Ni tinc vergonya, ni la conec

Ja torno a ser aquí.

Abans que res demano disculpes per esta absència excessivament perllongada.

Poca cosa a dir al meu favor, o al menys sense que soni a excusa barata, excepte que la crisi creativa per la que estic passant ve causada, en part, perquè estic travessant una mena de “segona adolescència” molt i molt estranya. Així que, com a mínim, la meua justificació davant de l’abandonament del bloc és una mica més original que el tema de les vacances. Ara, no estic gaire segura de si això és bo o dolent...

Bé, a lo que anàvem. Que sí, tornaré a agafar una mica de ritme i intentaré posar-me al dia, ara que, tal i com està lo meu “menudet món intern” no puc prometre gran cosa...

I avui per començar esta re-entrada al bloc, i intentant que no sigue traumàtica en excés, vos passo un resum d’algunes coses que he après este estiu... Són coses que tothom creu que sap, però una cosa és “saber” (això és, racionalment, de forma estrictament intel·lectual) i una altra és conèixer (des de l’experimentació, des de la sensació, des de la presa de consciència).

I passa algunes vegades que, creient que sabem, mos perdem arribar a conèixer.

1. Les aparences enganyen.

Sí, ja sabeu allò de que no s’ha de jutjar a ningú per allò que aparenta ser. Jo em pensava que també ho sabia, i, tot i això, m’he adonat que, algun cop, jo també em permeto el luxe de jutjar a la gent per la seva aparença. Si fos catòlica diria allò de “mea culpa”. Com que soc agnòstica i, a més a més, passo de castigar-me, simplement diré que dels errors s’aprèn i que sempre som a temps de disculpar-nos quan ens equivoquem.

2. No pots dir mai d’esta aigua no en beuré

Pos si, ara fa una setmana estava jo tota xula parlant en una amiga dient: “no, no, no, jo això no ho torno a fer”. I bé, ara em toca tragar-me estes paraules en pataquetes. Si és que (i esta és una variant rapitenca de la mateixa frase) “per lo que parles, passes”.

3. No tenim ni idea del què pot arribar a passar

Si, si, tothom mos creiem que, en certa manera, tenim certa capacitat per controlar els fets que succeeixen en les nostres vides perquè funcionem immersos i encorsetats en una sèrie de programades rutines que ens fan tenir esta percepció i que, d’alguna manera, fan que tinguem certa sensació de seguretat.

Però al final del final, i per molt oblidat que ho tinguem, la vida sempre acaba essent imprevisible.

I, per últim, i rematant lo post d’avui, ne diré dos en “la lengua del imperio” ...

4. “A lo hecho, pecho”
5. “I que nos quiten lo bailao”