Els 30 vistos des dels 25

Anava a escriure un petit article sobre les patents de les indústries farmacèutiques i un comentari que vaig sentir ahir a La 2 que més o menys deia "hay enfermedades que no son rentables", però ho deixaré per un altre dia i em centraré en lo tema preferit de la meua companya blocaire: los 30 i la depressió que t'entra.
Primer de tot, he de confessar que parlaré des del desconeixement total d'una persona de 25 i que, evidentment, la temuda barrera dels 30 li queda força lluny, però intentaré posar-me a la seva pell. A veure, An:

A l'octubre faràs 30 anys, i a l'octubre de l'any vinent en faràs 31, i així successivament. I no passa res. La mateixa societat t'anirà fent pressió per què busquis parella i comencis a replantejar-te el tema fills, gos, hipoteca i xalet a la platja, però res de tot això és rellevant. L'important en aquest cas és que siguis conscient que l'única persona que de veritat pot fer pressió sobre tu ets tu mateixa, i que l'única que ha de viure la teva vida ets tu. Per això, cal fer un esforç per adaptar-nos a la vida que estem vivint, apostant pel que tenim, buscant allò que desitgem i fugint del que no volem. Pots somiar en temps millors, o temps passats, i fins i tot desitjar-los, però sense la lluita constant mai res serà possible.

Espero explicar-me com voldria. Només que crec que es poden tenir moltes classes de 30 anys. Una classe és aquella a que aspira la societat, o sigui, hipoteca, fills, parella, cotxe, caseta a la platja i vacances a l'estiu. No està malament, sempre que creguis que la teva vida es basarà en l'amor, la felicitat eterna i una llar perfecta.
Una altra classe és aquella que no es mou, que va fent anys perquè els ha de fer, que no aspira a ser res més que una altra personeta al món que anirà tirant, ara aquí, ara també aquí, i que tant li fa 30 que 40, perquè bàsicament pensa passar-se els pròxims 50 anys en una mateixa posició. Té o busca feina, i quan la trobi, serà la definitiva perquè no es molestarà en averiguar si és prou competent per a fer res més.

La següent classe seria la del que en fa 30 i no sap com hi ha arribat. Aquest tipus de persones que pensen com quan en tenien 20, mengen com quan en tenien 15, i s'expressen com quan en tenien 10. No es molesten a pensar si vivim en món just, per ells és injust i prou, i mai faran res per canviar-ho. Més aviat pensen que són els altres qui s'han de moure per ells.

Bé, i després hi ha la gent com tu. Gent jove que fa 30 anys, que té les idees per sobre de l'hombro (o sigui al cap), que es mou, que participa, que viu, que remuga quan les coses no li semblen bé, i que, a més, lluita per canviar-les. Que no s'amaga i que, sense tenir res del que li demana la societat actual, forma part d'ella.

Així que ja te pots anar queixant, i jo aniré aguantant com una campeona els teus insistents atacs transitoris de baixa autoestima edatil, però mana, pensa que jo de gran voldria ser com tu!!

AZNAR I L'"STEP"

Bones…

Des que vaig decidir que entrava de ple en la meua personal creuada contra el pas implacable del temps que he començat a fer algunes tonterietes, bé, algunes més de les que ja feia abans...

Pos això, i la última i més alarmant és que m’hai apuntat a un gimnàs... alerta Xerta que la cosa va de bó...

Bé, l’any passat anava a tai-txi, l’any anterior a ioga, i ara es veu que he superat esta fase mística i m’ha pegat per entrar de plé en l’increïble i surrealista món dels gimnasos... tot sigue que ho pugue contar....

Lo sumum dels despropòsits va ser la primera classe d’steps... no tinc paraules, pareixia un pato marejat... La monitora posava tota la bona voluntat del món, però claro, una arriba del món dels moviments lents i pausats i les respiracions sosegades, i tot allò de ara puja, ara baixa, ara un bot per aquí, ara un bot per allà, xiquets me va superar... reconec que no vaig rascar bola...

I clar, en estes ocasions una lo que voldria és passar desapercebuda, la qual cosa, si tenim en compte que faig 1,76 cm, descalça, i que la sala on se fa això te un vidre enorme des del qual tothom pot anar seguint la teua evolució, sense necessitat d’esforçar-se gaire, és pràcticament impossible. Així que vaig aguantar la situació en tota la dignitat de la què em sentia capaç, amb la lleugera esperança de què els atres estiguessen massa ocupats en los seus progressos gimnastístics personals, com per adonarse de la meua presència.

Però bé, tot això venia perquè en sortir d’allí me va vindre una revelació a la ment... La reflexió va ser la següent: me’n vaig donar conte que mentre anava intentant seguir a la monitora, en anquells crits que pegava de “nemon”, “bàsic”, i altres parauletes noves que encara no m’hai aprés, no em va donar temps per pensar en gaires coses més. Vull dir que si et dediques a saltar, botar, i en anquella música atronadora i tot a l’hora, pos lo teu cervell no te gaires ganes de treballar... te concentres en allò i punt.

I la segona revelació que va vindre com a conseqüència lògica de la primera va ser: “perquè a Aznar no li ha donat per fer steps en comptes d’anar fent conferències per aquí i per allà en aquell pentinat que porta ara i en estos aires de pseudo-intel·lectual que gasta que pareix la reencarnació de Sartre????”

Perquè ja se sap, que si Aznar pensa una mica sempre ho acabem pagant los mateixos...

Així que, si hi ha Déu, esta és la meua petició d’avui: Que Aznar li pegue bona cosa als steps i que mos dixe tranquils a tots d’una vegada!!!!

(És que m’aufen molt i em posa molt nerviosa il metge m’ha dit que això no és bo)!!!!

Ni s'oblida, ni s'oblidarà

He sentit la història dels meus tiets de França des que era ben petita. Mun iaio Marcelo se n'encarregava de contar-me-la i entre frase i frase li podia veure als ulls una tristor que només li he vist a ell.

M'explicava com ell, de ben petit, va veure marxar dos dels seus germans per culpa d'una guerra, i com va patir tota la seva família per sobreviure per sobre la sang. Sempre em relatava, com si ell també ho hagués viscut, la fred i la por que els seus germans van patir per defensar la seva terra, i per lluitar contra un món i unes idees que no eren les seves.

Els seus relats eren històries viscudes en primera persona, però quedaven molt lluny del món que a mi m'havia tocat viure i em semblava injust que el meu món fos quasi perfecte davant les històries que ell m'explicava.

El que més m'impactava de tot, era quan m'explicava que en passar la frontera, allà cap al 36, els seus germans es van trobar tot un món francès ple d'odi, de sentiment de revenja, de por i de lluita contra unes idees que tampoc eren franceses, més aviat alemanes. Les històries del camp de concentració d'Argelés, els maquis, la resistència,.... tot semblava de pel.lícula de terror.

I era en aquest punt on mun iaio callava. La postguerra fou tant dura per a ell que mai en va voler parlar. Només em deia que els seus germans van fer cap a Nimes, i allí s'hi van quedar.

Ell els va visitar, potser un parell de cops durant tota la seva vida, i recordava com el seu germà l'acompanyava fins la frontera i hi posava un peu a cada banda, per sentir que trepitjava terra catalana. Ell no volia arrels franceses, les seves eren arrels catalanes, però mai va poder tornar.

Per això, quan vaig a Nimes, vaig també a casa meva. Aquella casa és tota plena de records encara vius. Els dibuixos de l'ermita i l'esglèsia del meu poble, pintades pel meu avi, es barregen amb les pintures de la casa de Nimes, també fetes per ell. Mun iaio era un gran dibuixant.

Aquella casa és plena de llibres i d'històries que relaten les desgràcies d'una guerra que va separar famílies senceres, i que en va destruir moltes d'altres. I explica, també, molta part de la meva història.

LES NOTÍCIES ME MATEN

L'altre dia estava asseguda davant de la tele estil "receptora passiva d'informació en vena", ratllant aquell estat vegetatiu que m'agafa de tant en tant, quan de cop i volta una imatge me va tornar al món conscient d'una sostragada... Alerta lo que vaig a dir perquè és molt gros!!

Sortia una notícia ubicada a algún país africà i la imatge era la d'un paio vestit en una túnica blanca i una cosa al cap, posant-li ungüents al que semblava ser el seu "pacient" estirat a una camilla.

Però la meua incredulitat va anar a més quan la "veu en off" va explicar que es tractava ni més ni menys que del president de Gàmbia, al que es veu que li ha pegat per dedicar-se a la "medicina alternativa". No menys sorprenent va ser el fet que el que este il·luminat afirma curar és la SIDA, casi res.

Part de l'innovador i revolucionari tractament que el nostre polític posat a "xaman" recomana als seus pacients és lo següent: no beure café, no beure té, no practicar sexe (les tres coses mai més en la vida) i, a més a més, i com qui no vol la cosa: dixar los retrovirals (l'únic tractament realment efectiu contra esta maleïda malaltia que ha matat a mil·lers de persones en els últims anys i que a l'Àfrica és una epidèmia).

Bé, què podem dir? Un altre que juga a ser Déu. Ja ho voríem si ell tingués la Sida, si es prendria els retrovirals o no!!!

Però acte seguit, i encara colpejada per esta notícia, van sortir los de la NASA en una d'estes noticietes que treuen de tant en tant, dient que l'any 2.029, potser, la terra s'estrella contra un meteorit, o un meteorit s'estrella contra la terra (ara no ho recordo bé). A més a més, afirmaven que tenim 700 vegades més probabilitat de morir aplastats per un meteorit que de que mos toque la loteria...

A la llum d'estes revelacions penso que lo millor que podem fer és lo següent:

1. Dixem de jugar a la loteria que no val per a res

2. Ja que mos hem de morir tots d'aquí 27 anys pel meteorit este, dediquemos a beure molt de café, molt de té i a practicar molt de sexe. Ara això si, per favor!!!, posem tots los mitjans per no contraure la sida, no sigue cosa que a l'il·luminat este de Gàmbia li pegue per intentar curar-mos!!!

URGENT I MOLT IMPORTANT

Recordeu lo cas d'una noia que es diu Núria de Girona a la què se li ha aplicat la llei antiterrorista simplement per tenir a la seva agenda contactes d'uns suposats terroristes anarquistes italians???

Fa pocs dies va sortir als mitjans...

INDIGNANT potser és la paraula que millor ho defenix!!!

Aquí teniu lo link de la pàgina web que han fet els seus amics i familiars on es descriu el què ha passat realment i on podreu signar un manifest a favor de la seua ALLIBERACIÓ...

http://www.elsud.org/nuria/

Tota la difusió que en poguem fer serà benvinguda!!!!

LA LOTERIA I EL MÓN GLOBAL

Ahir vaig anar a l'estanc a comprar tabac (d'això ja en parlarem un atre dia) i mentre m'esperava a què em toqués, em vaig quedar en un quadro que hi havia allí...

Resulta que hi havia un xic, d'uns 30 i tants, d'origen paquistanès, comprant això de la loto esta del "rasca, rasca" o "rasca i pica" o com se digue això...

I xiquets a mi em va envaïr una tristesa profunda pensant que lo món global, segurament, era la segona vegada que estafava n'este xic.

La primera en lo somni de l'immigrant, la gran felicitat promesa de l'opulència del món occidental, que, després de tot el que costa arribar, es torna en frustració, més misèria, explotació i exclusió...

La segona en lo somni de la loto "rasca, rasca" que probablement no li tocarà mai...

Però allí estava ell, gastant uns diners que segurament li costen molt de guanyar, i que, al final del final, servixen per a què els que els cobren siguen cada vegada més rics.

I és clar, los pobres que continuen sent tant pobres com sempre, això si, que tinguen quatre durets per a gastar-los en loteria...

I així lo sistema manté este equilibri desigual a on quatre degenerats tenen tants diners que no poden ni contar-los i la majoria de la humanitat se fot de gana i rebenta en la misèria

Vaig sortir de l'estanc en una ràbia immensa, com vos podeu imaginar.... i em vaig prometre a mi mateixa que no em penso gastar ni un sol euro en loteria MAI MÉS!!!

Això és el que volem?

L'últim que recordo d'ahir a la nit, abans de tancar els ulls, és la veu del Sr. Salvador Cardús a l'Àgora del C33 parlant de la pèrdua del poder autonòmic de Catalunya i de com de ridícul és que a la ràdio nacional catalana es doni una noticia en titulars sobre una dona a qui han atropellat a un poblet de fóra de Catalunya, el nom del qual ara no recordo. El cas és que aquest matí, (a primera hora del matí o a última hora de la nit, segons es miri), el meu despertador sintonitzat a Catalunya Ràdio, ha fet acte de presència amb la notícia de la dona atropellada. Més enllà de lamentar profundament l'atropellament de la dona en qüestió, mig adormida m'ha semblat que no havia descansat gaire bé. Em retronaven al cervell les paraules del Cardús, sociòleg de prestigi i professor d'universitat, quan ahir al vespre es lamentava, amb paraules molt més idonees que les meves, que a Catalunya no ens creiem que sóm catalans. Que està molt bé que ens mantinguem informats de tot allò que passa al món, però que perdem tant i tant temps defensant-mos de les injuries i les crítiques que dia a dia anem rebent, que perdem també la capacitat de prosperar i de fer més gran el que ens ha costat tanta sang aconseguir.

Mentre anava a treballar, la ràdio del cotxe, amb el Bassas al capdavant, m'ha fet saber que el referèndum de l'estatut andalús ha estat un fracàs, i que tant PP com PSOE es culpaven de la baixa participació. I en raó, xatos. Mentre els polítics s'entesten en reconduir la garantia constitucional del dret a vot i en retornar la confiança de la gent en la política, la gent fa gala d'haver participat al Crònicas Marcianas, al polígrago o a la Dolce Vita. Potser si entre crit i crit d'algun d'aquests programes passessin un missatge subliminal sobre les coses importants que ens afecten, la política estaria molt més ben valorada. Si, ja ho sé, he dit una gran tonteria, però per al Gran Hermano tampoc donava ningú un duro, al principi.

El fet és que l'estatut andalús s'aprovarà perquè si, tot i que no sigui el millor per als andalusos, i que l'estatut català es retallarà perquè si, tot i que no sigui el millor pels catalans. I aquí no passa res, tothom anirà a treballar l'endemà.

Vés, és igual, amb tot el respecte del món, hem pogut fer sang d'un atropellament. Que valgui almenys per agafar el delinqüent, no sé si m'explico.

Lo món està plenet de frikis

Si ja ho dic jo, lo món està ple de frikis…

I si no mireu al vostre al voltant, o a l’espill directament, vull dir que estem per tot arreu!!!!

Pero nem a pams, que seria d’este món nostre sense frikis?????… jo reivindico des d’aquí que els frikis som un element essencial que permet avançar les nostres societats.

I si no esteu d’acord, aturem-nos un moment i reflexionem una mica.

Quins serien els trets comuns que fonamenten el constructe o categoria sociològica FRIKI???
1. Anarse’n una mica de l’olla (en lo sentit de fer coses fora de lo habitual)
2. Ser “diferent” a la resta (en un sentit de “peculiaritat”)
3. Jugar a no sé quin joc/ jocs de coses així fantàstiques (bé, això no ho compartixo, però ho aplaudixo)...
4. Tenir molt i molt i molt SENTIT de l’HUMOR per riure del mort i de qui el vela... (això no és exclusiu dels frikis, però s’ha de tenir moral per considerarse friki i proclamar-ho als 4 vents)...

Per això aprofito esta plataforma per a obrir-me al món i afirmar des d’aquí sense cap mena de pudor que vull ser una friki, vull tenir un pensament friki, perquè preferixo ser friki a ser moltes altres coses…

La gran crisi neuròtica dels 30...

Cada dia m’assemblo més a un personatge de les pelis de Woody Allen... no sé, vull dir que el meu nivell de neuroticisme, ja de per si prou elevat, està arribant a unes cotes insospitades hasta el moment.

I perquè? Quina és la principal raó per a l’emergència d’este caos existencial?? Pos molt senzill: a l’octubre en faré 30. Trenta!!! És que és molt gros!!! Vull dir que ningú et prepara mai per a este moment... i, no sé, quan superes la barrera dels 25 (Ne: això és un avís per a tu) si que comences a donar-te’n conte que vas caps als 30, però xiec quan ne tens 29 i t’ho veus avenir... mareta meua t’agarren tots los mals. I és clar, llavors ve quan te’n dones conte que tens un rellotge biològic i te planteges algo en lo que ni havies pensat hasta el moment: FILLS. Fills??? Pos si encara sóc massa jove... no me’n queden poques de coses per a fer abans de tenir fills... I després està el tema de buscar un pare, vull dir que el rotllo de la inseminació artificial està molt bé, però potser millor si els teus fills són fruit de l’amor compartit amb algú no? O almenys esta és la moto que mos han venut sempre... I bueno, al final se t’acumula la faena, perquè clar, una cosa és tenir un lio en algú i una altra molt diferent és preguntar-te si este algú podria ser lo pare de tons fills (casi res, això són paraules majors). I clar lo pati no és que estigue per tirar cohets...

No sé, al final arribo a la conclusió que em pareix millor fer lo que ha fet l’abuela esta que n’ha tingut als 65, després de viure tot lo que ha volgut, ara complix lo desig de ser mare, i quan sons fills siguin adolescents (l’etapa més insoportable de la vida d’una persona) l’abuela ja estarà a l’altre barri, amb la qual cosa li deixa el marrón a algú altre perquè ella ja haurà traspassat!!!

Bé, això continuarà, perquè ne tinc de coses pa dir al voltant d’este tema que no vos ho podeu imaginar...

Però ara si, una cosa que quede clareta!!!: estic arribant als 30 però penso arribar com a mínim als 90. Això significa que encara em queden 60 anys per davant per viure com em doni la gana (per dir-ho de manera delicada) en la mesura que sigue possible. Vull dir que si em pega per dir animalades estic en lo meu dret!! Total, sóc jo la que en farà trenta!!!

Ahhhh: I per als que estigueu en la meua situació... un consellet: “Moixó que passa, a la cassola”!!!!!

Decàleg de bones intencions

Ei!
Molt bona esta d'inaugurar el bloc parlant d'un tema tant i tant trascendental com és el canvi climàtic!! Com que no en parla ningú....!!!! I per què no parlar de l'estatut?? o de la ETA? Posats a ser originals....
Bé, és igual, a veure si almenys així comencem un debat teorico-científic del tema. Pot ser divertit i tot.
Jo, la veritat, és que avui no tinc un gran dia, així que em limitaré a escriure un decàleg de bones intencions sobre el bloc:
1.- Em comprometo a escriure, com a mínim, una vegada per setmana
2.- Em comprometo a escriure sobre coses banals i no banals, segons tingui el dia
3.- Em comprometo a no faltar el respecte a ningú (sempre que no sigui del tot imprescindible)
4.- Em comprometo a difondre aquest bloc, sempre amb el permís de la meua companya blocaire.
5.- Em comprometo a fer d'aquest bloc un bloc de referència a les Terres de l'Ebre
6.- Em comprometo a no descobrir mai els noms de les persones adscrites al bloc, almenys no en públic
7.- Em comprometo a escriure SEMPRE en català
8.- Em comprometo a cuidar les faltes d'ortografia
9.- Em comprometo a no perdre més temps del que sigui estrictament necessari en la creació i manteniment d'aquest bloc
10.- Em comprometo a defensar, SEMPRE, les Terres de l'Ebre i el riu que ens banya, i a practicar el terresdel'ebrenc, que vol dir, defensar l'aigua i la cultura d'un país.

Així que, de moment, aquestes són les meves intencions. Ja veurem què passarà demà...

Pensar en la mort per construir la vida...

Vos confesso que cada dia intento dedicar un ratet a pensar en la mort per construir la vida.

Tanco els ulls i penso: “demà podria ser l’últim” (ja sé que tothom mos pensem que no mos hem de morir mai... però xiquets i xiquetes això és un fet més clar encara que el de que existix lo canvi climàtic: un dia o atre mos hem de morir).

Així que, en este ratet de reflexió penso en lo que és realment important... vull dir. Què m’emportaré veritablement de tot este montatge que és la vida???

I la veritat és que en este ratet, en la mort al cap, m’importa molt poc la cel·lulitis, lo gat dels veïns que em salta a la terrassa, les factures, lo munt de roba que tinc pa planxar, i tot això que hi ha per n’este món tant raro, raro...

En este ratet penso en tot lo bo que hi ha al meu món, les coses que realment m’importen, la gent a la que estimo i lo afortunadíssima que sóc d’estar viva... i em recordo a mi mateixa que cal aprofitar el moment perquè no torna...

I com diu lo mestre Silvio, me pregunto com hi pot haver gent que malgasta l’amor... potser si visquessen en la certesa que algun dia s’han de morir, mirarien d’aprofitar-lo com mai ho han fet abans.

Bones

Hola a tothom.
Des d'aquí obrim lo primer bloc escrit a quatre mans de les Terres de l'Ebre. El nostre compromís amb el món blogístic serà el d'anar escribint sobre coses que mos passen a naltres, a les Terres de l'Ebre i al mon, (l'ordre ja el decidirem!). Escriurem com mos surtigue, o sigui, a la nostra manera, perquè estem per la conservació del nostre dialecte. Som pocs però ben avinguts. A més, tots els que ens llegiu, tindreu l'oportunitat d'aprendre noves paraules, frases i expressions poc conegudes fóra d'este indret del territori.
Ja ens anirem veient i comentant cosetes o sigue, fatet d'este i viandeta!!!