De les casualitats

Ja fa anys que penso, crec o tinc la sensació de què les casualitats són només casuals en allò aparent i que, en el fons, de manera molt subtil, tots els fets que succeeixen estan vinculats entre si d’alguna manera. El que em passa, és que se’m fa molt difícil explicar-ho. Sempre que he volgut contar-li esta sensació a algú, he acabat per pensar que no m’he sabut explicar, perquè és molt difícil parlar des de la raó de coses que no tenen, en un sentit estricte, explicació lògica. Però ahir, llegint Dos Mujeres en Praga, de Juan José Millas, la manera d’explicar esta sensació va venir a mi, de la manera que venen les millors coses a esta vida, sense buscar-la. I aquí està el fragment del què us parlo:

“Tengo la flaqueza de atribuir a la casualidad una intención oculta. Quizá el mundo se sostiene sobre una red invisible de casualidades. Si un fragmento de esa red queda al descubierto ante tus ojos, como evitar la tentación de tirar del hilo (...) la red de la que hablo religa o une lo disperso y le atorga un sentido”.