dissabte, 30 / juny / 2007

Una cosa menys

Una cosa menys en la què pensar. Enguany no sortiré a l’exhibició del gimnàs. No és que hi sortigués ni l’any passat ni l’altre, entre altres coses perquè no hi anava... però enguany serà que tampoc m’hi voran lo pèl...

I, la veritat és que m’estalviaré uns quants mals de cap. Lo principal: haver de decidir si entro al grup del “hip hop” (que té una coreografia una mica “delicada”) o al de la “batuka” (que és més light però té la seua dificultat, no us pensesseu).

I és que jo xiquets no m’hi veig embarcada a un escenari, “vestida per a matar” i botant a l’estil de “mira quien baila”, davant de tot lo poble i part de l’estranger. Entre altres coses perquè, per dir-ho eufemísticament, no soc precisament una alumna avantatjada...

Ara que, pensant-ho bé, més impactant va ser lo de l’any passat a la “festa de la diversitat” en l’exhibició de danses primitives (on sortien algunes companyes del tai-txi vestides de “dones del paleolític” convulsionant-se en lo que se suposa era “lo ball original”). Lo millor de tot: les perruques despentinades que es van comprar i les bosses de basura que duien per vestit (obviarem aquí lo detall sense importància que a l’era primitiva, que jo sapigue, lo plàstic encara no s’havia inventat). Però això és com tot: embolica que fa fort, i si cola; cola... Vagi per davant la meua admiració cap a aquelles companyes que, en l’era de la cirurgia estètica i el culte al cos perfecte, van tenir el sentit de l’humor i la valentia de retornar als nostres orígens més ancestrals.

Però tornem al dilema d’enguany. Vaig estar pensant que, igual fotent-me un parell de gin-tonics darrera l’escenari abans de sortir, o de Terry en coca-cola que em faria més efecte, pos igual hasta tindria una actuació mínimament digna, però lo pitjor és que estarà allí Tele Ràpita, i després ho repetixen a totes hores... I clar, jo soc valenta, però fins a este extrem...

Me sap mal per si a ma mare li feia il·lusió vorem, ja que l’any passat ja va patir “la gran decepció” quan la xiqueta de ma germana va renunciar al “càrrec” de “reina” de les pubilles infantils, davant del desconcert de les autoritats locals i el públic en general que no s’ho podien creure... Encara veig a ma mare, en aquella cara d’incredulitat, dient: “jo fills meus no vos entenc, per una vegada que mos toca algo”...

I no us pensesseu que lo divendres passat estava al gimnàs veient com assajaven i em va agafar una mica d’enveja... i és que jo era una fan total de la sèrie “fama” i allò de “buscáis la fama, pero la fama cuesta y aquí es donde vais a empezar a pagar, con vuestro sudor”... Però, xeic, una cosa era ballar davant de la tele i un altra interpretar-ho en públic... que m’agarren tots los mals només de pensar-hi.

Així que enguany, seguint la saviesa intuïtiva de ma fillola, “renuncio” a l’exhibició del gimnàs i tot lo que comporta... Qui sap l’any vinent?? Llavors ja hauré superat la crisi dels 30 i potser hauré perdut pel camí part del meu sentit del ridícul... I si no, sempre em quedaran les danses primitives, que si et perds en algun pas, tampoc no es nota gaire...

divendres, 29 / juny / 2007

Lo parlar de La Ràpita

Aquí van algunes de les “dites” i expressions pròpies del parlar rapitenc... abans de què es perguen en l’oblit del món globalitzat i estandaritzat...

Anar més tort/a que el ganxo de proa (anar pel mal camí)

Ser un/a “esplàquena” (no tenir sang a les venes (una esplàquena és una mena de peix plà com la palaia (també coneguda com a llenguado))

Ser un/a pocsuc” o “tenir molt de pocsuc” o no tenir “sustància” (esta expressió té dos possibles significats: lo positiu és tenir un sentit de l’humor absurd; lo negatiu és ser una persona molt poc centrada, en poc “senderi”).

“Com més sucre, més dolç” (esta expressió s’utilitza quan afegim alguna cosa però de manera que no és imprescindible, sinó com un a més a més)

“Posar-se la figa al front” (esta només la podem utilitzar les dones (per lo de la figa, s’entén) i s’utilitza per quan t’arregles molt, molt, molt que al final ja no saps més posar-te).

“Tenir la figa agra” (un altra de caràcter exclusiu femení. S’usa quan estàs molt i molt farta d’alguna cosa/ persona/ situació).

Estar mort/ a i pudent/ a” (trobar-te en un estat de cansament màxim)

“N’hi ha un estofat” (és igual que dir:” m’hi ha un fart de la vida”)

“Ai, pos quan passem! I el que passarem” (és una frase retòrica que s’utilitza quan te queixes d’algo que no té solució i vols expressar resignació)

“Al final perdrem bous i esquelles” (quan vols dir que intentant solucionar una cosa, acabes empitjorant-la més)

“Cada bugada perdem un llençol” (quan vols dir que en cada acció acabes empitjorant alguna situació)

I, per a mi, una de les millors: “Qui naix desgraciat, en los collons entrompessa” (Esta no necessita explicació).

dijous, 28 / juny / 2007

Lo millor i lo pitjor de l'estiu

Lo millor:

  1. La platja, la platja i la platja
  2. Los gelats de vainilla
  3. Sopar a una terrassa en amics
  4. Calçar sandàlies
  5. Portar menys roba amb la qual cosa has de planxar molt menys
  6. Los concerts al aire lliure
  7. Posar-te morena (o intentar-ho)
  8. L’olor de l’alfàbriga fresca
  9. Lo Delta de color verd

Lo pitjor:

  1. Les “cançons de l’estiu”
  2. Los “manyos” envaint La Ràpita
  3. Los mosquits i la mosca negra
  4. La peste que surt dels contenidors de brossa
  5. Les picades de meduses
  6. Lo puto canvi climàtic que fa que l’estiu no sigue més l’estiu!!! (Estic molt emprenyada perquè estic farta que estigue núvol)

Coses que pots fer quan t’enamores de la persona equivocada

  1. No enganyar-te, ni buscar excuses.
  2. Ser REALISTA i honesta en lo què sents (per molta ràbia que et faci sentir lo que sents)
  3. Plorar, si cal, fins a rebentar
  4. Escriure en un paper lo nom de la “persona equivocada” i tatxar-lo les vegades que faci falta
  5. Parlar i parlar i parlar en les persones que tens a prop
  6. Prohibir-te les pel·lícules d’amor romàntic, sobretot, les d’amors impossibles que al final acaben superant tots els obstacles (estes són les pitjors).
  7. Anar-te’n a la platja, si és estiu.
  8. Riure fins a explotar de tot lo que et fa gràcia
  9. Estimar i gaudir dels teus amics
  10. Pensar que, com diu Jodorowsky, al final: “TOT ÉS PER A BÉ

dilluns, 25 / juny / 2007

Quin munt de despropòsits

Ma mare sempre m’ha dit que soc una mica desastre, però hi ha dies que em cubrixo de glòria i faig honor a n’esta frase al 100 %.

Dixant de banda lo tema “tabú” d’una “falda- jersei” que vaig ajudar a comprar a la Ne (Ne: la culpa es teua per fer-me cas en massa coses), este cap de setmana m’han passat un parell o tres d’anecdotetes sense importància, que venen a sumar-se a altres despropòsits de la meu vida...

Perquè... algú troba que és normal que te tornen dos llibres, que un era una edició de butxaca, però l’altre pesava com un mort, i, en comptes de dixar-los al cotxe com faria la gent normal, te’ls poses dins del bolso i vaigues tota la nit carregant-los???? I que, “per a més inri”, te’n vaigues de concert en allò penjat??? I que no te n’adones hasta el cap d’un bon rato que ja te fa mal lo braç de tant de pes????

Però lo millor va ser l’endemà de la nit de Sant Joan, quan vaig a la gasolinera de fora del poble tota xula i li dic a n’aquell xic: “posa’m 30 €” i ancabat me’n dono conte que m’havia dixat lo monedero a casa perquè havia canviat les coses a la bossa de la platja... I clar, allavons lo gasoil ja estava posat. I allavons te trobes tu dient allò de “ai mare, que m’hai dixat lo monedero” que per molt real que sigue, sona a la típica excusa per fotre lo timo. I ancabat li dic a n’aquell xic: ”ara vinc de veritat, te ho juro que torno... Mira, l’únic que puc fer és dixar-te lo mòbil com a garantia mentre vaig al poble i torno”. I acte seguit de dir això li dono lo mòbil i aquell xic en una cara de resignació, perquè lo meu mòbil està a les últimes fases de la seua vida, és a dir, diguem que fa pena de vore. I aquell xic en cara de “ja està, esta m’ha timat i aquí estic jo tragant en lo timo”... per això se li va il·luminar la cara quan me va vore al cap del ratet que tornava en lo monedero a la ma (que jo anava ensenyant-lo ja d’una hora alluny)...

I això no ha sigut lo més surrealista que m’ha passat este cap de setmana... però si lo que, al menos, se pot contar...

Bé, avui és dilluns i de moment lo dia ha començat normal.... (ja vorem com s’acaba)...

divendres, 22 / juny / 2007

II SORTIDA AMB LLUNA PLENA

Informació d'interès:

Lo proper dissabte dia 30 de juny es farà una sortida a peu des del mirador de la Casa de Fusta fins a la platja d'Eucaliptus...

Esperem que no fasse núvol i que poguem gaudir d'una fantàstica lluna plena.

En arribar, qui vulgue, se podrà banyar a la platja, que no fan pagar ni un duro...

Au pos!!! Tothom hi està convidat!!!

Per a més informació, podeu visitar lo bloc de Joan ("home del Delta" i organitzador de la sortida).

dijous, 21 / juny / 2007

Meta-reflexions sobre el fet blocaire

Ja fa dies que em ronda pel cap escriure algo sobre el “fet blocaire”, per dir-ne d’alguna manera, com a fenomen comunicatiu d’interès...

Bé, els que em coneixeu ja sabeu que, de tant en tant, em dona per fer-me la “psicòloga avorrida” i intento treure’n l’entrellat de les coses que, tot i ser de lo més “normals” i “quotidianes”, poden arribar a tenir una vessant fascinant en funció de la mirada que hi apliquem.

I com que la primera pregunta sempre acostuma a ser “perquè?”, pos això... Perquè mos dona per escriure un bloc?? Què hi trobem d’interessant, que mos aporta??? Què fa que hi invertim la nostra energia i part del nostre temps d’oci??? Evidentment segur que hi ha tantes respostes com persones que tenen un bloc... però aquí van algunes de les possibles respostes que se m’acudixen:

  1. Un bloc és un espai on es pot fer un exercici de “llibertat” (això és: un bloc és un espai personal a on mos podem comunicar amb el “món” d’una manera molt més autèntica que en altres entorns on l’exercici de la nostra llibertat sovint es veu més limitat, com per exemple en l’entorn professional. Per tant, i mirat des d’esta perspectiva, escriure un bloc és un exercici alliberador)...
  2. Un bloc és un espai on mos donem a conèixer al món, mos mostrem als altres (això és, en cadascun dels posts, en cada paraula, en cada tema que escollim exposar i cada visió que hi decidim donar, hi ha una part de natros mateixos, una afirmació al voltant de qui som i de com som). Sens dubte es tracta d’un exercici honest i a la vegada no exempt de riscos, perquè, evidentment, fent això mos exposem a ser acceptats pels altres, però també a ser objecte de crítiques...
  3. Un bloc és, també, la possibilitat d’establir comunicació amb altres persones amb les què pots compartir interessos, visions sobre alguns temes. Sense entrar necessàriament en l’esfera d’allò estrictament personal, passejant pels blocs i escrivint en el teu, pots compartir i comunicar, que, en essència, és d’allò més humà, i tant vell com la nostra pròpia història.
  4. Un bloc també és un lloc on, especialment les persones molt creatives, poden trobar l’espai en el què vessar la seua creativitat, a on abocar tota l’energia creativa que tenen en potència. D’altres, podem abocar-hi pensaments, postures ideològiques o fins i tot, reflectir-hi estats d’ànim...

M’agrada pensar en què, d’aquí uns anys, podré llegir tot això que hem abocat aquí i, d’esta manera, recordar com era, com sentia i com entenia el món anys enrera... D’alguna manera, i vist des d’esta perspectiva, un bloc és també un arxiu històric de la nostra ànima..

dimarts, 19 / juny / 2007

El que m'agradaria no tenir

M'agrada que hagi guanyat la lliga el madrid.

M'agrada que diumenge, a Reus, uns quants espanyols cremessin banderes catalanes al mig del carrer.

M'agrada que Plataforma per Catalunya vagi al programa del Cuní i no deixi parlar a ningú.

M'agrada que el PP tingui la majoria absoluta a Madrid.

M'agrada que la gestió de la Renfe no es traspassi a Catalunya.

M'agrada que una nova associació demani la retirada de les autonomies vasques i catalanes.

I m'agrada que la gestió dels aeroports Catalans sigui de Madrid.

M'agrada tenir un president que no sap qui és Martí i Pol, o Bladé o...

M'agrada que la gran Fiesta de los Toros sigui a Barcelona

M'agrada que es torni a parlar del trasvassament de l'Ebre.

M'agrada que el govern espanyol intenti anular la participació de la selecció catalana de futbol sala a la Copa del Món.

Última aportació de l'An: m'agrada que la "Agencia tributaria" em fotigue un dineral cada any per construir autovies a Extremadura i pagar concerts de la Pantoja..."

M'agrada que tot això sigui real perquè provoca un sentiment de crispació i impotència que fa que la gent es mogui i prengui decisions encertades.

Què més necessitem per entendre, que l'única sortida és la independència??

dijous, 14 / juny / 2007

LA GRAN REVOLUCIÓ

Li dono la raó a Dolores Juliano, doctora en antropologia social i teòrica feminista, quan afirma que la única revolució que ha triomfat al llarg del segle XX ha estat la que hem fet les dones.

Quan reflexiono sobre este punt, haig d’anar-me’n necessàriament a la meua memòria familiar, per comprovar quant certa és esta frase. Ma mare va ser la gran de 5 germans i filla de la post-guerra. Ella no va poder estudiar perquè era dona. Ma mare vivia a una casa on les dones, a pesar de ser majoria, no tenien legitimitat per opinar. Quan sentia ganes de cridar, quan sentia ràbia, se n’anava al lavabo (l’únic lloc on podia estar sola) a escriure en un paper tot lo que li passava pel cap i després ho esgarrava per a què ningú li trobés i la castigués per tenir una opinió pròpia.

Gràcies a l'èxit de la nostra revolució, jo, la seua filla, avui tinc la oportunitat d’expressar el que penso i el que sento de manera lliure. No he d’esgarrar els meus escrits per por a ser castigada. Gaudixo d’una llibertat i d’una autonomia que ma mare només va poder somniar mentre escrivia tancada en un lavabo. D’alguna manera, el que jo sóc avui és, en part, producte del somni de ma mare i, també, vull dir-ho, de la capacitat que ha tingut mon pare per a modificar part dels valors en els què el va ser educat i mirar a les seues filles des d’una òptica molt més àmplia del què ho van fer generacions anteriors.

Ara bé, ja està tot? S’ha d’acabar aquí la lluita? Ja hem arribat allí on calia????

Perquè, llavors, si ets una dona en edat reproductiva i no tens parella ni et planteges tenir filles o fills la teva família i altres et miren com si fossis un “cas sense remei”??? Perquè al darrera d’estes actituds hi ha l’estereotip negatiu de “la solterona amargada i frígida”...

Perquè si resulta que llavors tens filles i fills, per molt feminista que sigues, acabes carregant amb més d’un 75% de la responsabilitat en la cura de les criatures, amb la renúncia del teu temps personal que això implica?? Per què darrera d’aquesta “elecció” està l’estereotip negatiu que, si no fas este sacrifici ets una “mala mare” (que de totes les coses que et poden dir en este món és la pitjor en diferència)...

Perquè si una dona és promíscua ja se la considera o “puta” o “ninfòmana”... O perquè la masturbació femenina és tabú... Perquè darrera d’aquesta idea està l’estereotip de les dones com a objectius passius de la sexualitat, és a dir, la dona al servei de la sexualitat de l’home, però mai com a agent actiu... i si esdevé agent actiu, automaticament és socialment estigmatitzada... Perquè, perquè, perquè,....

I el pitjor de tot, és que estos discursos no són només socials o externs, sinó que els tenim tant interioritzats les mateixes dones que sovint els utilitzem inconscientment per a definir-nos a natros mateixes, són discursos que ens travessen i que ens fan sentir en contradicció constant.

Perquè clar, una cosa és canviar les condicions socials externes i una altra, molt diferent i profunda, modificar els valors i els perjudicis d’una societat patriarcal que ve, des de fa segles, definint-nos a les dones única i exclusivament com a éssers reproductius.

Aquí està, senyores i senyors, la segona fase de la revolució de les dones: la transformació profunda a nivell dels valors, dels prejudicis i dels estereotips. És la nostra responsabilitat que aquesta sigui la gran revolució del segle XXI.

divendres, 8 / juny / 2007

Michel Foucault

Dels descobriments que fas durant l’època d’estudiant, recordo que el que més em va impactar van ser les teories del psicòleg i filòsof francès Michel Foucault sobre el poder, (a banda del professor de psicologia social II que era absolutament “encantador”, clar)...

Recordo que, en un moment d’optimisme exagerat, em vaig comprar els tres volums que Foucault va dedicar a la “Història de la sexualitat”, que no vaig arribar a llegir mai sencers, la veritat sigue dita, encara que és una cosa que algun dia faré (allò de quan tingue temps!!)

Bé, tot això venia perquè en aquests dies he estat recuperant a Foucault per l’elaboració d’un dossier que estic preparant per a la feina, i la veritat és que m’he quedat sorpresa davant la capacitat que continua tenint per entusiasmar-me intel·lectualment parlant.

És aquella situació d’anar fent que si en lo cap tota l’estona mentre vas llegint, i experimentes la certesa de què qui ha escrit allò és una persona amb una lucidesa extraordinària.

I, una vegada has acabat de llegir, sents una certa confusió, a la vegada que la sensació íntima de tenir més eines per interpretar la realitat que t’envolta, la sensació d’haver-te enriquit, de ser una mica més gran.

No m’atreveixo aquí a fer un resum de la teoria de Foucault sobre com el poder estructural es crea i es recrea, es reprodueix i es vertebra entre les persones i en la relació de la persona amb el propi cos (sóc prou conscient dels meus límits).

En tot cas, espero haver estat capaç de transmetre la passió que sento per la lucidesa intel·lectual d’aquest filòsof i psicòleg francès, tant influent en el pensament contemporani, i que això vos pique la curiositat "per saber-ne més" sobre la seva obra.

dijous, 7 / juny / 2007

Guerra i Pau

Llegint documentació sobre les arrels de la violència masclista he trobat este tresor...

I no em puc estar de compartir-lo...

Manifest de Sevilla contra la violència adoptat per la UNESCO

“Científicament és incorrecte dir que no es podrà suprimir mai la guerra perquè forma part de la naturalesa humana (...) perquè la cultura humana ens confereix la capacitat de transformar la nostra naturalesa d’una generació a una altra (...) és incorrecte dir que la guerra és un fenomen instintiu (...) perquè no existeix un sol aspecte del nostre comportament que no pugui modificar-se a través de l’aprenentatge. En conclusió, proclamem que la guerra i la violència no són una fatalitat biològica (...). Els nostres avantpassats van inventar la guerra. Nosaltres podem inventar la pau."

dilluns, 4 / juny / 2007

El dret a decidir

Després de ressuscitar de quatre dies d'alguna cosa semblant a una grip estomacal, veig que la meua companya blocaire passa d'un estat d'ànim eufòric (platgeta i estes coses), a un estat de tristor immesurable.
Sense saber les causes exactes d'aquest trist sentiment, només puc afegir que:
An, tu tranquila, que dimecres ofeguem les penes a la platja!!!

Bé, fet este aclariment, m'agradaria resaltar quatre coses sobre els resultats i les valoracions que s'han fet de les passades eleccions municipals:

Si és cert que hi ha hagut un alt índex d'abstenció, i que cadascú s'ho ha pres de la forma que millor els convenia: s'ha dit que la gent està desmotivada, sobretot la gent jove, que els polítics cada cop s'allunyen més de la ciutadania, que la gent està desencantada, que la gent no creu amb el sistema electoral (total, per un vot), que... Si, segurament. I per mil raons més. Però després ens omplim la boca en paraules com "falta de democràcia", "participació ciutadana", "agendes 21"... Anar a votar és, només, un acte individual i el principal motiu pel qual un país és i s'anomena democràtic. És la base de tota llibertat, és i així ha de ser, un acte lliure, secret i no obligatori.

Per a fer-ho fàcil, l'estat preveu el vot per correu, el vot notarial, el blanc, el nul i el partidista.

Part de la meva família, exiliada a França durant la guerra civil i resident atualment a Nimes, han fet l'impossible per poder votar en aquestes eleccions i en los passats comicis sobre l'estatut. Empadronats al poble, lligats sentimentalment a un país i una terra, han volgut decidir ells també qui havia de gestionar les seves polítiques, en definitiva, qui els havia de posar més llum als seus carrers, o quins arbitris municipals havien de continuar pagant. I ho han fet des de la distància però més aprop que mai.

És per això que a mi no em serveixen els mils factors de l'abstenció. Ells se senten propers, però sobretot, se senten part del sistema. I això no ho ha provocat cap polític, sinó una obligació moral d'utilitzar el sistema democràtic, prohibit durant molts i molts anys de dictadura.

Crec que només per demostrar a tota aquella gent que durant tant temps van ser obligats a acatar certes obligacions sense dret a decidir, i que van lluitar durant dècades per una democràcia, potser estèril, però lliure, cal fer l'esforç de dipositar el nostre vot a la urna.

Que amb el meu granet de sorra jo pugui contribuir a la meva democràcia no té preu.

I qui no hagi votat ha perdut tota legitimitat a la queixa. La llàstima és que en realitat no serà així.

Tristesa

Per a mi la tristesa són sostragades menudetes a la panxa i a la gola un regust que amargueja els gestos i les paraules...

Avui, que la tristesa em visita, callo, i la meua mirada fuig cap al terra i, amb ella, acotxo el cap, albergant la menuda esperança de què en alçar-lo tot hagi canviat i les coses em semblen de nou noves i netes, per estrenar una altra vegada.

Odio estar trista i em barallo en este sentiment, però els vells fantasmes esperen a que baixe la guàrdia i en estes hores em troben dèbil, i s’instal·len de nou, fins que un vent intens los face defugir i torne a entrar per la porta l’alegria de viure...


Però avui estic trista i no tinc ganes de mirar per la finestra...

No vull sentir el soroll del carrer, ni tampoc lo silenci de la casa closa.

No estic bé enlloc, i em descobrixo, entestada, en una fugida impossible de mi mateixa...

Avui que la tristesa m’acompanya, intento buscar refugi en los llibres, i corro a prendre’n del prestatge lo seu consol incondicional. I aquí està, entre les meus mans “Els dies i tu” d’Emili Rosales. De manera ansiosa en passo corrents les pàgines, esperant llegir aquelles paraules que m’expliquen què és el que em passa. I trobo les paraules d’un dels seus millors poemes, una possible explicació per a n’esta tristesa sòlida; concreta; pesada...

“Els dies i tu”

És dissabte i potser plourà.

Potser plourà i m’arredossaré

en un poema on pugui conjurar

la teva absència que sura

invisible per tota la casa.

Plourà i potser escriuré

els versos més tristos sobre la vida absent.

A la nit, quan ja no plogui

i una pau neta faci els carrers calmosos, sortiré

i caminaré molt poc a poc,

a poc a poc i esquivant els tolls,

com qui s’inventa un altre temps

on els dies i tu no fóssiu tan feixucs.


Extret del llibre de poemes “Els dies i tu”;

d’Emili Rosales i Castellà, Edicions 62; 1991

divendres, 1 / juny / 2007

Ja arriba l'estiu!!!

Avui és divendres i comença una altre cap de setmana.

Últimament per a mi tots els caps de setmana són iguals, més feina que entre setmana, perquè enguany m’ha donat per fer-ho tot i ara no tinc temps de res...

Però bé, què hi farem?? Així és la vida de complicada si una se la vol complicar més...

Però vull anunciar que el dia 12 de juny hauré acabat en tots los treballs i treballets, exàmens i demés comèdies i que em penso fotre un estiu d’antologia.

Així que este post lo vull dedicar a l’estiu que arriba ara i que, per a mi, és la millor època de l’any per moltíssimes raons... La principal?? La platja!!!!

Encara que no totes les platges són iguals, així que cal concretar una mica més. Per a mi les millors platges del món estan al Delta. Personalment, recomano sempre la platja d’Eucaliptus, lo Trabucador i Migjorn, totes tres espectaculars...

A tots aquells que diuen que no els agrada la platja, dir només que proveu una de les platges del Delta i després em doneu una resposta. Perquè no hi ha res més espectacular a la vida que passejar pel trabucador una tarda d’estiu en la immensa mar blava a una banda de platja i a l’altra la badia dels Alfacs i el Montsià darrera de fons. Te pots passar hores mirant la mar, escoltant lo soroll de les onades o simplement tirada enterra confonent-te amb l’arena.. de veritat que no es pot explicar, s’ha de viure...

Així que ja està decidit, jo este estiu m’organitzo les meues vacances particulars i diàries en un territori infinit de platges verges i que, afortunadament, tinc a només vint minuts de casa!!! Uff, ja queda menys!!!