Quan la vida mos dixa, arriba el dolor i l’aprenentatge de la pèrdua. Lo dol és un procés llarg, que pot durar anys, en funció del significat que per natros tingue la persona que marxa, de les circumstàncies de la mort i dels vincles afectius que haguem establert amb la persona estimada.
Quan vaig perdre a mon iaio Batiste, als seus 94 anys, no vaig sentir ràbia perquè la seua mort era “justa” segons les lleis de la vida. Però això no treu que em sentís molt i molt trista.
Quan vaig marxar a viure al meu pis, una de les primeres coses que vaig fer va ser penjar alguns dels seus quadres a les parets, records que em va dixar el que ha estat un dels homes més importants de la meua vida.
Cada matí, quan m’aixeco i vaig cap a la cuina, passo per davant d’una de les meues imatges preferides: lo pati d’una casa antiga, de parets ataronjades i plantes amb fulles molt verdes. Potser és una calorosa tarda d’estiu i potser ell està dins d’una de les habitacions que donen al pati, assegut al seu balancí, llegint una novel·la gastada de l’oest, que va comprar quan només costaven una pesseta. Potser em veu caminar cap a la cuina, adormida encara, i em mira esperant que li digue alguna cosa. I jo vaig cap on està ell, per besar-li el front arrugat i arreglar-li un dels tirants dels pantalons que ha caigut sobre el seu llarg braç. I ell me pregunta com me van los estudis i jo li dic “bé, iaio”, somriu i continua llegint la seua novel·la mentre m’allunyo capficada en les meues coses.
I quan torno a passar per sortir al carrer, dixo al darrera la seua pintura; lo pati ataronjat d’una casa molt antiga, amb plantes de fulles verdes i finestres que donen a habitacions buides.
A un racó del quadre la seua signatura, B. Castellà, i una data 27-03-87.
4 comentaris:
An ets genial!!! M'has fet recordar tan al meu iaio... A més a més justament ahir va fer 4 anys que es va morir i m'has fet emocionar moltissim.
El millor que és pot fer davant la pèrdua d'una persona estimada és oblidar el dolor sentit i recordar els moments especials que vas passar amb ell, com ho has fet tu.
An, potser és q estic en hores baixes o potser és q encara malgrat els anys passats hi ha morts q segueixo pensant q són del tot "injustes", com la dels meus iaios,mon tio Pepe, Ferran, Alex...Persones q he estimat i estimaré tota la vida. Ara q estreno casa,estreno vida i noves ilusions vull tenir un raconet per a ells també, com el tinc a la memòria i també al meu coret. An, les teues paraules m'han fet plorar però també m'han fet emocionar. Merci.
Em fa molt contenta que us hagi agradat a les dues, gràcies per les vostres paraules
Ma iaia Teresa sempre em va tenir present al meu iaio Josep que va morir l'any 1942 i mai va oblidar-lo plorant-lo cada dia fins que ens va deixar l'any 1988.
Tinc la carta serena del meu iaio un dia abans de morir a una desafortunada operació quirúrgica a Barcelona i un retrate vell on està envoltat per dos dels seus cunyats i germans de la meva iaia.
Publica un comentari