La vida és rara

Quina probabilitat té una persona X d’anar a la platja, i, de cop i volta, vore com s’apropa una mena de lluç de més de dos metres de llarg en estat de descomposició??’

No sé, m’imagino que la probabilitat és d’un entre un milió??? Per dir algo....

Pos ahir mos va tocar a natros vore lo lluç gegant arribar de les profunditats de la mar cap a la costa...

Sí, a mi em sembla que a tothom li va passar en algun moment pel cap la imatge de la pel·lícula Tiburon i tot aquell drama que hi ha, però en lo nostre cas l’animal no era perillós perquè (1) no era un tauró i (2) l’havia palmat feia dies...

No tenim ni idea d’on va sortir, però allò era lo més raro que jo he vist mai, més raro fins i tot que una plaga que hi va haver-hi farà cosa de dos anys d’una mena de sèpies menudes que morien a l’arena descomposades, fent una pudor terrible i que estaven escampades a desenes per la platja (després mon germà me va explicar que a n’això se’ls ho diuen xones i que tot lo que passava era degut a un desequilibri en la temperatura de la mar).

Però tornem al lluç gegant. Vam córrer en lo mòbil a la mà a vore si mos sortia alguna foto d’ell, però com que hi havia molt mala mar, la corrent l’anava empenyent cap a migjorn i no a haver-hi manera... Així que la imatge del peix “colosal” no ha pogut ser immortalitzada.... Quina llàstima que no el pogueu vore...

Però bé, natros ja vam quedar que si mai tornem a trobar-nos un lluç gegant no el dixarem escapar i així l’any que ve en festes se pot organitzar un nou acte exclusiu per a manyos al que anomenarem “lluçada popular”... (uns kilets de farina a banda i banda, uns quants litres d’oli i a la paella!!!... ummmmmmm què booooooo!!!!!! )...