JA ESTAN AQUÍÍÍÍ

La Pe rapitenca mos fa ni més ni menys que 30 anyets!!!

Que sàpigues que t’estimem a munts perquè encara tens los clotets a la cara de quan eres menudeta, i això, vulgues que no, fa molt graciós.

T’estimem perquè tens una gran alegria de viure, molts i nous projectes als que donem tot lo suport possible, perquè tens moltes ganes de fer bones i grans coses i perquè segur que ho tiraràs tot endavant com ho has fet fins ara!!!

Així que MOLTES FELICITATS REINA!!!

I a pels 100 en alegria!!!

Ah i felicitats per al PE ampostinet, rapitenc d'acollida, que en fa ni més ni menys que 31!!!

I prepareu-vos per al dissabte!!!!!! (ja ho sabeu: "La fama cuesta")....

Flix...

Dec un parell de post a n'este bloc, perquè vaig prometre que escriuria alguna cosa sobre el video de "ciudadanos de segunda", i un altre sobre Flix. El primer l'he d'escriure perquè toca, i perquè n'estem farts, i el segon perquè la meva companya blocaire m'ha picat.
Si, An, la Ràpita és preciosa, ja t'ho he dit moltes vegades, però és que Flix és únic!!

Vale, no tenim platgeta, però el meandre que banya el poble és un dels més espectaculars de tot l'Ebre. Sempre he sentit dir a la gent que arriba per primera vegada a Flix que se senten desorientats perquè troben el riu a totes bandes, i que els costa ubicar-se. Però és que forma part de l'encant. A l'estiu, quan la calor ja és inaguantable, els banyets al riu et refresquen per una bona estona. I mira, pots triar la banda del poble que més t'agradi, tot i que "els ràpids" i els "números" són els més cotitzats!!

De calor a l'estiu no ens en falta, i el fred i la boira a l'hivern són marca de la casa. Però s'hi està bé aquí. El passeig del riu és punt de trobada de tots, estiu i hivern, i un lloc meravellós per passar-hi una estona.

En realitat, Flix no ha canviat massa en 20 anys. Vull dir, i m'explico, que no ha canviat tot el que ho hauria pogut fer. Hauríem pogut ser motor econòmic de les Terres de l'Ebre, però no ho som. També hauríem pogut ser referent turístic, però tampoc ho som, i inclús, a nivell cultural, podríem tindre marca pròpia, per la quantitat de lletrats, polítics, periodistes, dibuixants, músics, esportistes... que hi ha a Flix en poc més de 4000 habitants, però tampoc ho som.
I és que Flix es va dixar morir.

Però com que res no mor si no s'oblida, i com que l'esperit del dia de la Ressurrecció segueix ben ferm, Flix ha decidit tornar a renàixer.

Es nota que hi ha vida, només passejant pels carrers, als bars de sempre, a les botigues, a la fàbrica... Flix torna a ser un poble viu, i molt més que ho serà a partir d'ara. Que si sortim a la tele sigui per a bé!!!

Només amb les referències blocaires que hi trobem, es nota un encant especial que només el poden oferir persones entregades a ell. Ja ens ho diuen per les Terres de l'Ebre!! I és que a Flix sempre hem sigut gent de superació, perquè encara hi viu gent que va patir una guerra i que ara explica, aterroritzats, com anaven a refugiar-se als masos de sebes, sentint les bombes caient sobre els seus caps, i amagant soldats, morts de fred i gana, lluitant per alguna cosa ja oblidada per la por. Fins i tot el castell ens recorda, amb ferma senyera, quina és la nostra història.

Mun iaio, flixanco com pocs, sempre em deia: "nena, si no és de Flix, ... vigila!!! I mun iaio en sabia molt.


Perquè és el meu poble i no en vull cap altre. I mira, ara mateix el video de telemadrid ja no em sembla tant interessant....

La Ràpita...

Ara fa uns posts vaig publicar una entrada sobre el model urbanístic "a la deriva" que està seguint lo meu poble...

Avui, vull parlar sobre lo que és La Ràpita per a mi, sobre totes aquelles imatges, sensacions, olors i colors que constituixen la base del meu idili personal en lo meu poble...algunes són imatges del passat, d'altres encara persisteixen...

Les casotes, porta d'entrada al Delta, paradís insòlit; la mar omnipresent; l’olor a sal quan bufa el ponent que s’apodera de tot lo poble, lo carrer Sant Francesc, lo més bonic del poble, Lo coc, on he jugat tants anys de meduda, los porxes (on me vaig fer gran darrera lo mostrador de la llibreria)...

La rampa de detràs lo mercat, on passàvem les hores jugant en lo gel que sobrava del peix; anar a fer canyuts i grúmols a la costa, caminant descalça hores i hores per l’arena, per dins de l’aigua enxarcada de la badia i després sortir a nedar a la mar de fora, capbussant-me lliure i jugar en les onades intenses.

Festes del barri a casa ma tia, berenant pa en tomata i butifarra d’arròs, los “pasacalles” de la banda, la xaranga, la jota rapitenca...

Los moixons cantant a la finestra los dissabtes al matí, Sant Jordi a la plaça, Orxata a l’estiu del de Magda, aprendre a nadar al carro del moll, entre les galeres i les moixarres, lo banyador blau del club nàutic, les sandàlies de goma, rentar-mos los peus a la fonteta...

Baixar al poblet i assomar-mos als canals per caçar granotes, matar mosquits les nits d’estiu, córrer el gínjol, anar a buscar figues, recórrer lo poble en bici...

Pujar al Montsià, caminar poquet a poquet entre oliveres i garrofers, l’ombriu de les carrasques, pujar a la foradada i observar la punta de la banya...

L’arrosejat, lo suquet de peix, la punta del moll...

Les carrosses a festes, ser la primera en vore el campanar des del cotxe en tornar de fora, estendre els llençols al terrat, anar a vore com arriben les barques al moll...

Baixar la finestra del cotxe per olorar els camps d’arròs al setembre, los reflexes platejats del sol damunt l'aigua, lo gust a sal que et fa la pell quan surts de la mar, lo soroll de les gavines, Arbó... La Ràpita.

PLOU SOBRE MULLAT

Últimament los carrers estan molt mullats. Ja se sap, és algo que acostuma a passar quan plou...

Los carrers se mullen i la gent també, a no ser clar que duguen paraigües, vaiguen en cotxe, o porten impermeable (per cert, des d’aquí faig un prec a la població per a què ningú més se pose l’impermeable anquell horrible de color groc que porta la foto del moixó de Port Aventura; més que res perquè és un espectacle que fa mal a la vista).

Pos si, com venia dient plou sobre mullat i no només en un sentit literal sinó també en lo figurat, perquè la factoria FAES ha tornat a obsequiar al seu públic fidel en un “innocent reportatget” emès a Tele Madrid on es feia un retrat d’un lloc molt llunyà que es diu Catalunya on se suposa que es parla una estranyíssima llengua que és lo català i on se perseguix a la gent pel carrer si no parlen esta llengua. Se veu que tenen un règim dictatorial i que la gent que hi viu, la tribu dels catalano-talibans, són una colla de feixistes, terroristes, i no sé quantes coses més... Què fort no?????? La veritat, no m’agradaria gens viure allí...

Què? Com? Ahhh!!! Què es referien a natros????? Ai mare! No entenc res...

Ara seriosament, què més podem dir??? Una vegada més, i com als carrers estos dies, mos ha tornat a tocar la plujeta insistent, la gota darrera gota que al final acaba fent més mal que una pedregada...

A vore si comencem a obrir els ulls, i en comptes de quedar-mos contemplant com mos van tirant l’aigua sobre els nostres castigats capets, movem lo culet i fem alguna cosa seriosament... perquè queda clar que ha d'haver llibertat d’expressió, però això de la llibertat d’agressió i de manipulació és una altra cosa.

Per cert, la factoria FAES no és la Disney però s’assembla en dues coses:

1. Aznar té lo mateix nivell d’expressivitat que Walt Disney quan lo van congelar després de mort

2. Lo proper reportatge que emetrà Tele Madrid serà una versió “Españolísima” de “Blancaneus i els set nans” on la Botella farà de la Blancaneus en uns anyets de més, i Aznar, ell totsolet, interpretarà als set nans (tothom sap que és un actor molt versàtil).

Una terra de vida

Després de la ressaca (literal) de la Setmana Santa (per cert, després de veure la Passión de Cristo l'altre dia vaig entendre una mica més tot el tema setmanero), torno a activar la meva vida bloguera.
Ja fa dies, mentre passejava per internet, de casualitat vaig trobar uns comentaris sobre les Terres de l'Ebre que sobrepassaven la meva capacitat de control.
Dos joves, després d'una visita a les Terres de l'Ebre, comentaven en un foro la imbecilitat de la gent de les Terres de l'Ebre (juro que parlaven així), dels bous, de les carreteres, de l'aigua....
Ens tractaven de pobres ciutadans perquè l'únic en que es basava la nostra vida era en la realització d'activitats festives i lúdiques al voltant dels bous, sense intentar aprofundir en les nostres vides.

M'hen faig creus d'aquesta pobra gent. Gent evidentment de Barcelona, que no tenen ni la més mínima idea de què significa viure a les Terres de l'Ebre. Aquestes Terres acullen gent molt més preparada que la gent de les grans ciutats només pel fet que s'han hagut d'espavilar per moure's d'un poble a un altre; són gent que connecten amb la realitat i que tenen molt clar que l'aigua no ens la prendran, que s'interessen, que gairebé podríem dir que tenen un idioma propi, i que saben perfectament el significat de la paraula poble.

Les Terres de l'Ebre tenen vida propia perquè el paissatge et parla de moments històrics molt importants, perquè el riu t'acompanya durant tot el camí, perquè et somriuen les muntanyes a primera hora del matí, quan el sol just està sortint, perquè el mar abraça els vaixells plens de gent que volen veure on acaba el riu, o perquè tots els ocells de Sebes i dels Ports tornen a casa seva, sempre, perquè mai hi van marxar del tot.

Perquè les Terres de l'Ebre són terres de vida, de senyors i senyores que se l'estimen i de pobles plens de tradicions, algunes molt antigues, on la mà de l'home fa que mai acabin d'oblidar-se del tot.

Perquè prefereixo ser d'aquí i no ser d'enlloc més.

I perquè no vull ser menys que la meua companya blocaire, us poso un video que he trobat on es veu clarament com s'ha tornat la gent de Barcelona: Per a mi és essencial viure en un lloc on si caic, sé que algú em recullirà.

"Setmana Santa" o "Quina Santa Setmana"????

No sé com explicar-ho, però passar esta Setmana Santa a La Ràpita en los temps que corren és com una mena de suicidi espiritual...

Vull dir que mos han canviat lo poble en qüestió de quatre anys...mos han canviat lo paisatge urbà i l'humà, a base de molt de totxo i de poques neurones... I lo que te queda a dins, quan en dies així constates esta realitat, és una profunda tristesa i una sensació íntima molt estranya, com si t'haguessin robat una part de la teua vida, com si alguna cosa de dintre teu hagués marxat per a sempre...

Perquè de què mos ha servit créixer tant en tant poc temps i de manera tan poc planificada??? Jo vos ho diré: mos ha servit per a agafar la gran rabiada cada vegada que hi ha uns dies de festa i el poble s'omple de rius de gent i caravanes de cotxes (al final acabes desitjant que sigue dia laborable per a què se'n vagin tots i poguer tornar a la normalitat)...

Tot i córrer el perill de ser qualificada de retrògada, vull cridar que ni entenc no entendré mai este model de progrés que mos han imposat persones que especulen sense escrúpols i que no s'estimen lo poble perquè, a més a més, la majoria ni hi viuen...

No sé qui té la culpa de tot això, suposo que tots en som en part culpables, però em rebenta vore lo que està passant i la passivitat en la què ho estem assumint. Com si això fora una llei natural que natros no poguéssim controlar, i, en realitat, se tracta només d'una llei més senzilla però aplastant: la llei dels diners...

Però aquí no passa res, perquè la vida continua, i, per moltes rabiades que agafes, al final del final los blocs de pisos estan ja de peus, esgarrapant en ànsia lo cel de La Ràpita, i ja se sap que la veu del poble no arriba tant amunt...

(Ah! Pere: la foto va per tu. Ja que dius que lo nostre bloc és "infumable" i que tot és lletra i tot això, t'he posat una foto d'un bar de Dublin on hi havia una reproducció de l'"Últim sopar" a la paret; que algo té que vore en la Setmana Santa no???).

És lo primer que he trobat, però que consti que la foto és meua!!!

Una mica d'amistat

Ahir a la nit vaig sopar en unes amigues i va sortir lo famós tema de l'amistat...

Penso que a tothom li ha passat alguna vegada tenir la sensació que estàs perdent a algú que senties que era molt important en la teva vida, però poc a poc perds lo contacte, et centres en altres coses, cadascu fa la seua i, al final, arriba un dia en què aquella persona en qui havies compartit tant, se convertix en una persona estranya, a la què ja no coneixes i en la que ja no tens moltes coses en comú...

Això sol passar molt en les amistats de l'adolescència, que acostumen a ser molt intenses, però estan vinculades a un moment vital molt concret. De vegades aguanten el pas dels anys, però en molts casos, quan ens fem grans i triem camins propis, sovint estos camins ja no inclouen aquell/a amic/ga de l'ànima...

No sé, suposo que en això de l'amistat, com en l'amor, no hi ha res que sigue etern...

Unes vegades perdem amics d'aquells que pensaven eren de tota la vida, altres cops perdem amics que tot just acabem de conèixer, però sovint també anem coneixent noves persones amb qui connectem i que ens aporten molt...

Jo que sé??? La veritat és un tema molt complexe... encara que no sé perquè la gent no en parla gaire, quan penso que per a tothom és molt important...

Perquè la relació d'amistat és, per a mi, de totes les formes de relació interpersonal que existeixen una de les més extraordinàries.

Quan estàs en amics ets tu mateixa, no et cal fingir per a res, pots fer tot allò que et vingue de gust sense sentir-te jutjada i, com que no és una relació d'exclusivitat com en la parella, està lliure dels sentiments de gelosia, de possessivitat, de recel i totes estes coses... O bé, al menys així és com jo ho entenc.

De totes maneres, per a mi, el més important en l'amistat és saber respectar l'espai de l'altre i aprofitar i valorar els bons moments, que, al final del final, això és lo que queda...

(Per cert fristres ahir vos vau passar en l'orujo aquell que em vau fotre davant...no teniu coneixement, no vos podeu imaginar lo que m'ha costat aixecar-me).

(Ne: encara espero que em respongues lo correu que et vaig enviar ahir a última hora... ja sé que és un tema complexe i de difícil ressolució... però recurrixo a tu com a "veu autoritzada en la matèria". Com dirien los del Dixan: "una solució vull")... jua, jua, jua!!

CANVI RADICAL

Pos si xica, mana…l’altre dia estava fent lo cafè en ma mare i ma tia, que tot ho saben, i parlant parlant me’n vaig anterar que fan un programa ara a la tele que es diu “cambio radical” que va d’això de la cirugia astètica...

Se veu que tu vas a n’este programa i, ans que res, te foten una càmara davant de la cara quan estàs acabadeta d’aixecar, sas? I si pot ser en unes ulleres de no haver dormit en set setmanes millor... A més a més, se veu que has d’anar a la tele en la roba més vella que tingues, com més despentinada millor i en una cara de depressió total, vaiga, que es note bona cosa que no estàs gens a gust en lo teu cos i que t’agarrarà una depressió de cavall si no et foten dins d’un quiròfan en cinc minuts i et comencen a torturar de bona manera en anestèsies, operacions i animalades d’estes... a més d’aguantar a n’estos assessors d’imatge que surten a n’este tipo de programes que són més tontos que fets d’encàrrec....

Vaiga!!! I ancabat de tot lo calvari que estes xiques passen d’auperacions de nas (rinoplàstia, que és una paraula que a mi no em feia falta pa res però que a pur de sortir a la tele me l’hai acabat per aprendre), auperacions de pit, liposuccions, i tot lo que acabe en “io” o “ia”, quan ja estan enllestides, les trauen de darrera una porta d’estes automàtiques en un munt de fum i tot allò que fan per a augmentar lo misteri.

I clar, a les tietes estes no hi ha qui les conegue... se veu que a USA, que evidentment és d’on ve la idea d’este programa, uns xiquets no van reconèixer a sa mare després del “cambio radical”...

Però que ens passa? Què estem tots tarats o què?????

És que, al final, aconseguiran que la gent que mira este tipus de televisió acabe per pensar que l’única manera de ser feliç a n’esta vida és ser lo més semblant possible al prototipus de bellesa imperant, i que per aconseguir aproximar-s’hi qualsevol cosa val: passar per les mil i una tortures, arriscar la pròpia integritat física, canviar els trets més autèntics de la teua cara, la teua pròpia identitat...és que és molt fort...

I lo pitjor de tot és que es deuen creure que després del “cambio radical” la teua vida se convertix en un conte de fades (la qual cosa és una mentida com un catedral perquè, que jo sàpiga, lo “cambio radical” no fa que desapareguen les hipoteques, no fa que asolixques la realització espiritual, ni fa que, si estàs casada en un bessó de Homer Simpson, en tornar a casa trobes que te l’han canviat pel Brad Pitt)...

Jo si que faria un programa que es digués “cambio radical”, però de cervell...

vull dir que a més de quatre los fotria al quiròfan per fer-los uns quants canvis a nivell de còrtex cerebral... i no em referixo precisament a les persones que van al programa a sotmetre’s a estes tortures, curiosament la majoria dones... He dit curiosament??? D’això res, evidentment la majoria dones, perquè som natros les que rebem la gran part de la pressió social i mediàtica pel físic, perquè es veu que per a estimar i ser estimada has d’estar bona... I què vol dir estar bona? Pos ser com t’ensenyen a la tele que has de ser, però que resulta que, a la vida real, així no és ningú, a no ser, clar, que t’estigues auperant cada cinc minuts...

És que estic indignada...

Per favor, que torne “La bola de cristal”, allò si que era un programa de tele i no tota esta merda en majúscules que fan ara...