mà; o, i este és de lo millor que he vist, membres de l’associació de protecció del salmó salvatge.
4. Moure la boca mentre sona una cançó fent vore que te saps la lletra (esta és un clàssic, però no per això dixarem de nombrar-ho)
5. Ser guiri, i si no ho ets, intentar semblar-ho (encara que algunes persones ho tenim realment complicat)
6. Beure cervesa en la mida de got super-mega-extra, com fan los guiris
7. Portar ulleres de sol amb un vidre a un ull i res a l’altre... (sí, sembla increïble però és lo últim de lo últim)
8. Dir la frase: “m’agrada molt com sonen” (que sempre quedes bé)
9. Dir paraules com: “cool”; “Trendy” (si és que s’escriu així)
10. Perdre el coneixement, si és que mai n’has arribat a tenir...

Vull que me tancon lo bloc!!!

No tinc gaire temps.

Poso la portada del Jueves, a veure si me tanquen lo bloc.

La gran crisi dels 30 (2a part)

Hi ha a qui la crisi dels 30 li agafa abans de complir-los (veure el meu cas) i hi ha qui la té en posterioritat a la data de compliment i pensava que ja no li arribaria (ejem, ejem, ho veus Maika com te ho vaig dir????)

Bueno, en lo primer cas, que és lo meu, ara començo a vore la llum al final del túnel, i he decidit trobar-hi avantatges al fet de complir anys. Algunes d’estes avantatges són:

- Tenir més jeta (això ho estic aconseguint en un gran esforç, no us pensesseu)

- Que alguna gent te diu per senyora, que això està molt bé, perquè te sents una mica important i tot

- Que tens més experiència de la vida i és una mica més difícil que te la peguen (encara que no impossible)

- Que tens més clares les coses que t’agraden i les que no, i capacitat per discernir què és important i de què pots prescindir

- Que tens la ment més oberta i ets bastant més tolerant

- Que et pensaves que ho sabies tot i ara te n’adones de què encara està tot per aprendre- I la més important : que la vida és molt curta, los anys passen molt ràpid i s’ha de saber aprofitar les oportunitats quan passen. Com que tinc molt clar que algun dia m’he de morir, sé també que el més bonic que algú podria dir de mi el dia de la meua mort és una frase del tipus: “avui se’n va una dona que, al menys, va lluitar per ser feliç”. (I com diu ma mare, a la làpida que hi pose: “aneu al tanto que no s’aixeque”).

La mort que ens acompanya

Quan la vida mos dixa, arriba el dolor i l’aprenentatge de la pèrdua. Lo dol és un procés llarg, que pot durar anys, en funció del significat que per natros tingue la persona que marxa, de les circumstàncies de la mort i dels vincles afectius que haguem establert amb la persona estimada.

Quan vaig perdre a mon iaio Batiste, als seus 94 anys, no vaig sentir ràbia perquè la seua mort era “justa” segons les lleis de la vida. Però això no treu que em sentís molt i molt trista.

Quan vaig marxar a viure al meu pis, una de les primeres coses que vaig fer va ser penjar alguns dels seus quadres a les parets, records que em va dixar el que ha estat un dels homes més importants de la meua vida.

Cada matí, quan m’aixeco i vaig cap a la cuina, passo per davant d’una de les meues imatges preferides: lo pati d’una casa antiga, de parets ataronjades i plantes amb fulles molt verdes. Potser és una calorosa tarda d’estiu i potser ell està dins d’una de les habitacions que donen al pati, assegut al seu balancí, llegint una novel·la gastada de l’oest, que va comprar quan només costaven una pesseta. Potser em veu caminar cap a la cuina, adormida encara, i em mira esperant que li digue alguna cosa. I jo vaig cap on està ell, per besar-li el front arrugat i arreglar-li un dels tirants dels pantalons que ha caigut sobre el seu llarg braç. I ell me pregunta com me van los estudis i jo li dic “bé, iaio”, somriu i continua llegint la seua novel·la mentre m’allunyo capficada en les meues coses.

I quan torno a passar per sortir al carrer, dixo al darrera la seua pintura; lo pati ataronjat d’una casa molt antiga, amb plantes de fulles verdes i finestres que donen a habitacions buides.

A un racó del quadre la seua signatura, B. Castellà, i una data 27-03-87.

Tornaria a vore...

“Cielo sobre Berlín” de Wim Wenders, perquè és poesia en imatges

“Lisboa Story”, de Wim Wenders, perquè estic enamorada de les ciutats velles i decadents, dels carrers gastats per les petjades humanes i dels terrats amb roba estesa

“La vida secreta de las palabras”, d’Isabel Coixet, perquè em vaig enamorar del seu títol

“Candilejas” de Chaplin, perquè té la capacitat per fer-me riure per fora mentre ploro per dins

“Un lugar en el mundo” d’Adolfo Aristarain., perquè em connecta amb els meus principis

“Marius i Jeanete” de Robert Guédiguian, perquè és una història d’amor real i creïble

“Gato negro, gato blanco” d’Emir Kustorika, perquè em va fer riure molt

“La estrategia del caracol” de Sergio Cabrera, perquè parla de la solidaritat, la creativitat i la capacitat per resistir a les agressions

“Closer” de Mike Nichols, perquè és brillant

“La història interminable” (ni idea del nom del director) perquè em recorda a la meua infantesa

Vull ser dropa i manganta

Avui és diumenge a la nit i estic treballant. Quins ous!!

Jo que vaig dir que l’estiu era per a mi, ara em veig aquí currant a les tantes de la matinada, per “exigències del guió” i perquè, com me dia ma mare, “sempre m’ho dixo tot per a l’últim moment”. Sí, per desgràcia hi ha coses que ni la arribada imminent de “la tercera dècada”, com em referiré a partir d’ara als 30, no canvien.

I com que vaig decidir que este bloc era per a dir el què em vingués de gust a cada moment, passant de convencionalismes i del llenguatge políticament correcte que fa més mal que bé, avui dic que estic farta de currar, que m’agrada molt la meua feina, però vull que arriben les meues vacances ja!!!!!

Vull que hi hagi com a mínim una setmana de la meua vida en la què el meu nivell d’activitat neuronal baixe fins a cotes infra- humanes, i tota la meua activitat física se limite a caminar, o arrossegar-me si convé, des de la tovallola fins a la mar i viceversa.

Vull ser proclamada, per unanimitat popular, la tia més dropa del poble. He dit!!

VERGONYÓS

A títol de denúncia i per a què quedi clar com la justícia sovint no és per a res justa, i que aquells que l'administren no han revisat i actualitzat les seves creences prèvies i prejudicis, aquí dixo el següent text:

Al 2003 es va fer un estudi sobre sentències judicials per violència de gènere. A continuació anomenaré textualment raons jurídiques trobades en aquest estudi, que minimitzen, absolen o rebaixen la condemna demanada pel fiscal en casos de violència de gènere.

· Estava “obcecado”.

· Diu voler rehabilitar-se.

· La denunciant pot estar suggestionada.

· No la va matar perquè no va voler, tenint l'oportunitat.

· Exercia el seu deure de correcció.

· El seu company va dir que no ho havia fet i ha de ser veritat.

· la víctima té una personalitat rígida i mal caràcter.

Intuició o raó

La futura catalana més pringada del mes als matins de TV3

(Nota aclaratòria: Lo del dit és un detall sense importància que ve a afegir confusió, si cabia)...

Fa uns dies que em barrina una cosa pel cap, i suposo que hauré de prendre una decisió...

Què faig? Escolto la meua intuició o faig cas de la raó?

Perquè clar… la intuició em diu una cosa, però la raó em frena i fa que em pregunte: ai Angelina, i si t’equivoques??

Sí, ja sé que sóc una gran defensora de les equivocacions com a lliçons de vida i bones cures d’humilitat… Però que sé jo, quan has de decidir alguna cosa t’ataca el fantasma de la inseguretat i es dedica a recordar-te que no sempre les coses surten com s’espera, per no dir que gairebé mai.

Bé, i si m’equivoco què passarà?

S’acabarà el món?

Hi haurà un cataclisme nuclear?

Sortirà la meva foto als “Matins de TV3” acompanyada del titular “La catalana més pringada del mes”??

Ja m’imagino a l’esplàquena del Josep Cuní dient: “Només ha estat superada a nivell internacional per una concursant xinesa d’”humor amarillo” que, convençuda de què el programa era una versió oriental dels Simpson, s’hi ha presentat completament beguda, disfressada de Homer i parlant en un anglès d’accent pèssim. Lo “xino cudeiro” l’ha convidat “amablement” a marxar del concurs al·legant raons de respecte al bon gust i sensibilitat en vers l’audiència, la qual cosa ha sobtat a propis i estranys donats els continguts habituals del programa”...

Bé, ara seriosament, suposo que res d’això no passarà i que, en realitat, no hi ha res a perdre...

Ara que, posada a ser franca, tinc una mica de mandra i un bastant de vergonya... (que sí, encara que semble que no la conegue, jo sóc molt vergonyosa segons per a quines coses).

Però, ben mirat, potser em tire la manta al coll i acabe decidint fer-li cas a la meua intuicioneta, que viu a dintre meu una mica arraconada, que sovint és molt reservada i juga a fer-se la tímida.

Però això és només “potser” i “i si la raó em deixa”...

(Ja sabeu allò de: "La fama cuesta"!!! )

Una frase

No tinc gaire temps per res més, així que dixo una frase que m'ha semblat boníssima...

No sé qui la va dir, però el més important sempre és el missatge:

"La ciència: l'única religió sense ateus"

gamba

Ahir vaig anar a la platja, i avui sóc una tomata. Esta frase ja l'ha podria haver previst abans de passar-me tot lo dia davall del sol, dinant un bocata ràpid per no perdre temps, i amb una tranquilitat no gaire normal.

Si, si, tot lo dia davall del sol i avui no em puc ni moure. La veritat és que ja no sé quantes capes porto d'After Sun, i la nit que he passat no la recomano a ningú.

I vale, no tinc coneixement, però deixo caure una reflexió : prendre el sol tantes hores és tant dolent com banyar-se al mar amb bandera roja. I com és que els senyors socorristes només estan pendent del que es fa dins el mar? Si ahir algun creurogerista m'hagués fet fora a patades de la platja, avui no estaria així.

La qüestió és donar, sempre, la culpa als altres.

Perquè hem de buscar la perfecció????

Em pregunto perquè tenim tanta temor a equivocar-nos i, a la vegada, tanta necessitat de demostrar lo bons que som i lo bé que ho fem tot i lo malament que ho fan tot “los altres”. Perquè esta obsessió en buscar la perfecció???

Si, xiquets, la única cosa que tinc clara i que és una veritat universal és que, més pronte o més tard, mos acabarem morint.

I, una vegada morta, donarà igual si m’han donat la medalla al treball, si he guanyat la copa d’Europa o si m’he dedicat a tocar la flauta pel carrer.

Donarà igual si he sigut la més perfecta o la més desastre, si he sigut la millor o si he estat sempre a la cua...

Ara, lo que no donarà igual al final del camí serà si he sabut ser persona, i si he sigut capaç d’aprofitar les oportunitats que m’ha ofert la vida.

Perquè, a pesar de no sé quants mites, ningú, i quan dic ningú vull dir ningú, és perfecte.

Així que aquí, avui, me proclamo IMPERFECTA, proclamo públicament que estic carregadeta de DEFECTES... que resulta que tinc dies que no hi ha qui m’aguante, que de vegades me colapso, d’altres vegades me despisto, que hi ha gent que em cau malament i a la què jo li caic malament, que hi ha dies que estic sociable i d’altres que fugiria del món.. Vull proclamar que tinc cel·lulitis i no penso fer-me una liposucció, que tinc los peus grans i plans, que me surten granets a la cara i això que ja no tinc 15 anys...

Si!!!, tinc tots estos defectes i algunes virtuts, com tothom. I què passa????

Senyores i senyors sóc HUMANA... I que contenta que estic de ser-ho!!!!

Els profes d'autoescola

Fa temps que volia parlar d'un col.lectiu professional oblidat. Un col.lectiu aixafat per la patronal, amb contractes precaris, amb risc constant però sense complements de perillositat, feines que la majoria de les vegades no són reconegudes o força criticades, i amb conseqüències força nefastes per a la seva salut.

Estic parlant del col.lectiu de treballadors d'autoescoles de Catalunya, tema que em toca força d'aprop. Són uns professionals de la condució que tot i que constantment estan en boca de tothom, criticats per l'alt preu dels seus serveis, i maltractats per ususaris sense cap tipus de coordinació, fent-los culpables de la seva poca traça, encara no han sigut capaços de decidir defensar els seus drets.

Què creieu que passaria si tots els cotxes d'autoescola decidicin fer les pràctiques a 10 Km hora pel mig de qualsevol ciutat? el caos total.

Em fa enrabiar sentir parlar la gent dels alts preus de les classes, de les pràctiques, de les tasses d'examen.... Que no recordeu a quan va la gasolina o el gasoil? I no, no tenen cap tipus de descompte.

S'exposen cada dia als perills de la carretera, sense cap defensa més que la d'un mateix, els reflexos que hom tingui, i les ganes de cooperar de l'estudiant. I així, 10 hores al dia, si no més. Perquè no se'n troben, de professors, i no m'extranya.

Però no es queixen. I no ho entenc.

Són els únics que, després d'unes quantes classes pràctiques, saben realment si l'aprenent és apte o no per conduir un vehicle, i quan dic conduir vull dir conduir, no saber utilitzar el fre o l'accelerador. Conduir vol dir ser conscient dels perills de la carretera i tenir la suficient consciència per conduir a velocitats adeqüades. Però en canvi, els professors d'autoescola no tenen cap tipus de força davant un exàmen del seu alumne.

Estic totalment d'acord amb la imposició del carnet per punts, però on són els psicotècnics per poder ser capaç d'agafar un vehicle? On són les classes d'educació viària obligatòries als IES? On són els límits de velocitat dels cotxes a 120?

Sempre he sentit dir que ensenyar a conduir és com posar-se davant d'algú i intentar ensenyar-li, sense tocar-lo, a fer-se el nus de la corbata. Ho heu provat? és difícil i complicat. Però molt important.

Que la meva vida també està en perill cada dia, quan surto a la carretera, i em trobo a qualsevol despistat que no recorda que la continua vol dir prohibit adelantar. I no m'agrada.

Senyors profes d'autoescoles, reclameu els vostres drets. Jo ja us dono suport.