un poble abandonat

He de reconèixer que em trec el barret davant l'últim escrit de la meua companya blocaire. An, com ja t'he dit, l'has clavat. Crec que no s'hagués pogut expressar de millor manera el rebuig i la vergonya que molts rapitencs esteu sentint en veient les faraòniques i multimilionàries edificacions que estan fent just a un dels pobles més bonics de les Terres de l'Ebre. Si, si, he dit més bonic de les Terres de l'Ebre, ja saps que a mi la Ràpita m'agrada molt!

Però en realitat, no us podeu queixar gaire. A Tortosa, POBLE on resideixo habitualment, les coses no estan gaire millor. Tu ja t'ho has muntat bé, ja, que te n'has nat, com aquell qui no vol la cosa, a treballar directament a Amposta, pero aquí mos hem quedat los que no tenim més remei que aguantar cada matí cues interminables per fer uns 500 metres, rotondes inexplicables, semàfors sense sentit i per acabar-ho d'adobar, tortosins que miren cap a una altra banda quan veuen en què s'ha convertit Tortosa en poc temps.

Si he de ser sincera, fa uns anys Tortosa em fascinava. Pensava que els tortosins eren uns herois, unes personetes que havien decidit lluitar contra un transvassament que no anava en ells, i els veia capaços d'aconseguir sempre tot allò que es propossesin.

Però tot era un miratge. Resulta que als meus herois tant lis hi fa que Tortosa es col.lapsi cada matí mentre el Sr. Sabaté surt cada ExpoEbre a prometre un altre pont, cap allà a Tivenys. Tampoc els importa gaire tindre un casc antic que és una meravella, que és de tots els segles haguts i per haver, però que cau a trossos perquè "aquí hi viuen immigrants".


Que és igual si el tren no ens arriba, si l'autopista està a l'Aldea, o si el transport públic escasseja, perquè l'important és tenir un palau firal, sobretot que l'ExpoEbre no perilli, que hem de fer publicitat del pont. I tampoc importa que els carrers facin pena, i no ens avergonyeix veure com el passeig del Riu acaba just quan comencen les cases dels marroquins i paquistanesos.
O veure l'antic pont de la Renfe allí al mig, inservible, perillós, i a més, transitat pels qui decideixen no donar tot el tomb per creuar el riu.

Ah! i aquest matí he sentit que des de l'Ajuntament es volen promoure i construir un munt d'habitatges (no protegits), per arribar a la xifra màgica de 40.000 habitants. Si us plau, que algú m'ajudi perquè no ho entenc. Que potser s'han pensat que les casetes vindran en personetes incorporades? (An, fes tu un acudit sobre el tema, que a mi ja m'ha deixat de fer gràcia!!).

Total, que aquest passat cap de setmana he fet d'amfritriona d'uns bons amics de Barcelona que han vingut a fer-me una visita. Visitat el delta, em feia molta il.lusió que donéssin un cop d'ull al poble que m'acull de tant en tant, i així ho vam fer.

Però el que em semblava que podria arribar a ser un dia tranquil tot passejant, es va convertir en la visita a un poble mort, sense ànima, només fotografiat a l'alçada del monolit franquista, enmig del riu Ebre, mentre se'ns acudien almenys 50 maneres fàcils i ràpides de treure'l d'allí.

A la tarda, l'intent de fer un cafè es va frustrar en veure que cap dels bars o restaurants de Tortosa es mantenien oberts. I quan dic cap vull dir cap. L'opció cine no ens acabava de convèncer, teníem ganes de parlar, i els nostres temes van derivar, evidentment, cap a la mala gestió que està patint el poble tortosí. La conclusió va ser clara: acabada la lluita transvassística, Tortosa es va ofegar.

Mira, al final potser necessitaran la barca de la rotonda de la Ràpita!! Si és que no hi ha res que no sigui per a bé!!

LA DECORACIÓ DE ROTONDES

L’últim de lo últim (“de lo last”) és la decoració de rotondes.

A mi, que la divina providència, lo destí o la genètica, no m’han dotat precisament amb una gran capacitat per la decoració, em meravella observar este nou fenòmen de la decoració de rotondes... estic senzillament impressionada...

A La Ràpita ja fa un parell d’anyets que tenim una rotonda (la de davant de l’Esglèsia Nova) que recorda estranyament a la selva amazònica... plena de plantes tropicals, i motius selvàtics en general, molt apropiats al què és lo clima mediterrani (ara que, en això del canvi climàtic, ja no sé si dir-ne així)...
Jo penso que allí hi podrien portar uns quants monos d’estos que hi ha a Camarles... així acabem de completar lo decorat selvàtic i tenim una nova atracció turística per als jubilats manyos que passegen pel poble en lo trenet.
Los jubilats podrien tirar cacaus als monos de la rotonda des del trenet, mentre, de fons, sonaria aquell repertori musical que porten incorporat i que, entre altres joies, inclou la famosa cançó “Pensionista, pensionista”, universalment coneguda... Diràs que ho estic veient... cosa de gust!!

I, seguint en esta línia, ara ens han sorprès més, si cabia, i ens han col·locat a la rotonda de l’entrada que hi ha venint d’Amposta una barca de pesca que estava a punt de ser “desguaçada”...
Diguem que s’ha complert un doble objectiu humanitari.
Per una banda s’ha intentat evitar que esta barca acabés destruïda, com li correspondria per la seua antiguitat, i, per l’altra, ja tenim un allotjament d’urgència per si a Xanquete, que segurament encara està viu igual que Elvis Presley, se li acudeix passar per La Ràpita un dia d’estos (xiquets, no se sap mai)....

I mentre esperem que vingue Xanquete i que mos porten los monos de Camarles, los ampostins ja mos han passat davant, com sempre, i a la rotonda de darrera el Consell Comarcal han col·locat un bou de ferro gegant que fa fredat de vore... És tant realista que t’agarren ganes d’apretar a córrer quan te’l veus allí davant.

Així que a vore si mos espavilem, i si convé, col·loquem dalt de la barca a un doble de Xanquete que vaigue saludant tot lo dia als cotxes que passen, que faria molt bonic i seria una cosa de molt de gust. Total, des de dalt de cotxe, tampoc no es notaria la diferència amb l’original...

Are you LOST???

Esta última setmana he estat molt ocupada.
He canviat de feina, he tingut examen d'anglès, he fet un treball del curs, he planxat una muntanya de roba que tenia amuntegada de feia dos setmanes (ho reconec; soc un desastre en la casa) i clar, davant d'esta realitat, necessitava "una mica d'aire"...
Suposo que, en part per això, m'he pulit 8 cap. de la nova temporada de Lost... en un dia i mig. Pos que hai xalat!!!
Los que no hagueu vist mai la sèrie, pensareu que soc una exagerada en lo que ara diré, però, per a mi, que és una de les millors sèries de la història.

Perquè???
A vore si ho sé explicar...

Lost és una sèrie on cada capítol et sorpren més que l'anterior, on no saps mai què passarà, on la intriga està garantida. Però és molt més que això...

Los personatges de Lost se troben perduts a una illa deserta, no saben on són en un sentit d'ubicació física, però la majoria d'ells també es troben perduts a un altre nivell (tenen molts conflictes no resolts en la seua vida passada). Per tant, podem dir que també es troben perduts d'alguna manera en les seues pròpies vides. I l'illa, que en principi és un lloc inhòspit i amenaçador, paradoxalment, los proporciona una segona oportunitat per ser allò que mai van poder ser en les seues vides anteriors. Això a mi és lo que més m'agrada de la sèrie. La complexitat dels personatges, totes les contradiccions internes que tenen, la manera com a l'illa afronten conflictes passats i recuperen certa pau que no tenien. Uff, penso que esta part està molt ben aconseguida...

Però la série a més, planteja d'una manera magistral preguntes existencials que estan en l'eix central de la història del pensament humà, com:

- L'existència d'un ésser superior/ Déu...
- La vida després de la mort o la vida després de la vida...
- Existeixen les casualitats o tots tenim escrit un destí? I si és així, qui escriu este destí? I si algú escriu aquest destí, els éssers humans tenim capacitat per modificar-lo? I si la resposta és que no, llavors, podem afirmar que som lliures? (Aquesta és la baralla interna que presenten los personatges de Locke i Hume (també filòsofs empiristes)).
- Quines són les arrels de la violència?? (A la sèrie queda clar que la majoria de conflictes que acaben generant violència són causats pel recel, la desconfiança i la por cap a l'altre, cap al desconegut, cap al què no és del propi grup...)
- Les persones som bones o dolentes per naturalesa o és la societat que ens hi torna?
- Som esclaus dels mecanismes de control i manipulació del poder i, el que és més fort encara, som natros mateixos sense saber-ho instruments d'este control???? (visió basada en les teories de Foucault sobre el control social)
- Quina és la frontera entre la realitat i el somni? On són els límits entre la percepció conscient i l'inconscient??
- Allò que sovint mos fa més por és lo que més desconeixem de natros mateixos???

I moltes altres reflexions que segurament m'estic dixant... interessant eh????
Bàsicament, és que en esta sèrie no pots dixar de trencar-te lo cap.

I bé, seguint en esta verborrea que em caracteritza, vaig a "amollar" la última de les teories que penso que té sentit després de vore estos últims capítols (Eli: ja voràs que introduixo també idees teues):

Los "otros" són descendents dels primers investigadors del projecte "Dharma" (una investigació científica secreta que té com a objectiu la creació d'un nou món, o societat perfecta, a l'estil d'"Un món feliç").
L'illa està marcada per un tipus de camp electromagnètic que fa que no se pugui captar per cap coordenada i , per tant, no és localitzable, excepte que per a "los otros".
Los "otros" tenen connexions amb el món real (lo món de fora de l'illa) i poden entrar i sortir-ne quan vulguin. A través d'estes connexions tenen accés a la informació sobre les vides dels personatges.
Los "otros", però, tenen problemes de fertilitat (les dones de les otros no poden tenir fills), per això els primers capítols se quedaven en los xiquets...
Los "otros" són com una de les antigues "tribus" de Jacob (personatge bíblic que va tenir 12 fills i cadascun d'estos a ser el fundador de les 12 tribus d'Israel). Digue'm que són una mena de "secta". La idea seria que los primers investigadors de Dharma que van anar a l'illa es van trobar que allí ja existia, d'abans de la seua arribada, un poder inexplicable (la fum aquella negra). Una mena de poder sobrenatural, al que ells van acabar anomenant Jacob, i al que, d'alguna manera, adoren... La seua idea és continuar fent la seua "tribu" més gran per, des d'allí, anar creant un "nou món"...

Bueno, quin rotllo acabo de pegar. A vore què en penseu vatros, seguidors de la sèrie???

(Per cert Mani gràcies per passar-me los cap. Ja veus que he xalat a tope...). A vore com seguix...

Una visió personal del cuento

He refet cinc vegades este post. D'entrada, no volia ofendre a ningú, i tampoc volia que quedés molt visible la meva escassa cultura en refència al món religiós, però a vegades les coses són com són, i a més, són com han de ser.

Total, que tot i que ma mare m'ha aconsellat, d'entrada, que m'abstingués d'escriure aquest post, jo sentia la responsabilitat de fer-ho, perquè si, i perquè les dates s'ho valen. I sobretot, perquè, tot i que dins del respecte més absolut cap aquella gent que realment pot arribar a creure amb alguna cosa més enllà, jo tinc la meva teoria, que no és la seva, però que no deixa de poder ser vàlida.

Així que, me llanço:

D'aquí una setmana, més o menys, les teles començaran a omplir la seva programació de pel.lícules relatives al gran afer de Jesús durant aquests dies de setmana santa,i jo (i crec que molts com jo), tornarem a propagar als quatre vents que n'estem farts de tanta porqueria. D'aquí uns dies, només es parlarà de Jesús, de la ressurecció i de la creu, de l'últim sopar i del judes de Judes, i de que es veu que ara s'ha descobert que no va ser tant judes. Sigui com sigui, a mi no m'interessa.

Pel que jo sé, un 25 de desembre de fa una mica més de 2000 anys, una dona va tenir un nen dins una cova, al qui va posar el nom de Jesús. Resulta que aquest nen fou fill d'un colom (la cosa té tela), i durant els primers 33 anys de la seva vida es va dedicar a convertir els peixos en pans (o els pans en peixos, ara no ho sé), i a convèncer un munt de gent sobre la seva reconversió al catolicisme. Per aquelles contrades, els Romans, amos de tot, creien en un munt de Deus, i els jueus, per la seva banda, esperaven el seu.
Quan la criatura va fer 33 anys, va cometre el gran error d'anar predicant que ell era fill de Deu i tal i qual, i entre Romans i Jueus, i el tal Judes, va acabar crucificat a la Creu. El xaval, però, va ressucitar al cap de 3 dies, moment en que, personalment, li perdo la pista.

D'aquí n'extrec les conclusions òbvies de les processons de setmana santa, els armats, l'home de la creu, les dolors.... però encara em queden molts interrogants per contestar:

1.- Com carai s'ho va fer Maria per convèncer tothom que un colom l'havia deixat embarassada? perquè a banda que sigui, a la pràctica impossible, jo al sexe entre persones i animals en dic d'una altra manera. A algú, a banda de a mi, li hagués agradat veure la cara de Josep mentre li explicaven?

2.- Per què els Reis Mags d'Orient tarden 10 dies en arribar a la cova? Si són màgics i poden estar a tot arreu, per què necessiten seguir una estrella per arribar a Jerusalem? O és que no són tant màgics?

3.- Si carnaval és una festa pagana, per què es conten 40 dies (la quaresma), des de carnaval fins setmana santa?

4.- Contant que l'esperança de vida de la gent d'aquell segle era d'uns 40 anys, i que Maria (perquè això de verge ho podríem discutir), devia tindre com a mínim uns 20 anys quan va néixer Jesús, i partint de la idea que el fill en tenia 33 quan va morir, em pregunto: quants anys va viure Maria? de moment uns 53, i la senyora, per haver estat fecundada per un colom, es conservava raonablement bé. A algú més no li quadren los números?

5.- Què hi pinta un caganer català en tot això?

6.- Partint de la idea que física i químicament és impossible que ningú ressuciti, i si Jesús ja era mort, a què va tornar, exactament?

7.- I la més important de totes: quin racó del món és el punt exacte on Déu va perdre l'espardenya?

Si, vale, llegiré la Biblia, però dubto que mai canviï d'opinió.

Com me costen los canvis...

A mi, encara que jo mateixa digue que hi estic acostumada, me costen molt los canvis. I esta setmana m’ha tocat canviar de feina, i clar, lo que és més difícil en estos casos és dir adéu.

Adéu a la Montse: jefa! Ha estat un plaer conéixe’t i treballar per a tu. El que més destaco d’esta etapa és la teua calidesa de persona propera, la humanitat que transpira en cadascuna de les coses que fas, la senzillesa amb la que t’apropes a l’altre... Ha estat poc temps, però el suficient com per aprendre algunes coses de tu, tant acostumada com estàs a ensenyar...

Adéu al meu ex- jefe: Carles, l’etapa treballant amb tu va ser tota una aventura. M’ho vaig passar tant bé!! i potser no vam tenir l’oportunitat per acomiadar-nos aquella vegada com calia. Bé, per sort la vida de vegades regala segones oportunitats. Com esta, per a donar-te les gràcies per tot el què m’has ajudat, per confiar en mi de la manera com ho has fet i per recolzar-me sempre. Ets un amic, i, en estos casos, sobren les paraules.

Adéu a MJ, la que sempre sap que cal fer, en el moment que cal fer-ho. La que troba recursos buscant, si cal, sota les pedres. Persona de poques paraules, però de menuts i discrets fets, que són ferms i valuosos com a muntanyes... La meua admiració per a una dona que val, com a professional, però sobretot com a persona.

Adéu a la Fran, encara que ens vas dir adéu tu abans. Tu i jo sabem com costen los canvis, com costa trascendir algunes coses i lluitar per créixer com a persones. Tu i jo sabem que les batalles més dures poden ser les que lliurem contra natros mateixes. Per sort, ens hem fet amigues de l’enemic, i podem dir que hem sortit airoses d’esta petita guerra, amb molta més força. No t’he trucat per dir-te que canviava; disculpa’m. M’imagino que ja ho saps a hores d’ara. Saps que estic al teu costat en molts sentits, i, també aquí, sobren les paraules.

Sònia: una abraçada molt forta. Com tu dius, no hem tingut gaire temps per compartir espai professional, però amb un parell de converses de cafè hem tingut prou per saber que haguéssim treballat bé juntes. Et desitjo lo millor, ja saps, tenim la força que mos dona l’experiència d’haver-ne passat ja unes quantes, i això no mos ho treu ningú...

Ne: que t’he de dir que tu no sàpigues... Ai mana, si n’hem passat... Me’n recordo els primers dies que treballàvem juntes, que no parlaves gaire, i jo pensava, esta xica, que poc parladoreta que és... Vaja, que em vaig equivocar de mig a mig!!!
I després va vindre lo fer-mos amigues, en tot lo que això representa! Lo compartir tantes coses, tants altibaixos, moments de tot... però jo em quedo en los bons. Tot lo que hem xalat, que mo n’hem rigut del mort i de qui el vela, los moments de satisfacció, com lo dia que vau inaugurar lo casal! L’obra d’una formigueta que creu en les causes justes i que fa les coses treient-los la importància que tenen, quan hi ha qui es pega un pet i ja surt a anunciar-ho als diaris. Només 25 anys i ja tota una senyora, amb la força que li atorga el fet de ser humil i lluitar des del costat positiu de la vida. Ja saps que et seguiré de prop, per poder estar present cada vegada que facis una gran cosa, i poder dir orgullosa: esta xica és amiga meua.

Bé, adéu a tothom. Faig este canvi perquè hi ha una part de mi que no sap viure sense reptes, però ho faig amb una mica de dolor, perquè sé que renuncio a moltes i molt bones coses... Espero que sapigueu perdonar-me este moment tant cursi; al final del final, respon a la meua necessitat de donar-vos les gràcies.

M’agradaria molt poder dir que tot seguirà igual, però tots sabem que no serà exactament lo mateix. Serà una altra cosa, però estic convençuda que igual de bona o millor...

Àngels

Ah! I una cosa que quede clara: Lo meu estimat Jodorowsky no és Moustaki (l’estimat per la Montse) i Moustaki no és lo del “trikitriki, trikitrikiki...”, com em pensava jo, que a n’este que cantava això li diuen Demis Rousos, o com s’escrigue lo nom d’este home...

Cervell de dona versus cervell d'home

L’altre dia a la tele (origen de tots los meus mals) es presentaven els resultats d’un nou estudi neurològic d’estos que estan tant de moda, que emfatitzava les diferencies estructurals i de funcionament entre els cervells masculí i femení.
Bé, sigue com sigue, l’estudi venia a dir que l’àrea del córtex cerebral especialitzada en les funcions sexuals és el doble de gran en el cervell dels homes. Una dada que es complementava afirmant que els homes es guien en l’atractiu físic molt més que en altre criteri a l’hora de cercar parella, mentre que el que les dones cerquem és la seguretat... I seguia afirmant que les dones tenim una especialització cerebral molt major en la construcció del llenguatge i l’expressivitat de les emocions, mentre que els homes tenen major capacitat espacial...i bla, bla, bla...
Bé, ara “off the record”, el primer que em va venir al cap és un paio que em vaig trobar al carrer la setmana anterior i que volia pujar al cotxe amb mi al·legant que em volia fer de GPS (desconec si, per atzar, era un dels autors de l’estudi). Per sort meua li vaig dir que de GPS ja m’ho feia jo mateixa, vaiga, que estigués tranquil que no em perdria. Ara si, ell estava molt convençut de la seva capacitat d’orientació tot i l’estat d’embriaguesa en què es trobava...(bé, no sé en aquell moment quina de les seues àrees cerebrals estava en plé rendiment, però m’ho puc imaginar...)
Bé, tornem a l’estudi. El que més em va sorprendre és que es plantejava com un descobriment excepcional, una troballa científica, i a mi simplement em va sonar a més de lo mateix... Vull dir que de vegades acabes trobant allò que busques... i que l’estudi venia a corroborar els grans estereotips presents en la construcció, sota el meu punt de vista bàsicament cultural, de les diferències entre homes i dones.
Perquè, per a mi, que a les dones mos agrada tant lo sexe com als homes, lo que passa és que no mos han ensenyat a viure plenament la nostra sexualitat, i los homes són igual de capaços que natros per a mostrar afectivitat, lo que passa és que no els ho han ensenyat a mostrar-la...

Així que, per a mi, que no calen tants estudis i sí més educació afectiva!!!...

Rebuig total a la manifestació

Acabo de rebre aquest missatge, i ja que hi estic posada, aprofito per publicar-lo:

"... Per als feixistes, per als del bigoti, per als de les guerres, per als de les tortures, per als que només saben mentir, per als que menyspreen la llibertat!.... Lo meu [nostre] rebuig total! Quina vergonya. Passa'l!!

Un moment feliç

Si, ja ho sé. Últimament he tingut el bloc una mica descuidat, però és que les últimes setmanes han sigut un pèl durilles. No penso contar la meva vida en fascicles, perquè segur que us avorrix (mai he sabut com s'escrivia esta paraula, així que la deixo en ebrenc!), només diré que esta setmana he viscut una de les experiències més surrealistes de tota la meva vida. He pogut comprovar, a més, que puc contar en la gent que tinc al voltant, i espero que tot l'esforç fet fins ara es pugui veure recompensat i que, com a mínim, no guanyi la mentida, la falsedat i les ganes de fer mal a costa de diners. I no parlo precisament de política!!

Bé, és igual, ja veurem que passa, no cal posar-se pedres al fetge.

Avui toca parlar, com no pot ser d'una altra manera, de la manifestació més gran vista fins ara a l'estat espanyol, segons el PP, i la gran mentida i falsificació que estan preparant els mateixos del PP, segons jo mateixa.

La realitat és que jo m'ho passava pipa anant de manifestació "abans". Vaig passar-me gran part d'un curs sencer de Facultat al mig d'una autopista i pels carrers de Barcelona, remugant per la LOU, la guerra i el transvassament. Quasi vaig aprendre més entre queixes que a la propia facultat!!

I era divertit i emocionant alhora: no hi anava perquè s'hi havia d'anar, i ni se'm passava pel cap que hi havia algú que ens comptava un per un per explicar-ho després a la premsa, simplement hi anava perquè creia que era la meva obligació, perquè m'identificava amb tota aquella gent que cridava i que estava treballant a favor d'un ensenyament més progressista i a l'abast de tothom, un món més just, i un repartiment d'aigua coherent. Mai hi havia anat només per temes polítics, sinó perquè em rodejava de gent com jo, gent que no s'acomodava ni acceptava unes regles de joc que ratllaven la dictadura.

I avui, que encara no tinc ni idea de quanta gent ha anat o anirà a la manifestació promoguda pel PP, i tot i que m'encanta anar de manifestació, he preferit anar-me'n lluny a fer una calçotada. I puc assegurar que no ha hagut ni un sol moment en què es tragués el tema del PP.

Per unes hores, he pogut roçar la felicitat.

Lo dret a equivocar-se

Mon cunyat té un llibre que és diu: “El derecho a la pereza”.

És de la seua època d’estudiant i el guarda a un lloc d’honor de la seua llibreria, amb un amor extraordinari. Avui per avui, però, fa més hores a la feina que un tractor. Suposo que, en part, este és lo motiu pel qual de tant en tant se’l mira amb nostàlgia i el reivindica com un dels millors llibres que ha llegit mai.
I bé, pensant en això m’ha vingut al cap que potser algun dia algú hauria d’escriure un llibre que es titulés “Lo dret a equivocar-se”. Perquè si que este és un dret que hauriem de reivindicar amb entusiasme. Vivim en un món en què la perfecció és un valor en alça. I, en realitat, assumim-ho, la perfecció no és més que una idea. Perquè què significa ser una persona perfecta? No equivocar-se? No cometre cap error?

Ja!! M’agafen unes ganes de riure que me’n passo...
Si faig la vista enrera als meus gairebé trenta anys, me n’adono que la meua trajectòria vital està plena d’equivocacions, algunes sonades, d’altres imperceptibles, però que m’han portat on estic ara i de les que estic molt orgullosa.

Perquè equivocar-se significa haver-ho intentat, haver pres una decisió, haver tirat endavant, de vegades amb pànic, però amb la convicció que valia la pena assumir el risc. Així que equivoquem-nos!! No passa res. Tenim este dret i hem de fer-lo nostre!!!
I lo que estigue lliure d’errors, que llance la primera pedra!!!!

Notes per a visitants i col·legues:

- Ne: estic esperant lo teu proper article en "candeletes".

- Carles: sabem que mos lliges: escriu-mos alguna coseta home...

- Anna: mos agraden molt los teus comentaris...anima't a fer un bloquet tu també...

- Mani: a natros mos agrada molt lo teu bloc. Sempre hi ha algo diferent i està enfocat amb un sentit de l'humor molt lúcid.

- Als dos "torrente": fa dies que no sabem res de vatros... és que heu desistit de la vostra missió evangelitzadora de reconvertir les nostres ànimes catalanistes i pecadores???

- Dora i Rous: gràcies per visitar-mos i dixar-mos comentaris de tant en tant. Mos fa molta il·lusió!

- "Sing Stars "i Eli: ei fristres!!!! estic esperant la vostra contribució!!! Ja sabeu que per a mi sou dos bones llums en la foscor de l'existència!!!

Perquè justament a mi m'havia de tocar ser jo???

Honestament, la frase no és meua (ja m’agradaria!!). Li he agafat a la Mafalda per a començar esta reflexió que començo avui per què m’ha pegat per aquí.

La veritat és que des de que estem en això del bloc que només me venen al cap coses absurdes… vull dir que jo ja voldria tocar temes seriosos i estes coses, però majoritàriament tot lo que em naix són pocsucades… què puc fer-hi??

La meua companya blocaire ja se n’ha fet un compte, vull dir que pobra, ella fa reflexions molt profundes i vaig jo i li penjo coses d’estes rares... S’ha de dir per això que resistix amb paciència perquè és una gran amiga (és evident no???).

Bé, però quina és l’explicació per a esta absurditat que m’envaeix?
Com dirien mons nebots (8 i 5 anys): “La culpa la té la societat” (hi ha que vore lo que els ho ensenyen a la tele)... o potser no, potser es tracta del meu principal mecanisme de defensa...

Qui sap? Potser serà millor no lluitar contra la pròpia naturalesa i acceptar que deu ser que sóc així i prou…

I lo que xalo que???

Au pos! Un atre dia més... que en això de les absurditats sóc un pou sense fons...

(Per cert Ne! Ets la millor companya de feina del món mundial...i una amiga EXCEL·LENT (ja saps que sóc molt exagerada, però en això em quedo curta!!. Gràcies per tot el temps compartit, per escoltar i per dixar-me aprendre al teu costat!!!!
Me’n vaig per segona vegada, però continuarem en lo Bloc Ehhhh!!!!!)

Existixen los extrarrestres mutants???

Divendres a la nit vaig vore per la tele unes declaracions de Rajoy. Fins aquí, més de lo de sempre. Quan estava a punt de canviar de canal (hi ha algunes coses que no puc soportar-les) em vaig quedar enganxada mirant l’escenari de fons.

Rajoy apareixia en escena flanquejat per uns quants militants de les “Juventudes del PP”.

Ma mare ja m’ho dia de menuda que no mirés tant la tele, però no li vaig fer cas, i suposo que això m’ha portat a tenir una visió de la realitat una mica distorsionada...

Així que em va passar pel cap la idea de què estava assistint a l’intent d’apoderar-se del món per part d’una sèrie d’extrarrestres mutants, tots clons d’Aznar... D’aquí vaig passar a imaginar-me que el camp base d’esta invasió es troba a la seu de la FAES, on tenen una fàbrica de clons seus (mateixa melena, mateixos polos, mateix rictus inexpressiu, mateixa actitud de superioritat)...

La veritat, tinc molta temor!!!! I si aconseguixen fer-se en lo poder???

Vos imagineu un món ple de clons d’Aznar???

Vas al metge: i et trobes a l’Aznar vestit en bata blanca en una xeringa gegant a la mà; vas a comprar lo pa: i allí està Aznar aguantant la barra de quart en actitud amenaçadora, entres a casa teua buscant refugi i quan obris la nevera, al meló li ha sortit bigoti i et comença a parlar en accent “tejano”... mareta meua quina temor!!!!

Però tornem a la realitat. De ben segur que Aznar no és extrarrestre, per desgràcia nostra, perquè si així fos lo podríem embarcar a la seua nau i propursar-lo ben lluny (a ser possible cap a un planeta fora del sistema solar)... però això no és possible, així que l’haurem d’aguantar, a ell i als seus clons que proliferen com a xampinyons...

Esperem que ara no es posin de moda los clons del Jiménez Losantos... este home tant simpàtic.

Si això passa, potser seré jo la que intentarà fer-se passar per extrarrestre, perquè la veritat: m’estimo més no voreu...

De l'amor llums i ombres...

Ja n’estic farta!!
Que no em venguen més amor d’este que és per a tota la vida, que t’ompli per sempre més i que et dona tot allò que pensaves que et mancava...
Jo no vull esperar més aquell amor de revista, de pel·lícula de Hollywood, de contes de fades...
Passo de creure’m que el món és un lloc encantat, ple de prínceps que eren granotes en regnes llunyans on tot és puresa…
Perquè sé que no existeix un amor de veritat sense dubtes ni lluites...
Perquè tinc clar que no es pot compartir sense experimentar la solitud, ni ser feliç sense sentir un dolor profund, ni trobar duros a quatre pessetes!!
Perquè jo vull obrir els ulls i viure amb la certesa de què el que realment compta és allò que és i no el que ens agradaria...
Jo vull estimar des del món real, mirant de fit a fit a la vida...
Perquè l’amor de veritat és allò que està passant, mentre ens anem a dormir esperant somniar en granotes...