Moments surrealistes de la campanya electoral

Abans que res vull demanar perdó per avançat a la meua companya blocaire per este post que insereixo avui. Ne: ja ho saps que tinc molt de pocsuc i no puc fer-hi més.

Per cert, a tots aquells que encara no l'heu felicitat, sapigueu que la nostra Ne va fer 26 esplèndids anyets el dia 30 de maig!! FELICITATS NE!!!

Bé, tanco parèntesi i aquí va esta entrada que no preten ofendre a ningú, en tot cas, és només per riure un ratet, que bona falta mos fa...

Avui la Ne i una servidora hem fet la nostra trobada setmanal al voltant d’un bon plat de macarrons, i, com no podia ser d’una altra manera, la sessió l’hem dedicada gairebé íntegrament a contar-mos les nostres penes polítiques. Ja se sap que en el món de la política, encara que sigui d’esta d’anar per casa, no tot són flors i violes...

Però com diuen els Monty Pyton, cal buscar-li el cantó positiu a la vida, encara que de vegades costa trobar-lo, i a mi, com sempre em dona per anar a buscar-lo en el sentit de l’humor.

Així que us vaig a fer una petita crònica de la campanya electoral a La Ràpita, vista des dels ulls del surrealisme quotidià que ens envolta i ens acompanya...
Cal que quedi clar que tots els fets relatats a continuació són completament verídics (o sigue, que els he viscut en primera persona i en les meues pròpies carns)...

1. Inici de campanya: penjada de cartells electorals. Ens trobem un company i jo penjant un cartell a les dotze de la nit amb la foto del nostre candidat, acompanyat d’una identificació més que visible d’ERC. Una dona que passeja sola pel carrer amb cara de desorientació se’ns apropa i pregunta: “Això és un partit nou???? “ al que el meu company respon: “Noooo, és Esquerra Republicana”. La senyora se’ns queda mirant i diu: “Esquerra? Si jo soc d’esquerra!!!”...Qui entengue alguna cosa que m’ho faci saber!!!

2. Debat televisat per Tele Ràpita en directe, amb públic a la sala i tot això que hi ha. Mentre els candidats estan exposant els seus arguments es troben a la sala els personatges típics, clientela habitual dels plens, que fan les seues aportacions corresponents, com no podria ser d’altra manera. “Camilet” increpa a alguns dels candidats des del seu seient, cridant que “no se sent res; a vore si parleu una mica més fort que aquí baix no mon enterem de res”. Mentre tant “Ximo el carboner” ha entrat amb unes quantes pancartes i en aquests moments dos guàrdies jurats, el volen fer fora per tenir un comportament poc apropiat... En això que una de les persones que està acreditada com a periodista, s’aixeca i comença a fer un discurs, amb micro incorporat, dient que “mai en la vida s’havia vist que fessin falta guàrdies jurats i tot per fer un debat amb públic”. Des del fons de la sala, Ximo, que encara està flanquejat pels dos guàrdies, aplaudeix i assentix en lo cap, mentre el públic en general es queda sense paraules... I per si tot això no fora suficient, a l’endemà tota la gent que em vaig trobar pel carrer només feia que comentar-me que “quina calor devia fer a la sala” perquè es veu que, quan enfocaven al públic, sortia jo asseguda a la segona fila, ventant-me amb un ventall de color verd que, la veritat sigue dita, lo vaig fer pols. Però no de calor, sinó dels nervis que tenia. Si ho arribo a saber, posada a fer vent, em porto un ventall amb propaganda electoral.

3. Diumenge 27: Jornada electoral. La distribució de les persones apoderades del nostre partit entre els diferents col·legis electorals va seguir “casualment” el següent criteri. La majoria de dones vam ser assignades a la llar d’infants, que, “casualment”, està situada a una part del poble que té pocs bars a prop. Molts dels homes estaven “casualment” al pavelló firal que, “per aquelles casualitats de la vida”, té com a quatre o cinc bars ben a la vora...
La jornada transcorrix sense incidències remarcables. Ens trobem totes les persones dels diferents partits assegudes en diferents grups... Hi ha un moment en què em dona per imaginar que, més que un col·legi electoral, allò sembla un “velatori” d’estos d’abans en el què les veïnes s’asseien fent “roglets” i es dedicaven a dixar-se verdes unes a les altres.
En això que un senyor del PP, que podria ser mon pare, s’apropa i em diu: “ fas cara de cansada” al què li responc: “la veritat és que estic morta” i em diu: “si, cansada però molt guapa”. Lo que em faltava. Lligar en un del PP, que, a més em dobla l’edat, i tot això enmig dels comentaris de la cleca dels diferents partits, que s’ho miren tot entre somriures i copets de colze...
I després de tot això, arriba l’hora del veredicte final. L’hora del recompte. Coincidixo a la taula amb el meu “amic” del PP que ara es dedica a tirar-los los trastos a les noies que estan a la taula (definitivament es tracta d’un cas perdut).
Està present també una regidora del PSC que, està al recompte amb uns auriculars a l’orella escoltant Ràdio Ràpita on ja estan donat una previsió dels resultats. Natros allí pendent del recompte de vots i la tia, amb cara triomfant, dient-me que ella ja sabia els resultats i que, si volia, ja me’ls podia dir. Evidentment li vaig contestar que jo m’esperava a saber els resultats definitius, que a mi m’agrada patir fins al final.
I al final, sí que vam patir, sí, PSC 7 regidors i natros 2, es podria dir que va ser una golejada, seguint l’argot futbolístic, molt apropiat per a una tarda de diumenge.

Però a aquesta vida, s’ha de saber guanyar i també s’ha de saber perdre. I si això és el que el poble vol, això és el que el poble té.

Esperem que, algun dia, siguem capaços de transmetre que existeix una altra manera de fer política, que no passa per organitzar espectacles ni per fer molt soroll i vendre només fum.

Esperem que la gent entengue que tenim un veritable projecte per al nostre poble i per al nostre país, en el qual creiem i pel qual treballem. I mentre tot això arriba, seguirem lluitant a peu d’urna.

Això si, a mi la vida no me l’amarga ningú, que total són quatre dies i sempre hi ha alguna finestra a la qual assomar-se per adonar-se que les coses mai són tant greus com semblen.