Per a mi la tristesa són sostragades menudetes a la panxa i a la gola un regust que amargueja els gestos i les paraules...
Avui, que la tristesa em visita, callo, i la meua mirada fuig cap al terra i, amb ella, acotxo el cap, albergant la menuda esperança de què en alçar-lo tot hagi canviat i les coses em semblen de nou noves i netes, per estrenar una altra vegada.
Odio estar trista i em barallo en este sentiment, però els vells fantasmes esperen a que baixe la guàrdia i en estes hores em troben dèbil, i s’instal·len de nou, fins que un vent intens los face defugir i torne a entrar per la porta l’alegria de viure...
No vull sentir el soroll del carrer, ni tampoc lo silenci de la casa closa.
No estic bé enlloc, i em descobrixo, entestada, en una fugida impossible de mi mateixa...
Avui que la tristesa m’acompanya, intento buscar refugi en los llibres, i corro a prendre’n del prestatge lo seu consol incondicional. I aquí està, entre les meus mans “Els dies i tu” d’Emili Rosales. De manera ansiosa en passo corrents les pàgines, esperant llegir aquelles paraules que m’expliquen què és el que em passa. I trobo les paraules d’un dels seus millors poemes, una possible explicació per a n’esta tristesa sòlida; concreta; pesada...
“Els dies i tu”
És dissabte i potser plourà.
Potser plourà i m’arredossaré
en un poema on pugui conjurar
la teva absència que sura
invisible per tota la casa.
Plourà i potser escriuré
els versos més tristos sobre la vida absent.
A la nit, quan ja no plogui
i una pau neta faci els carrers calmosos, sortiré
i caminaré molt poc a poc,
a poc a poc i esquivant els tolls,
com qui s’inventa un altre temps
on els dies i tu no fóssiu tan feixucs.
Extret del llibre de poemes “Els dies i tu”;
d’Emili Rosales i Castellà, Edicions 62; 1991
2 comentaris:
Gris, gris, gris,
carabassa (i gris)
gris, gris, gris,
marró, i un barco al mig.
El llevant bufa fort
i jo no em moc,
no és tan bó
pero el mastral magrada més
Barcelona no te colors.
El sol surt per l’aluet
el miro i no penso en res
carbassa i roig
buda es d’or
i el seu somriure planer
A La Mina no hi ha carrers.
Pos sí.A vegades tots ens trobem tristos, peró tenim sort de viure on vivim.
Estic d'acord, si, molt d'acord...
Tenim una gran sort de viure on vivim, de tenir l'aluet i carrers de veritat, hasta del mastral tenim sort, perquè quan bufa de valent s'ho emporta tot i tornem a començar...
Publica un comentari