Una cosa menys en la què pensar. Enguany no sortiré a l’exhibició del gimnàs. No és que hi sortigués ni l’any passat ni l’altre, entre altres coses perquè no hi anava... però enguany serà que tampoc m’hi voran lo pèl...
I, la veritat és que m’estalviaré uns quants mals de cap. Lo principal: haver de decidir si entro al grup del “hip hop” (que té una coreografia una mica “delicada”) o al de la “batuka” (que és més light però té la seua dificultat, no us pensesseu).
I és que jo xiquets no m’hi veig embarcada a un escenari, “vestida per a matar” i botant a l’estil de “mira quien baila”, davant de tot lo poble i part de l’estranger. Entre altres coses perquè, per dir-ho eufemísticament, no soc precisament una alumna avantatjada...
Ara que, pensant-ho bé, més impactant va ser lo de l’any passat a la “festa de la diversitat” en l’exhibició de danses primitives (on sortien algunes companyes del tai-txi vestides de “dones del paleolític” convulsionant-se en lo que se suposa era “lo ball original”). Lo millor de tot: les perruques despentinades que es van comprar i les bosses de basura que duien per vestit (obviarem aquí lo detall sense importància que a l’era primitiva, que jo sapigue, lo plàstic encara no s’havia inventat). Però això és com tot: embolica que fa fort, i si cola; cola... Vagi per davant la meua admiració cap a aquelles companyes que, en l’era de la cirurgia estètica i el culte al cos perfecte, van tenir el sentit de l’humor i la valentia de retornar als nostres orígens més ancestrals.
Però tornem al dilema d’enguany. Vaig estar pensant que, igual fotent-me un parell de gin-tonics darrera l’escenari abans de sortir, o de Terry en coca-cola que em faria més efecte, pos igual hasta tindria una actuació mínimament digna, però lo pitjor és que estarà allí Tele Ràpita, i després ho repetixen a totes hores... I clar, jo soc valenta, però fins a este extrem...
Me sap mal per si a ma mare li feia il·lusió vorem, ja que l’any passat ja va patir “la gran decepció” quan la xiqueta de ma germana va renunciar al “càrrec” de “reina” de les pubilles infantils, davant del desconcert de les autoritats locals i el públic en general que no s’ho podien creure... Encara veig a ma mare, en aquella cara d’incredulitat, dient: “jo fills meus no vos entenc, per una vegada que mos toca algo”...
I no us pensesseu que lo divendres passat estava al gimnàs veient com assajaven i em va agafar una mica d’enveja... i és que jo era una fan total de la sèrie “fama” i allò de “buscáis la fama, pero la fama cuesta y aquí es donde vais a empezar a pagar, con vuestro sudor”... Però, xeic, una cosa era ballar davant de la tele i un altra interpretar-ho en públic... que m’agarren tots los mals només de pensar-hi.
Així que enguany, seguint la saviesa intuïtiva de ma fillola, “renuncio” a l’exhibició del gimnàs i tot lo que comporta... Qui sap l’any vinent?? Llavors ja hauré superat la crisi dels 30 i potser hauré perdut pel camí part del meu sentit del ridícul... I si no, sempre em quedaran les danses primitives, que si et perds en algun pas, tampoc no es nota gaire...
