L’altre dia vaig llegir a la Revista Ràpita íntegre lo pregó de festes d’enguany que va fer en molt encert Paco Carles.
I he decidit dedicar-li un post perquè, entre altres coses, em va emocionar bastant i em va fer pensar molt. Del text de Carles en destaco 2 grans idees que per a mi expliquen, en gran part, les llums i ombres del poble de La Ràpita.
En primer lloc m’agradaria destacar la idea de què lo nostre poble com a tal té una història molt recent. Les famílies rapitenques, d’estes de tota la vida, en realitat no fa gaire més de 200 anys que estem establertes al poble. Els nostres avantpassats van arribar al nostre poble en la promesa d’una vida millor, com aquell que diu a guanyar-se les garrofes en moltíssima suor i en unes condicions de vida pèssimes. Estos primers “colons i colones”, los iaios dels nostres revesiaios i revesiaies, van ser los que van aconseguir transformar els marjals de la ribera en camps d’arròs, barallant-se en mosquits i sangoneres, mentre construïen una manera de parlar única, barreja de tortosí, valencià i aragonès. Van ser los que van desenvolupar noves arts de pesca, guanyant-li terreny a la mar i robant-li els seus fruits a cops de barca. Los que van pujar al Montsià a fer marges i plantar auliveres i garrofers i a caçar llebres i tords. Així que lo nostre poble és un poble construït a través de la immigració massiva de famílies senceres que buscaven una vida millor, procedents de Tortosa, de València, de l’Aragó i de no sabem quants llocs més.
La segona gran idea del pregó d’enguany és la de què a La Ràpita los grans projectes sempre han fracassat abans de ser fins i tot acabats. La Ràpita que va somniar Carles III, com explica Emili Rosales de manera magistral a La Ciutat Invisible, va ser un somni fallit de manera que els edificis van passar a ser runes fins i tot abans de ser finalitzats. L’esglèsia Nova, les casotes, la via del Val de Zafán, lo canal de navegació, i tants altres castells de sorra.
Això últim inevitablement em va recordar com la persona que és avui alcalde de La Ràpita farà ara uns 5 anys, va ser capaç de carregar-se un projecte que hagués suposat un gran impuls per al nostre poble, lo projecte de La Marina. Tot s’ha de dir, no se’l va carregar ell totsolet, que van haver-hi uns quants que lo van ajudar i uns molts que, després de tot, encara el voten. El que actualment és Delegat del govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, i que ha estat un dels millors alcaldes de la història de La Ràpita, va dibuixar aquest projecte abans del boom de la construcció que ha canviat de manera irreversible lo paisatge urbà i humà del nostre poble. Este projecte ens hagués aportat un turisme de qualitat i hagués situat al nostre poble dintre d’una categoria de destí turístic molt diferent a la què tenim en aquests moments. I és que, per desgràcia per a tothom, la demagògia barata encara té massa adeptes. Espero que el pas del temps i el devenir de la història, pose a cadascú al lloc que es mereix. Però per a això cal que tinguem memòria, que segons quines coses se’ns obliden massa aviat.
Parlant en mons pares del contingut del pregó, ma mare em va dir: “Àngels, a la gent de la Ràpita, no sé perquè, però sempre mos ha fet falta més autoestima com a poble”.
I jo em pregunto, potser no som conscients de la bellesa de La Ràpita, o és que no mo l’estimem prou encara?? Dos-cents anys i escaig no són prous per sentir-nos orgullosos del què som i el que tenim???
Potser ja va sent hora que tinguem consciència de poble, donem el valor que es mereix a un poble tant bonic com el què tenim i aprenguem dels errors del passat per a no tornarlos a repetir de nou.
3 comentaris:
Angels, m'he quedat sorpres per lo que diu t'amare de l'autoestima al poble, jo penso el contrari, els rapitencs se us nota que estimeu el poble, és una cosa que sempre m'ha cridat l'atenció. Des que vaig neixer que sempre he anat per la Rapita i al final aquesta passió s'acaba transmeten, ho comparteixo.
Aquest estiu he llegit el llibre "Terres de salabror" de Mª Teresa Bertran Torres, no sé si el coneixes, parla de les Terres del Delta i de com va ser de difícil fer-les habitables, però sobretot parla de les diferències que hi havia entre els que volien viure al delta cultivant l'arròs i els de Sant Carles que volien viure de la pesca.
A mi m'ha agradat,clar tot el que fa referència a la terra i sobretot al riu m'agrada.
És una novel·la que entre els fets novel·listics inclou els fets històrics.
Només li he trobat una cosa que no m'ha fet gens de gràcia:el presenta el senyor Roig exalcalde d'Amposta i famòs perquè en el seu dia es volia vendre la terra.
Delta: entenc la teua visió des de fora. El sentiment de manca d'autoestima de la gent del poble és molt profund i es fa difícil d'explicar. No sé, és una sensació ambivalent, com si tot el que vingués de fora sempre fos millor. No és que no estimem el poble, és que no li donem el seu valor just. No sé, ja t'ho explicaré un dia en més calma, que dona per a una llarga xerrada.
Dora: he sentit a parlar del llibre que comentes i la veritat és que tinc ganes de llegir-lo. Lo de Roig bé, una contradicció més d'alguns polítics de la terra que, en el seu dia, no van saber estar a l'alçada de les circumstàncies i ara voldrien passar pàgina en comptes d'admetre que es van equivocar i molt.
Publica un comentari